divendres, 31 d’octubre del 2025

Crit / Grito

 

    Amiguets, amiguetes, amiguetis

    No, no va ser una manifestació més. No va ser una altra trobada dels de sempre saludant-nos com en un ritual laic de presencia obligatòria en dates de reivindicacions ja políticament correctes. No. Va ser una altra cosa.

    Soc molt d’anar a manifestacions de tota mena. Una manifestació és, o hauria de ser sempre un crit que te la necessitat d’eixir al carrer per a cridar-lo ben fort i que ho escolte qui ho haja d’escoltar. Fa molts anys calia anar a la porta del castell del senyor feudal, o a la casa del capitalista. Ara cal que els mitjans de comunicació clàssics i nous se’n facen ressò i esguiten les diverses pantalles que poblen la nostra intimitat d’imatges i comentaris, escampant així aquest crit fins travessar els murs institucionals i colpejar la consciencia de gestors i governants.

    (Mentre als carrers de València, una a una, fins a milers de persones havíem trencat la nostra quotidianitat per fer costat a un crit nascut de la dignitat d’aquells que han perdut essers estimats davant, primer, la negligència i després el menyspreu dels governants, el nostre mitjà de comunicació públic, de servei públic, emetia una correguda de bous d’Alacant de l’any 1997, en la que entre d’altres torejava un exconseller de cultura i nou candidat de l’extrema dreta a president de la Generalitat)

    De fa uns anys ençà, al menys al País Valencià, aquestes trobades ciutadanes han agafat un to més festiu que revoltós, les escomeses dels antidisturbis cada vegada són més esporàdiques i puntuals, no com abans, des que tinc record. Les primeres a les que vaig assistir eren combatives, literalment, davant la desmesurada repressió dels anomenats funcionaris de seguretat, de la seguretat d’aquells que ostentaven el poder.

    A poc a poc, el poder ha anat fagocitant aquesta eina de lluita pacifica del poble fins a formar-ne part en moltes ocasions, desvirtuant l’essència del fet de prendre el carrer pels ciutadans per a exigir drets i necessitats. Així també, l’actitud dels participants ha anat modificant-se, convertint-se moltes vegades en una mena de litúrgia civil on acaba sent més important el fet de fer presencia que el contingut en sí.

    Reconec que moltes vegades vaig a una manifestació amb un callat desig de trobar-me amb gent que només em trobe en aquestes circumstàncies i d’altres que em fa goig que comparteixen aquesta mateixa inquietud i/o compromís. Hi ha un cert halo de frivolitat de relacions socials barrejat amb reivindicacions i injustícies.

    Però no va ser així en aquesta ocasió. Quasi em molestava trobar-me amb alguna persona coneguda, preferia l’anonimat complet entre milers de persones a les que no coneixia i amb les que empatitzava amb el dolor i la injustícia comesa amb qui ha perdut una persona d’una forma tan absurda per la incompetència del càrrec electe. Cada vegada que em trobava amb algú (que van ser molt poques) i bescanviaven les frases habituals en aquestes circumstancies tenia la sensació d’estar profanant un espai que no em pertanyia. Vaig agrair caminar molt de temps en silenci, només trencat pels crits col·lectius demandants de justícia i dignitat.

    Feia molt de temps que no sentia aquesta connexió amb una immensitat de desconeguts exigint una miqueta de dignitat i humanitat. Un sentiment de ser iguals (tot i que no ho som), de saber-nos amb el dret de cridar ben fort que volem justícia i reparació, que necessitem que la brutícia moral que pobla les nostres institucions siga netejada, que es desinfecte tot rastre d’immundícia política i humana.

    Crec que sí, que sí són necessàries les manifestacions, tot i que els mitjans de comunicació et facen l’esquena, sempre hi haurà alguna imatge perduda que perdurara pels segles; tot i que les xifres oficials de participació responguen a foscos interessos tàctics i mai reflecteixen la veritat; tot i que els “relats” institucionals intenten alterar el vertader crit emès per milers de goles assedegades de saber la veritat i destituir els responsables, amb tot cal eixir al carrer, a l’espai públic, per a cridar, per a reclamar, per a exigir respecte, dignitat i justícia.

    Quan només quedàvem uns pocs centenars de persones, mentre es feia una performance pacifica, els antidisturbis ens envoltaren tot vestits amb ganes d’usar les noves tècniques apreses per a instaurar la “normalitat”, com altres vegades han fet. Afortunadament cap dels assistents vam caure en la trampa i finalment van haver de marxar sense haver estrenat els seus nous sistemes de repressió. Aquesta vegada els seus amos es van quedar sense la foto de “revolta antisistema” per a omplir planes de diaris i pantalles privades, i així tacar una volta més la vertadera ànima del crit ciutadà. I és que no, no va ser una manifestació més. 

    Salut i crit

   Pdt.: Després de passar milers de persones plenes d’indignació i ràbia pels carrers de València, cap paper en terra, cap mobiliari urbà malfet, cap incident que alterara la convivència... cap dimissió. Tornarem.




    Amiguitos, amiguitas, amiguites

    No, no fue una manifestación más. No fue otro encuentro de los de siempre saludándonos como en un ritual laico de presencia obligatoria en fechas de reivindicaciones ya políticamente correctas. No. Fue otra cosa.

