divendres, 26 d’octubre del 2018

Paraula


Amiguets i amiguetes:

La paraula. Un dels artificis més poderosos del nostre cervell. Dels sorolls instintius bàsics per a la supervivència, passant per les onomatopeies fins a arribar als primers sons articulats amb significat, el nostre cervell s’ha anat omplint de paraules. Ens és totalment impossible estar ni una mil·lèsima de segon sense paraules viatjant per les nostres neurones. Fins quan dormim hi són, encara que sense el control de la raó. Fins meditant hi són, encara que sense la necessitat de arribar a cap conclusió. Fins en els estats més transcendents hi són, encara que distorsionades. El nostre cervell pensa, i igual que l’oxigen és imprescindible per a la vida física, la paraula ho és per a la vida simbòlica. Ja no podem prescindir-ne, caldria aïllar nadons en un lloc sense accés a res per a veure com es desenvolupa un cervell sense els fonaments de les paraules (només de pensar-ho m’esgarrife).

Clar, que igual de paraula és l’allau d’insults vomitats des de les grades d’un recinte esportiu com la critica de la raó pura de Kant. La paraula la fem servir per a tot, per a transmetre allò que sentim, per a sotmetre al feble, per intercanviar-nos coses, per a provocar una guerra, per a demanar el que ens cal, per a compartir els esdeveniments que hi vivim, per a fer les paus, per a relacionar-nos amb el laberint administratiu, per calmar l’angoixa de la pèrdua d’un ser volgut, per a donar-la en nom de la nostra honestedat, per a gaudir de la pròpia paraula... La paraula filosòfica que juga amb el fet d’existir, la paraula poètica que transcendeix els seus significats, la paraula cantada que harmonitza el significat i la sonoritat, la paraula literària que les fixa en tota la dimensió de la nostra imaginació, la paraula contada que dansa en la frontera del que és i no és, la paraula teatral que reflecteix allò que fem i som...

Tinc la sort de gaudir-ne en tot el puc, però fonamentalment de la paraula contada i la teatral. I vull compartir-les amb vosaltres:

La contada la faré servir aquest dissabte 27 d’octubre a les 12 hores en el museu de la rajoleria de Paiporta, on faré Rev(b)el(·l)ades, el número 8 de la sèrie “Passeig” tot seguint el recorregut de l’exposició urbana “El Museu ix al carrer, jo vaig estar ací” del Museu de la Rajoleria on es poden veure fotografies al mateix lloc on van estar fetes. Rev(b)el(·l)ades és escoltar una fotografia. Rev(b)el(·l)ades és contar vells retrats amb les paraules d’ara. Rev(b)el(·l)ades és fixar un moment de l’existència per contar la vida. Rev(b)el(·l)ades és jugar amb el fet de retratar, de retratar-se. Rev(b)el(·l)ades és ser al mateix lloc que altres van ser. Rev(b)el(·l)ades és anar més enllà de l’emulsió d’argent. Rev(b)el(·l)ades és negar-se a l’oblit del que vam ser.

La teatral la podeu veure al Teatro Círculo (www.teatrocirculo.com) divendres 26, dissabte 27 i diumenge 28 a les 20.30h on representem “Las Bragas” d’Alfonso Zurro  amb direcció d’Ana Campos del Alcázar i on tinc el delit de compartir paraules i suor amb Maricruz Rodríguez. “Las Bragas, una extraña historia de guerras de pareja no convencional, instintiva, sin lugares comunes y que rebosa simpatia. ...Si el texto de Zurro es de calidad, la producción de Senda lo hace más atractivo y jocoso” (article de José Vicente Peiró publicat el dissabte 20 d’octubre en Las Provincias)

I aquesta, la paraula escrita, si has arribat fins ací.

Salut i paraula

Ah! Se m’oblidava la paraula de déu. Allò que diem que va dir el déu que el pensament màgic dels nostres avantpassats va crear dient: “En el principi va ser el verb, i el verb era amb déu, i déu era el verb” (Joan 1:1-14) i després tot el batibull.



