Amiguets, amiguetes, amiguetis
No, no va ser una
manifestació més. No va ser una altra trobada dels de sempre saludant-nos com
en un ritual laic de presencia obligatòria en dates de reivindicacions ja
políticament correctes. No. Va ser una altra cosa.
Soc molt d’anar a
manifestacions de tota mena. Una manifestació és, o hauria de ser sempre un
crit que te la necessitat d’eixir al carrer per a cridar-lo ben fort i que ho
escolte qui ho haja d’escoltar. Fa molts anys calia anar a la porta del castell
del senyor feudal, o a la casa del capitalista. Ara cal que els mitjans de
comunicació clàssics i nous se’n facen ressò i esguiten les diverses pantalles
que poblen la nostra intimitat d’imatges i comentaris, escampant així aquest
crit fins travessar els murs institucionals i colpejar la consciencia de
gestors i governants.
(Mentre als carrers de
València, una a una, fins a milers de persones havíem trencat la nostra
quotidianitat per fer costat a un crit nascut de la dignitat d’aquells que han
perdut essers estimats davant, primer, la negligència i després el menyspreu
dels governants, el nostre mitjà de comunicació públic, de servei públic, emetia
una correguda de bous d’Alacant de l’any 1997, en la que entre d’altres
torejava un exconseller de cultura i nou candidat de l’extrema dreta a
president de la Generalitat)
De fa uns anys ençà, al
menys al País Valencià, aquestes trobades ciutadanes han agafat un to més
festiu que revoltós, les escomeses dels antidisturbis cada vegada són més
esporàdiques i puntuals, no com abans, des que tinc record. Les primeres a les
que vaig assistir eren combatives, literalment, davant la desmesurada repressió
dels anomenats funcionaris de seguretat, de la seguretat d’aquells que
ostentaven el poder.
A poc a poc, el poder ha
anat fagocitant aquesta eina de lluita pacifica del poble fins a formar-ne part
en moltes ocasions, desvirtuant l’essència del fet de prendre el carrer pels
ciutadans per a exigir drets i necessitats. Així també, l’actitud dels participants
ha anat modificant-se, convertint-se moltes vegades en una mena de litúrgia
civil on acaba sent més important el fet de fer presencia que el contingut en
sí.
Reconec que moltes
vegades vaig a una manifestació amb un callat desig de trobar-me amb gent que
només em trobe en aquestes circumstàncies i d’altres que em fa goig que
comparteixen aquesta mateixa inquietud i/o compromís. Hi ha un cert halo de
frivolitat de relacions socials barrejat amb reivindicacions i injustícies.
Però no va ser així en
aquesta ocasió. Quasi em molestava trobar-me amb alguna persona coneguda,
preferia l’anonimat complet entre milers de persones a les que no coneixia i amb
les que empatitzava amb el dolor i la injustícia comesa amb qui ha perdut una
persona d’una forma tan absurda per la incompetència del càrrec electe. Cada
vegada que em trobava amb algú (que van ser molt poques) i bescanviaven les
frases habituals en aquestes circumstancies tenia la sensació d’estar profanant
un espai que no em pertanyia. Vaig agrair caminar molt de temps en silenci,
només trencat pels crits col·lectius demandants de justícia i dignitat.
Feia molt de temps que no
sentia aquesta connexió amb una immensitat de desconeguts exigint una miqueta
de dignitat i humanitat. Un sentiment de ser iguals (tot i que no ho som), de
saber-nos amb el dret de cridar ben fort que volem justícia i reparació, que
necessitem que la brutícia moral que pobla les nostres institucions siga netejada,
que es desinfecte tot rastre d’immundícia política i humana.
Crec que sí, que sí són
necessàries les manifestacions, tot i que els mitjans de comunicació et facen
l’esquena, sempre hi haurà alguna imatge perduda que perdurara pels segles; tot
i que les xifres oficials de participació responguen a foscos interessos tàctics
i mai reflecteixen la veritat; tot i que els “relats” institucionals intenten
alterar el vertader crit emès per milers de goles assedegades de saber la
veritat i destituir els responsables, amb tot cal eixir al carrer, a l’espai
públic, per a cridar, per a reclamar, per a exigir respecte, dignitat i
justícia.
Quan només quedàvem uns pocs centenars de persones, mentre es feia una performance pacifica, els antidisturbis ens envoltaren tot vestits amb ganes d’usar les noves tècniques apreses per a instaurar la “normalitat”, com altres vegades han fet. Afortunadament cap dels assistents vam caure en la trampa i finalment van haver de marxar sense haver estrenat els seus nous sistemes de repressió. Aquesta vegada els seus amos es van quedar sense la foto de “revolta antisistema” per a omplir planes de diaris i pantalles privades, i així tacar una volta més la vertadera ànima del crit ciutadà. I és que no, no va ser una manifestació més.
Salut i crit
Pdt.: Després de passar
milers de persones plenes d’indignació i ràbia pels carrers de València, cap
paper en terra, cap mobiliari urbà malfet, cap incident que alterara la
convivència... cap dimissió. Tornarem.
Amiguitos, amiguitas, amiguites
No, no fue una manifestación más. No fue otro encuentro de los de siempre
saludándonos como en un ritual laico de presencia obligatoria en fechas de
reivindicaciones ya políticamente correctas. No. Fue otra cosa.