    Soy de ir a manifestaciones de todo tipo. Una manifestación es, o debería ser siempre, un grito que necesita salir a la calle para hacerse oír bien fuerte y que lo escuche quien deba escucharlo. Hace muchos años había que ir a la puerta del castillo del señor feudal, o a la casa del capitalista. Ahora hace falta que los medios de comunicación, tanto los clásicos como los nuevos, se hagan eco y llenen las diversas pantallas que habitan nuestra intimidad de imágenes y comentarios, esparciendo así ese grito hasta atravesar los muros institucionales y golpear la conciencia de gestores y gobernantes.

    (Mientras en las calles de València, una a una, hasta miles de personas rompíamos nuestra cotidianidad para apoyar un grito nacido de la dignidad de quienes han perdido a seres queridos ante, primero, la negligencia y después el desprecio de los gobernantes, nuestro medio de comunicación público, de servicio público, emitía una corrida de toros de Alicante del año 1997, en la que, entre otros, toreaba un exconseller de cultura y nuevo candidato de la extrema derecha a presidente de la Generalitat).

    Desde hace unos años, al menos en el País Valenciano, estos encuentros ciudadanos han tomado un tono más festivo que reivindicativo; las cargas de los antidisturbios son cada vez más esporádicas y puntuales, no como antes, desde que tengo memoria. Las primeras a las que asistí eran combativas, literalmente, ante la desmesurada represión de los llamados funcionarios de seguridad, de la seguridad de aquellos que ostentaban el poder.

    Poco a poco, el poder ha ido fagocitando esta herramienta de lucha pacífica del pueblo hasta formar parte de ella en muchas ocasiones, desvirtuando la esencia del hecho de tomar la calle por parte de los ciudadanos para exigir derechos y necesidades. Así también, la actitud de los participantes ha ido cambiando, convirtiéndose muchas veces en una especie de liturgia civil donde acaba siendo más importante el hecho de estar presente que el contenido en sí.

    Reconozco que muchas veces voy a una manifestación con el silencioso deseo de encontrarme con gente que solo veo en esas circunstancias y con otros con quienes me alegra compartir esa misma inquietud y/o compromiso. Hay un cierto halo de frivolidad de relaciones sociales mezclado con reivindicaciones e injusticias.

    Pero no fue así en esta ocasión. Casi me molestaba encontrarme con alguna persona conocida; prefería el anonimato completo entre miles de personas a las que no conocía, pero con las que empatizaba en el dolor y la injusticia cometida contra quienes han perdido a alguien de una forma tan absurda por la incompetencia del cargo electo. Cada vez que me encontraba con alguien (que fueron muy pocas) y cambiábamos las frases habituales en estas circunstancias, tenía la sensación de estar profanando un espacio que no me pertenecía. Agradecí caminar mucho tiempo en silencio, solo roto por los gritos colectivos que pedían justicia y dignidad.

    Hacía mucho tiempo que no sentía esa conexión con una inmensidad de desconocidos exigiendo un poco de dignidad y humanidad. Un sentimiento de ser iguales (aunque no lo somos), de sabernos con el derecho de gritar bien alto que queremos justicia y reparación, que necesitamos que la suciedad moral que habita nuestras instituciones sea limpiada, que se desinfecte todo rastro de inmundicia política y humana.

    Creo que sí, que las manifestaciones son necesarias, aunque los medios de comunicación te den la espalda, siempre habrá alguna imagen perdida que perdurará con los años; aunque las cifras oficiales de participación respondan a oscuros intereses tácticos y nunca reflejen la verdad; aunque los “relatos” institucionales intenten alterar el verdadero grito emitido por miles de gargantas sedientas de conocer la verdad y destituir a los responsables, a pesar de todo hay que salir a la calle, al espacio público, para gritar, para reclamar, para exigir respeto, dignidad y justicia. 

    Cuando ya solo quedábamos unos pocos cientos de personas, mientras se realizaba una performance pacífica, los antidisturbios nos rodearon vestidos con ganas de usar las nuevas técnicas aprendidas para instaurar la “normalidad”, como otras veces han hecho. Afortunadamente, ninguno de los asistentes caímos en la trampa y finalmente tuvieron que marcharse sin estrenar sus nuevos sistemas de represión. Esta vez sus amos se quedaron sin la foto de “revuelta antisistema” para llenar páginas de periódicos y pantallas privadas, y así manchar una vez más el verdadero espíritu del grito ciudadano. Y es que no, no fue una manifestación más.

    Salud y grito

   P.D.: Después de que miles de personas llenas de indignación y rabia recorrieran las calles de València, ningún papel en el suelo, ningún mobiliario urbano dañado, ningún incidente que alterara la convivencia... ninguna dimisión. Volveremos.

1 comentari:

  1. Molt bé, Dumènec, una bona reflexió sobre una activitat que ha ocupat i continuarà ocupant –fins i tot si alguna vegada hi aconseguim res– tant d'espai de les nostres vides. Com a fons energètic, gimnàstic i de relacions interpersonal, les manifestacions són imprescindibles. Espai de la llibertat per antonomàsia, el carrer és de tots perquè no és de ningú ni ningú se'l pot fer seu, com pretenia Fraga. O, en tot cas, com diu l'eslògan: "Els carrers seran sempre nostres!". Nostres, del poble, de tots i cada un, de ningú. Salut!

    ResponElimina

Crit / Grito

       Amiguets, amiguetes, amiguetis      No, no va ser una manifestació més. No va ser una altra trobada dels de sempre saludant-nos com e...