Amiguitos y amiguitas:
La palabra. Uno de los artificios más poderosos de nuestro cerebro. De los ruidos instintivos básicos para la supervivencia, pasando por las onomatopeyas hasta llegar a los primeros sonidos articulados con significado, nuestro cerebro se ha ido llenando de palabras. Nos es totalmente imposible estar ni una milésima de segundo sin palabras viajando por nuestras neuronas. Hasta cuando dormimos están, aunque sin el control de la razón. Hasta meditando están, aunque sin la necesidad de llegar a ninguna conclusión. Hasta en los estados más trascendentes están, aunque distorsionadas. Nuestro cerebro piensa, y al igual que el oxígeno es imprescindible para la vida física, la palabra lo es para la vida simbólica. Ya no podemos prescindir de ellas, habría que aislar bebés en un lugar sin acceso a nada para ver cómo se desarrolla un cerebro sin los cimientos de las palabras (sólo de pensarlo me estremezco).
Claro, que igual de palabra es la avalancha de insultos vomitados desde las gradas de un recinto deportivo como la crítica de la razón pura de Kant. La palabra la usamos para todo, para transmitir lo que sentimos, para someter al débil, para intercambiarnos cosas, para provocar una guerra, para pedir lo que necesitamos, para compartir los acontecimientos que vivimos, para hacer las paces, para relacionarnos con el laberinto administrativo, para calmar la angustia de la pérdida de un ser querido, para darla en nombre de nuestra honestidad, para disfrutar de la propia palabra… La palabra filosófica que juega con el hecho de existir, la palabra poética que trasciende sus significados, la palabra cantada que armoniza el significado y la sonoridad, la palabra literaria que las fija en toda la dimensión de nuestra imaginación, la palabra contada que danza en la frontera de lo que es y no es, la palabra teatral que refleja lo que hacemos y somos…
Tengo la suerte de disfrutarlas en todo lo que puedo, pero fundamentalmente la palabra contada y la teatral. Y quiero compartirlas con vosotros:
La contada la utilizaré este sábado 27 de octubre a las 12 horas en el museo de la rajoleria de Paiporta, donde haré Rev(b)el(·l)ades, el número 8 de la serie "Passeig" siguiendo el recorrido de la exposición urbana "el Museu ix al carrer, jo vaig estar ací" del Museu de la Rajoleria donde se pueden ver fotografías en el mismo lugar donde fueron hechas. Rev(b)el(·l)ades  es escuchar una fotografía. Rev(b)el(·l)ades es contar viejos retratos con las palabras de ahora. Rev(b)el(·l)ades es fijar un momento de la existencia para contar la vida. Rev(b)el(·l)ades es jugar con el hecho de retratar, de retratarse. Rev(b)el(·l)ades es ser en el mismo lugar que otros fueron. Rev(b)el(·l)ades es ir más allá de la emulsión de plata. Rev(b)el(·l)ades es negarse al olvido de lo que fuimos.
La teatral la podeis ver en el Teatro Círculo (www.teatrocirculo.com) viernes 26, sábado 27 y domingo 28 a las 20.30 donde representamos "Las Bragas" de Alfonso Zurro con dirección de Ana Campos del Alcázar y donde tengo el deleite de compartir palabras y sudor con Maricruz Rodríguez. "Las Bragas, una extraña historia de guerras de pareja no convencional, instintiva, sin lugares comunes y que rebosa simpatía. ... Si el texto de Zurro es de calidad, la producción de Senda lo hace más atractivo y jocoso "(artículo de José Vicente Peiró publicado el sábado 20 de octubre en Las Provincias)
Y esta, la palabra escrita, si has llegado hasta aquí.
Salud y palabra
¡Ah! Se me olvidaba la palabra de dios. Lo que decimos que dijo el dios que el pensamiento mágico de nuestros antecesores creó diciendo: "En el principio fue el verbo, y el verbo era con dios, y dios era el verbo" (Juan 1: 1-14) y luego todo el mogollón.

dimecres, 3 d’octubre del 2018

Retrobament


más abajo en castellano

Amiguets i amiguetes:

En aquest camí ple de pujades i baixades, corbes i revolts, dubtes i incerteses, de tant en tant ens retrobem amb algun jo que es va quedar en algun tram incert de la ruta i de l’absència del qual no ens n’havíem adonat. I al retrobar-nos-en ens qüestionem per què l’havíem deixat marxar?, com ens ho hem fet per a continuar la marxa sense ell?, què farem ara que ha tornat per a que no torne a desaparèixer?

Malgrat que la vida consisteix en anar transformant-se, és a dir, uns jos han de morir per a que siguen uns altres, a voltes algun mor massa aviat, sense haver-nos donat tot el suc, com si llençarem al fem una taronja a mig exprimir, com l’amic finat amb el que ja no podem compartir una cervesa. Sembla, però, que els jos no desapareixen del tot i de sobte tornes a tindre entre les mans aquell tros de taronja ple de suc, gaudeixes de nou d’aquell somriure amic, revius les excel·lències i les dèries del jo reviscolat.