Soy de ir a manifestaciones de todo tipo. Una manifestación es, o debería
ser siempre, un grito que necesita salir a la calle para hacerse oír bien
fuerte y que lo escuche quien deba escucharlo. Hace muchos años había que ir a
la puerta del castillo del señor feudal, o a la casa del capitalista. Ahora
hace falta que los medios de comunicación, tanto los clásicos como los nuevos,
se hagan eco y llenen las diversas pantallas que habitan nuestra intimidad de
imágenes y comentarios, esparciendo así ese grito hasta atravesar los muros
institucionales y golpear la conciencia de gestores y gobernantes.
(Mientras en las calles de València, una a una, hasta miles de personas
rompíamos nuestra cotidianidad para apoyar un grito nacido de la dignidad de
quienes han perdido a seres queridos ante, primero, la negligencia y después el
desprecio de los gobernantes, nuestro medio de comunicación público, de
servicio público, emitía una corrida de toros de Alicante del año 1997, en la
que, entre otros, toreaba un exconseller de cultura y nuevo candidato de la
extrema derecha a presidente de la Generalitat).
Desde hace unos años, al menos en el País Valenciano, estos encuentros
ciudadanos han tomado un tono más festivo que reivindicativo; las cargas de los
antidisturbios son cada vez más esporádicas y puntuales, no como antes, desde
que tengo memoria. Las primeras a las que asistí eran combativas, literalmente,
ante la desmesurada represión de los llamados funcionarios de seguridad, de la
seguridad de aquellos que ostentaban el poder.
Poco a poco, el poder ha ido fagocitando esta herramienta de lucha pacífica
del pueblo hasta formar parte de ella en muchas ocasiones, desvirtuando la
esencia del hecho de tomar la calle por parte de los ciudadanos para exigir
derechos y necesidades. Así también, la actitud de los participantes ha ido
cambiando, convirtiéndose muchas veces en una especie de liturgia civil donde
acaba siendo más importante el hecho de estar presente que el contenido en sí.
Reconozco que muchas veces voy a una manifestación con el silencioso deseo
de encontrarme con gente que solo veo en esas circunstancias y con otros con
quienes me alegra compartir esa misma inquietud y/o compromiso. Hay un cierto
halo de frivolidad de relaciones sociales mezclado con reivindicaciones e
injusticias.
Pero no fue así en esta ocasión. Casi me molestaba encontrarme con alguna
persona conocida; prefería el anonimato completo entre miles de personas a las
que no conocía, pero con las que empatizaba en el dolor y la injusticia
cometida contra quienes han perdido a alguien de una forma tan absurda por la
incompetencia del cargo electo. Cada vez que me encontraba con alguien (que
fueron muy pocas) y cambiábamos las frases habituales en estas circunstancias,
tenía la sensación de estar profanando un espacio que no me pertenecía.
Agradecí caminar mucho tiempo en silencio, solo roto por los gritos colectivos
que pedían justicia y dignidad.
Hacía mucho tiempo que no sentía esa conexión con una inmensidad de
desconocidos exigiendo un poco de dignidad y humanidad. Un sentimiento de ser
iguales (aunque no lo somos), de sabernos con el derecho de gritar bien alto
que queremos justicia y reparación, que necesitamos que la suciedad moral que
habita nuestras instituciones sea limpiada, que se desinfecte todo rastro de
inmundicia política y humana.
Creo que sí, que las manifestaciones son necesarias, aunque los medios de
comunicación te den la espalda, siempre habrá alguna imagen perdida que
perdurará con los años; aunque las cifras oficiales de participación respondan
a oscuros intereses tácticos y nunca reflejen la verdad; aunque los “relatos”
institucionales intenten alterar el verdadero grito emitido por miles de
gargantas sedientas de conocer la verdad y destituir a los responsables, a
pesar de todo hay que salir a la calle, al espacio público, para gritar, para
reclamar, para exigir respeto, dignidad y justicia.
Cuando ya solo quedábamos unos pocos cientos de personas, mientras se realizaba una performance pacífica, los antidisturbios nos rodearon vestidos con ganas de usar las nuevas técnicas aprendidas para instaurar la “normalidad”, como otras veces han hecho. Afortunadamente, ninguno de los asistentes caímos en la trampa y finalmente tuvieron que marcharse sin estrenar sus nuevos sistemas de represión. Esta vez sus amos se quedaron sin la foto de “revuelta antisistema” para llenar páginas de periódicos y pantallas privadas, y así manchar una vez más el verdadero espíritu del grito ciudadano. Y es que no, no fue una manifestación más.
Salud y grito
P.D.: Después de que miles de personas llenas de indignación y rabia recorrieran las calles de València, ningún papel en el suelo, ningún mobiliario urbano dañado, ningún incidente que alterara la convivencia... ninguna dimisión. Volveremos.

Molt bé, Dumènec, una bona reflexió sobre una activitat que ha ocupat i continuarà ocupant –fins i tot si alguna vegada hi aconseguim res– tant d'espai de les nostres vides. Com a fons energètic, gimnàstic i de relacions interpersonal, les manifestacions són imprescindibles. Espai de la llibertat per antonomàsia, el carrer és de tots perquè no és de ningú ni ningú se'l pot fer seu, com pretenia Fraga. O, en tot cas, com diu l'eslògan: "Els carrers seran sempre nostres!". Nostres, del poble, de tots i cada un, de ningú. Salut!
ResponElimina