Amiguets, amiguetes, amiguetis
L’altre dia estava passejant per La Rodana (Vilamarxant). Era un dia preciós de tardor, amb una fresqueta que justificava la màniga llarga, un sol, quasi gitat damunt les muntanyes, que s’agraïa al rostre, tot gaudint dels diferents tons del verd entre els pins i la molsa, dels ocres de les restes dels escassos bolets d’aquesta temporada i del blau lluminós d’un cel net de núvols, ensumant el rústic aroma del timonet i el romaní en flor, mentre de fons s’escoltava el constant remor del campionat mundial de motos del circuit de Xest.
Aquest brunzit penetrant
i molest, com de mosquits de la mida d’elefants, omplia tot aquest espai,
acompanyant-nos als caminants i a tots els éssers vius que hi habiten. Jo i la
resta d’humans, tot i que ens desafinava la bellesa d’aquell mati tardorenc,
ens ho podíem explicar, però com s’ho farien els dos parotets que
s’emparellaven en ple vol, o els conills dins els seus caus, o les tórtores,
les garses o els pit-rojos voletejant d’arbre en arbre, o els esquirols tan
curiosos...?
Les milers de persones
que gaudien d’aquells artefactes carregats de tecnologia i gasolina a tota
velocitat n’eren conscients de l’impacte sonor que produïen en kilòmetres a la
rodona? Es podien imaginar ni per un sol instant la por i la incertesa que
durant tot el matí van habitar els éssers vius que encara sobreviuen a les
nostres humils muntanyes i camps?
Per la vesprada vaig
baixar a València i a l’agafar el cotxe no vaig poder evitar pensar a quants
éssers vius estava incomodant amb el soroll i el fum. El mateix em va passar al
connectar l’ordinador pensant en l’impacte que produeixen al seu entorn els
grans centres d’intel·ligència artificial i els magatzems d’informació
anomenats “el núvol”, potser perquè consumeixen millars de litres d’aigua. I a
l’obrir l’aixeta vaig visualitzar tot el camí que havien recorregut aquelles
gotes fins arribar a ma casa i la quantitat d’espais furtats a peixos i plantes
aquàtiques. I al final la llista era interminable. Tot el que m’envoltava havia
provocat un impacte, en una mesura o altra, a éssers vius de tota mena i del
qual n’era inconscient, i si no m’esforce me n’oblide immediatament al
connectar l’aire condicionat, a l’obrir un llibre o al ficar-me al llit entre
mantes i llençols. Tot: l’embolcall dels preservatius, el preciós estampat del
mantell, el bolígraf amb que escric aquetes paraules, les piles del dildo, el
poal del fem, l’estoreta de la dutxa, la maceta del gerani...
És clar que tot ésser viu
modifica el seu entorn al seu favor. Els arbres foraden la terra amb les seues
arrels, les formigues fan immensos laberints subterranis, els eriçons trenquen
plantes per a amagar-se, les raboses xafen tot el que se’ls posa al davant quan
van darrere d’una presa, els porcs senglars fan autèntics sembrats buscant
tubèrculs i tòfones, les aus trenquen branquetes per fer els seus nius... Però
cap d’ells ho fa al nostre nivell. Des de la roba que portem fins els estris de
cuina, passant pels articles de neteja personal o la decoració de les nostres
cases, tot genera un impacte del que no tenim cap consciencia. A cada cosa que
use soc remor de fons en algun lloc.
Seria insuportable, ens
tornaríem bojos, rebentaríem èticament si a cada acte —a l’engegar la tele o al
rentar la roba o al prendre un medicament o a l’usar un joguet o al parlar per
telèfon o al xafar les rajoles de casa o al seure al sofà— visualitzarem
l’abast de l’impacte produït. No podríem, no podria. Aleshores on posar el
límit? Quan activar la maquinaria de la consciencia i quan desconnectar-la?
Quin nivell de culpabilitat justificada és compatible amb un moderat estat del
benestar?
Òbviament no tinc la
resposta, al menys de forma total, supose que cadascú s’ho fa a la seua mida
moral i amb això anem tirant. Jo, de moment, mentre continue al meu cap, com
una remor de fons, aquest raonament intentaré evitar entrar a cap centre
comercial per a no fer implosió. Tornaré a la Rodana on, fins d’ací a un any quan
torne aquest campionat, podrem passejar escoltant el soroll del piular dels
ocells i de les fulles dansant amb la brisa tranquil·lament, només trencat quan
passen els inquiets avions acabats d’enlairar-se o àvids d’aterrar al veí
aeroport de Manises. Però espere que això només produisca un impacte passatger
en els éssers vius que habitem aquest paratge natural i als meus pensaments.
Salut i bona remor de
fons
Pdt: Dies després vaig
tornar a fer el mateix passeig i tot havia tornat a la seua quotidianitat. El
soroll del vent entre les branques, el xiuxiueig de les meues passes en la
terra, els diversos càntics pardalers, el so intermitent de la serra mecànica
d’algun veí, una moto aixada llunyana llaurant algun camp, el tot terreny dels
forestals...