I això és el que m’ha passat en els darrers mesos, m’he retrobat amb un jo que sense ser-ne conscient feia anys que s’havia apagat. Un dels meus jos-actor. Encara que en aquest temps he gaudit de l’escena contant contes o fent cabaret o lectures dramatitzades o recitant poemes o propostes escèniques difícilment etiquetables (i que espere seguint gaudint-ne), feia no sé quants anys que no em ficava dins d’un personatge prestant-li el cos i l’ànima, viatjant dins del seu món, ser (ni que fos durant una estona) un altre amb el seu univers.

I ara ha arribat el moment de compartir-ho amb vosaltres. Es tracta de Las Bragas, un text d’Alfonso Zurro, que farem en el Teatro Círculo (c/ poeta Prudenci Alcón i Mateu 3, Benimaclet) del 5 al 28 d’octubre, divendres, dissabte i diumenge a les 20.30h. (reserves@teatrocirculo.com)

Com sempre que estàs davant d’una estrena no saps com lligarà amb el públic tota la feina, esforç, il·lusió, tècnica, investigació... que s’ha invertit en el projecte. L’única cosa que vos puc garantir és el plaer que he gaudit en tot aquest camí gràcies sobretot amb les dues companyes de viatge, Maricruz Rodriguez amb qui compartisc suor i paraules en l’escena, i Ana Campos del Alcázar que amb el seu ample desplegament de paraules ens ha immers en el seu univers teatral dirigint amb precisió l’esplèndid text d’Alfonso Zurro, un caramelet per a un actor-triu i que espere que també ho siga per a vosaltres.

Salut i teatre

Si no pots venir perquè no disposes de cap opció en els pròxims 4 caps de setmana, no cal que m’ho digues, ni et veges obligat-da a argumentar-me la teua absència. Només si vas a vindre rebré amb entusiasme i plaer el teu wasap, correu, sms...



Amiguitos y amiguitas:
En este camino lleno de subidas y bajadas, curvas y giros, dudas e incertidumbres, de vez en cuando nos encontramos con algún yo que se quedó en algún tramo incierto de la ruta y de la ausencia del cual no nos habíamos dado cuenta. Y al reencontrarnoslo nos cuestionamos ¿por qué lo habíamos dejado marchar?, ¿cómo nos lo hemos hecho para continuar la marcha sin él?, ¿qué haremos ahora que ha vuelto para que no vuelva a desaparecer?
A pesar de que la vida consiste en ir transformándose, es decir, unos yoes deben morir para que sean otros, a veces alguno muere demasiado pronto, sin habernos dado todo el jugo, como si tiráramos a la basura una naranja a medio exprimir, como el amigo fallecido con el que ya no podemos compartir una cerveza. Pero parece que los yoes no desaparecen del todo y de repente vuelves a tener entre las manos aquel trozo de naranja lleno de zumo, disfrutas de nuevo de aquella sonrisa amiga, revives las excelencias y las manías del yo resucitado.
Y eso es lo que me ha pasado en los últimos meses, me he reencontrado con un yo que sin ser consciente hacía años que se había apagado. Uno de mis yoes-actor. Aunque en este tiempo he disfrutado de la escena contando cuentos o haciendo cabaret o lecturas dramatizadas o recitando poemas o propuestas escénicas difícilmente etiquetables (y que espero seguir disfrutando), hacía no sé cuántos años que no me metía dentro de un personaje prestándole el cuerpo y el alma, viajando dentro de su mundo, ser (aunque fuera durante un rato) otro con su universo.
Y ahora ha llegado el momento de compartirlo con vosotros. Se trata de Las Bragas, un texto de Alfonso Zurro, que haremos en el Teatro Círculo (c/ poeta Prudenci Alcón i Mateu 3, Benimaclet) del 5 al 28 de octubre, viernes, sábado y domingo a las 20.30h. (Reserves@teatrocirculo.com)
Como siempre que estás ante un estreno no sabes cómo ligará con el público todo el trabajo, esfuerzo, ilusión, técnica, investigación... que se ha invertido en el proyecto. Lo único que os puedo garantizar es el placer que he disfrutado en todo este camino gracias sobre todo a las dos compañeras de viaje, Maricruz Rodríguez con quien comparto sudor y palabras en la escena, y Ana Campos del Alcázar que con su amplio despliegue de palabras nos ha inmerso en su universo teatral dirigiendo con precisión el espléndido texto de Alfonso Zurro, un caramelito para un actor-actriz y que espero que también lo sea para vosotrxs.
Salud y teatro
Si no puedes venir porque no dispones de ninguna opción en los próximos 4 fines de semana, no es necesario que me lo digas, ni te veas obligado-da a argumentarme tu ausencia. Sólo si vas a venir recibiré con entusiasmo y placer tu wasap, correo, sms...

Insectes

Amiguets i amiguetes Avui he estat a la clínica dental i el llum per a il·luminar la meua cavitat bucal em semblava el cap d’un insect...