más abajo en castellano
Amiguets i amiguetes:
De sobte, un dia va i
apague la tele i la ràdio i internet i l’ús de dades mòbils. I el silenci omple
tot el meu ecosistema, d’una revolada despareixen del meu àmbit corrupcions,
esdeveniments esportius, conflictes internacionals, violències masclistes, nens
inerts en platges turístiques, anuncis de tota mena de coses innecessàries...
Prenc consciencia de la
quantitat de temps que estic abduït per històries que, en realitat, no m’interessen
més que d’una forma anecdòtica, superficial i que, tanmateix, resulten còmodes
per a omplir les converses amb els altres i fins i tot amb mi mateix: injustícies
imperdonables, argumentaris polítics, investigacions periodístiques, curiositats
youtubers...
En mig d’aquest silenci,
que em sembla artificial, pense en com seria la vida sense tanta (des) informació.
En quins pensaments s’entretindrien les neurones que mai no paren de fer sinapsis
cap ací i cap allà. Incapaç de fer-me’n una idea, em deixe dur pels sorolls que
habiten la meua llar i deixe que vagen amerant el meu cervell, els meus ulls,
el meu fetge, el meu univers: pardalets, un motor llunyà, la nevera, paraules
de converses que no entenc, l’aigua de la cisterna, gossos, els meus budells...
M’encantaria escoltar més sons propis, els batecs del cor i la sang precipitant-se
per les arteries i l’omplir-se de la bufeta i l’aire obrint els alvèols i l’espurneig
dels nervis... a saber quants sorolls en produïm dins de nosaltres sense ser-ne
conscients. Igual que les cases, que des de fora es veuen quietes, silencioses,
però a dintre estan farcides de sons que ens passen totalment desapercebuts, igual
que les llumenetes dels aparells domèstics que formen la seua pròpia galàxia,
només visible quan a meitat de nit tornem al llit després de satisfer alguna urgència
fisiològica que no ens ha deixat ni encendre la llum.
I ara que ho pense,
encara que haja desconnectat tot, les ones continuen sent-hi. Totes les
paraules i musiques de totes les ràdios que en cada instant estan sent emeses circulen en la meua habitació. I tots el programes i pel·licules i sèries i
anuncis de telecompra de tots els canals de televisió onegen pel meu menjador.
I tots els wifis de la contornada amb totes les pàgines web i facebocks i mails
que els meus veïns veuen passen per la meua cuina. I tots els comentaris i
fotos i gifs i vídeos i xorrades de les xarxes socials veïnals travessen el meu
bany. I els satèl·lits i els comandaments a distància i els cotxes intel·ligents i els els bluethooths.
I són invisibles, però estan. Si les pogueren veure seria com un gran embull que
ho emplastraria tot, i no ens deixaria veure ni les nostres mans. I tot el que
ens arriba a traves d’elles ens genera un aldarull quotidià que tampoc ens
deixa veure’ns a nosaltres mateix.
Els budells tornen a sonar,
crec que demanen feina, així que vaig a posar-me a cuinar, gaudint dels sorolls
del ganivet tallant verdures, el xiulit del gas fent-se foc, el crit de l’oli
calent en la paella al rebre una matèria freda, el bombolleig del caldo en la
cassola de fang i després el mastegar una tomata i un tros de pa cruixent i
absorbir un glop d’aigua i el lent desfer-se dels grans d’arròs, i els aromes, i
els colors...
I una bona becadeta
Salut i bon silenci
Amb el vostre permís vaig
a connectar-me, encara que només siga per a enviar aquest text, espere.
Amiguitos y amiguitas:
De repente, un día va y apago la tele y la radio e internet y el uso de
datos móviles. Y el silencio llena todo mi ecosistema, de golpe desaparecen de
mi ámbito corrupciones, eventos deportivos, conflictos internacionales,
violencias machistas, niños inertes en playas turísticas, anuncios de todo tipo
de cosas innecesarias...
Tomo conciencia de la cantidad de tiempo que estoy abducido por historias
que, en realidad, no me interesan más que de una forma anecdótica, superficial
y que, sin embargo, resultan cómodas para llenar las conversaciones con los
demás e incluso conmigo mismo: injusticias imperdonables, argumentarios
políticos, investigaciones periodísticas, curiosidades Youtubers...
En medio de este silencio, que me parece artificial, pienso en cómo sería
la vida sin tanta (des) información. En qué pensamientos se entretendrían las
neuronas que nunca paran de hacer sinapsis aquí y allá. Incapaz de hacerme una
idea me dejo llevar por los ruidos que habitan mi hogar y dejo que vayan
empapando mi cerebro, mis ojos, mi hígado, mi universo: pájaros, un motor
lejano, la nevera, palabras de conversaciones que no entiendo, el agua de la
cisterna, perros, mis tripas... Me encantaría escuchar más sonidos propios, los
latidos del corazón y la sangre precipitándose por las arterias y el llenarse
de la vejiga y el aire abriendo los alvéolos y el chisporroteo de los nervios...
a saber cuántos ruidos producimos dentro de nosotros sin ser conscientes de
ello. Al igual que las casas, que desde fuera se ven quietas, silenciosas, pero
dentro están repletas de sonidos que nos pasan totalmente desapercibidos, como las lucecitas de los aparatos domésticos que forman su propia
galaxia, sólo visible cuando a mitad de noche volvemos al cama después de
satisfacer alguna urgencia fisiológica que no nos ha dejado ni encender la luz.
Y ahora que lo pienso, aunque haya desconectado todo, las ondas siguen
estando. Todas las palabras y músicas de todas las radios que en cada instante
están siendo emitidas circulan por mi habitación. Y todos los programas y
películas y series y anuncios de telecompra de todos los canales de televisión
ondean por mi comedor. Y todos los wifis de los alrededores con todas las
páginas web y facebocks y mails que mis vecinos ven pasan por mi cocina. Y
todos los comentarios y fotos y gifs y vídeos y chorradas de las redes sociales
vecinales atraviesan mi baño. Y los satélites y los mandos a distancia y los coches inteligentes y los
bluetooths. Y son invisibles, pero están. Si las pudiéramos ver sería como una
gran maraña que lo emplasta todo, y no nos dejaría ver ni nuestras manos. Y
todo lo que nos llega a través de ellas nos genera un alboroto cotidiano que
tampoco nos deja vernos a nosotros mismos.
Las tripas vuelven a sonar, creo que piden trabajo, así que voy a ponerme a
cocinar, disfrutando de los ruidos del cuchillo cortando verduras, el silbido
del gas haciéndose fuego, el grito del aceite caliente en la sartén al recibir
una materia fría, el burbujeo del caldo en la cazuela de barro y después el
masticar un tomate y un trozo de pan crujiente y absorber un trago de agua y el
lento deshacerse de los granos de arroz, y los aromas, y los colores...
Y una buena siesta
Salud y silencio
Con vuestro permiso voy a conectarme, aunque sólo sea para enviar este
texto, espero.