Amiguitos, amiguitas, amiguites
El otro día estaba paseando por La Rodana (Vilamarxant). Era un día
precioso de otoño, con un fresquito que justificaba la manga larga, un sol,
casi recostado sobre las montañas, que se agradecía en el rostro, disfrutando
de los distintos tonos de verde entre los pinos y el musgo, de los ocres de los
restos de las escasas setas de esta temporada y del azul luminoso de un cielo
limpio de nubes, oliendo el rústico aroma del tomillo y el romero en flor,
mientras de fondo se escuchaba el constante rumor del campeonato mundial de
motos del circuito de Cheste.
Ese zumbido penetrante y molesto, como de mosquitos del tamaño de
elefantes, llenaba todo aquel espacio, acompañándonos a los caminantes y a
todos los seres vivos que habitan allí. Yo y el resto de humanos, aunque nos
desafinaba la belleza de aquella mañana otoñal, podíamos explicárnoslo, pero
¿cómo lo harían las dos libélulas que se emparejaban en pleno vuelo, o los
conejos dentro de sus madrigueras, o las tórtolas, las urracas o los petirrojos
revoloteando de árbol en árbol, o las ardillas tan curiosas...?
¿Los miles de personas que disfrutaban de aquellos artefactos cargados de
tecnología y gasolina a toda velocidad eran conscientes del impacto sonoro que
producían en kilómetros a la redonda? ¿Podían imaginar por un solo instante el
miedo y la incertidumbre que durante toda la mañana habitaron en los seres
vivos que todavía sobreviven en nuestras humildes montañas y campiñas?
Por la tarde bajé a Valencia y, al coger el coche, no pude evitar pensar en
cuántos seres vivos estaba incomodando con el ruido y el humo. Lo mismo me pasó
al encender el ordenador pensando en el impacto que producen en su entorno los
grandes centros de inteligencia artificial y los almacenes de información
llamados “la nube”, quizá porque consumen miles de litros de agua. Y al abrir
el grifo visualicé todo el camino que habían recorrido aquellas gotas hasta
llegar a mi casa y la cantidad de espacios arrebatados a peces y plantas
acuáticas. Y al final la lista era interminable. Todo lo que me rodeaba había
provocado un impacto, en una medida u otra, en seres vivos de todo tipo y del
cual yo no era consciente, y si no me esfuerzo me olvido inmediatamente al
encender el aire acondicionado, al abrir un libro o al meterme en la cama entre
mantas y sábanas. Todo: el envoltorio de los preservativos, el precioso
estampado del mantel, el bolígrafo con el que escribo estas palabras, las pilas
del dildo, el cubo de la basura, la alfombrilla de la ducha, la maceta del
geranio…
Está claro que todo ser vivo modifica su entorno a su favor. Los árboles
horadan la tierra con sus raíces, las hormigas hacen inmensos laberintos
subterráneos, los erizos rompen plantas para esconderse, los zorros pisan todo
lo que se les pone delante cuando van detrás de una presa, los jabalíes hacen
verdaderos sembrados buscando tubérculos y trufas, las aves rompen ramitas para
hacer sus nidos… Pero ninguno de ellos lo hace a nuestro nivel. Desde la ropa
que llevamos hasta los utensilios de cocina, pasando por los artículos de
higiene personal o la decoración de nuestras casas, todo genera un impacto del
que no tenemos ninguna conciencia. A cada cosa que uso soy rumor de fondo en
algún lugar.
Sería insoportable, nos volveríamos locos, estallaríamos éticamente si en
cada acto —al encender la tele o al lavar la ropa o al tomar un medicamento o
al usar un juguete o al hablar por teléfono o al pisar las baldosas de casa o
al sentarnos en el sofá— visualizáramos el alcance del impacto producido. No
podríamos, no podría. Entonces, ¿dónde poner el límite? ¿Cuándo activar la
maquinaria de la consciencia y cuándo desconectarla? ¿Qué nivel de culpabilidad
justificada es compatible con una moderada comodidad?
Obviamente no tengo la respuesta, al menos de forma total; supongo que cada
uno se lo gestiona a su medida moral y con eso vamos tirando. Yo, de momento,
mientras continúe en mi cabeza, como un rumor de fondo, este razonamiento
intentaré evitar entrar en ningún centro comercial para no implosionar. Volveré
a la Rodana donde, hasta de aquí a un año cuando vuelva este campeonato,
podremos pasear escuchando el sonido del piar de los pájaros y de las hojas
danzando con la brisa tranquilamente, solo roto cuando pasan los inquietos
aviones recién despegados o ávidos por aterrizar en el vecino aeropuerto de
Manises. Pero espero que eso solo produzca un impacto pasajero en los seres
vivos que habitamos este paraje natural y en mis pensamientos.
Salud
y buen rumor de fondo
Pdt: Días después volví a hacer el mismo paseo y todo había vuelto a su
cotidianidad. El ruido del viento entre las ramas, el susurro de mis pasos
sobre la tierra, los diversos cantos pajariles, el sonido intermitente de la
motosierra de algún vecino, una moto azada lejana arando algún campo, el
todoterreno de los forestales…

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada