Revolució in memoriam

Más abajo en castellano

Amiguets i amiguetes:

Què és realment una revolució? Si fórem científics en un laboratori mirant per sofisticats aparells les societats humanes, podríem dir que és un canvi sobtat en la forma en que s’organitzen els habitants d’un territori.

Més tard o més aviat les coses acaben canviant, si eliminem supersticions i creences màgiques, no hi ha res etern, tot va evolucionant, transformant-se, tot esta en continu moviment. Canvia el paisatge, el nostre cos, els mitjans de transports, les tradicions, les fronteres (les visibles i les amagades), les tendències culinàries...

Hi ha canvis que esdevenen de forma imperceptible, altres que semblen interminables, en ocasions els hem de forçar, a voltes ens els imposen, però el que està clar és que sense canvi no hi ha vida.

Si avui en dia gaudim d’alguns drets (al menys en la part del planeta on som) és perquè des que manava el primat que més força tenia (el que més hòsties repartia) fins ara han anant canviant algunes coses (senyors feudals, monarques absolutistes, dictadors...)

En aquests últims 3 milions i mig d’anys hem quasi quadruplicat l’esperança de vida, hem abolit els enemics naturals, hem dut l’aigua fins a les nostres actuals coves, i tot perquè les coses canvien.

Ara, aquests dies, fa cents anys, que farts de l’opressió i els abusos per part d’una elit, el poble rus es va alçar contra la tirania dèspota dels Tsars. I pot ser alguns direu que en acabant no va eixir del tot be, que el comunisme es va deteriorar, que quan es te el poder és fàcil convertir-se en autòcrata, tant se val en forma de dictador o monarca o senyor feudal o mascle alfa. Però això és molt fàcil de dir assegut-da al teu sofà, gaudint d’una jornada de 8 hores amb dret a vacances, amb accés lliure a la educació i la sanitat, amb el pensament de que tots-es hauríem de ser iguals i que cap persona hauria de tindre cap privilegi sobre els altres (i menys encara pel fet d’haver nascut en una família determinada).

Per això done les gràcies a tanta gent que va donar la seua vida per tal millorar les condicions en les que transitar el temps que disposem en aquesta existència.

Gràcies, encara que després les coses no hagen anat com esperàvem, però que és pitjor: fer i enganyar-se o no fer i passar-se la vida penedint-se’n?

Salut i canvi

Disculpeu-me la demagògia: Visca la Revolució!!!

I no me n’oblide: no plou i fa calor, massa calor.

Amiguitos y amiguitas:

¿Qué es realmente una revolución? Si fuéramos científicos en un laboratorio mirando por sofisticados aparatos las sociedades humanas, podríamos decir que es un cambio repentino en la forma en que se organizan los habitantes de un territorio.

Más tarde o más pronto las cosas acaban cambiando, si eliminamos supersticiones y creencias mágicas, no hay nada eterno, todo va evolucionando, transformándose, todo está en continuo movimiento. Cambia el paisaje, nuestro cuerpo, los medios de transportes, las tradiciones, las fronteras (las visibles y las escondidas), las tendencias culinarias ...

Hay cambios que acontecen de forma imperceptible, otros que parecen interminables, en ocasiones los debemos forzar, a veces nos los imponen, pero lo que está claro es que sin cambio no hay vida.

Si hoy en día disfrutamos de algunos derechos (al menos en la parte del planeta donde estamos) es porque desde que mandaba el primate que más fuerza tenía (el que más hostias repartía) hasta ahora han ido cambiando algunas cosas (señores feudales, monarcas absolutistas, dictadores...)

En estos últimos 3 millones y medio de años hemos casi cuadruplicado la esperanza de vida, hemos abolido los enemigos naturales, hemos llevado el agua hasta nuestras actuales cuevas, y todo porque las cosas cambian.

Ahora, estos días, hace cien años, que hartos de la opresión y los abusos por parte de una élite, el pueblo ruso se alzó contra la tiranía déspota de los Zares. Y puede ser algunos diréis que al final no salió del todo bien, que el comunismo se deterioró, que cuando se tiene el poder es fácil convertirse en autócrata, no importa si en forma de dictador o monarca o señor feudal o macho alfa. Pero esto es muy fácil de decir sentado-a en tu sofá, disfrutando de una jornada de 8 horas con derecho a vacaciones, con acceso libre a la educación y la sanidad, con el pensamiento de que todos-se deberíamos ser iguales y que ninguna persona debería tener ningún privilegio sobre los demás (y menos aún por el hecho de haber nacido en una familia determinada).

Por eso doy las gracias a tanta gente que dio su vida para mejorar las condiciones en las que transitar el tiempo que disponemos en esta existencia.

Gracias, aunque después las cosas no hayan ido como esperábamos, ¿pero que es peor: hacer y equivocarse o no hacer y pasarse la vida arrepintiéndose?

Salud y cambio

Disculpadme la demagogia: ¡¡¡Viva la Revolución!!!

Y no me olvido: no llueve y hace calor, demasiado calor.

El nom de Felip

Más abajo en castellano

Amiguets i amiguetes:

Sembla que el nom no és baladí. Al nomenar, diguem-ne, un animal de companyia, busquem que eixe nom (rufo, linda, boby...) tinga algun significat per a nosaltres i amb eixa intenció el posem.

El mateix amb els fills, antigament era una qüestió d’herència (el primogènit/a el de la mare-pare, el segon-a el de l’avi-a patern...) i d’alguna manera amb el nom s’heretava el càrrec familiar. Més tard es podia posar el nom del sant-a del dia de naixement . Ara, lliures d’aquesta tradició-obligació, busquem el significat que per a nosaltres en te el nom triat: recuperar noms en vies d’extinció, Ausiàs, Ona, Iker,...; impregnar el sentit de la pròpia paraula, Alma, Vida, Amor, Pau...; homenatjar els nostres ídols, Elvis, Mafalda, Greta...

També els noms dels llocs posseeixen significats: lloc alt, on no plou, lloc baix, illa gran,... I els dels accidents geogràfics: riu devastador, muntanya gran, vall estret... I els dels planetes: dedicats als deus, als descobridors, a les coordenades,... I els dels símbols químics. I els de les empreses. I els dels déus. I els dels productes comercials. I tot el que nomenen.

Ah! I també els dels reis. Igual que els Papes es posem noms en homenatge als seus antecessors (Pau, Pere, Sixte...), així ho fan les cases reals. Ara tenim a Felip VI, que recupera la herència del primer Borbó espanyol, Felip V, que va arramblar amb foc i sang amb els drets, la economia i la convivència que hi teníem als estats de la Corona d’Aragó.

I el cas és que el VI, l’actual, semblava una altra cosa (casat amb una plebea, fent part d’algun discurs en català...) Però no, encara que potser la culpa no és seua, és que el nom és el nom i en algun moment s’ha de ser coherent amb ell.

Jo també ho seré, i després d’escoltar el seu discurs-declaració pre bèl·lica davant del moment històric sobre el futur del vincle entre Catalunya i Espanya, col·locaré al monarca en el lloc que li correspon, en funció de l’origen del seu nom tal com es conserva en l’Almodí de Xàtiva.

Salut i República (que ve del llatí “res” -cosa, assumpte- i pública -poble, del poble-, és a dir, assumpte del poble)

Amiguitos y amiguitas:

Parece que el nombre no es baladí. Al nombrar, digamos, un animal de compañía, buscamos que ese nombre (rufo, linda, boby...) tenga algún significado para nosotros y con esa intención lo ponemos.

Lo mismo con los hijos, antiguamente era una cuestión de herencia (el primogénito/a el de la madre-padre, el segundo-a el del abuelo-a paterno ...) y de alguna manera con el nombre se heredaba el cargo familiar. Más tarde se podía poner el nombre del santo-a del día de nacimiento. Ahora, libres de esta tradición-obligación, buscamos el significado que para nosotros tiene el nombre elegido: recuperar nombres en vías de extinción, Ausiàs, Onda, Iker, ...; impregnar el sentido de la propia palabra, Alma, Vida, Amor, Paz ...; homenajear a nuestros ídolos, Elvis, Mafalda, Greta ...

También los nombres de los lugares poseen significados: lugar alto, donde no llueve, lugar bajo, isla grande, ... Y los de los accidentes geográficos: río devastador, montaña grande, valle estrecho ... Y los de los planetas: dedicados a los dioses, los descubridores, a las coordenadas, ... Y los de los símbolos químicos. Y los de las empresas. Y los de los dioses. Y los de los productos comerciales. Y todo lo que nombramos.

Ah! Y también los de los reyes. Al igual que los Papas se ponen nombres en homenaje a sus antecesores (Pablo, Pedro, Sixto...), así lo hacen las casas reales. Ahora tenemos a Felipe VI, que recupera la herencia del primer Borbón español, Felipe V, que arrambló con fuego y sangre con los derechos, la economía y la convivencia que teníamos en los estados de la Corona de Aragón.

Y el caso es que el VI, el actual, parecía otra cosa (casado con una plebeya, haciendo parte de algún discurso en catalán...) Pero no, aunque tal vez la culpa no es suya, es que el nombre es el nombre y en algún momento hay que ser coherente con él.

Yo también lo seré, y después de escuchar su discurso-declaración pre bélica ante el momento histórico sobre el futuro del vínculo entre Cataluña y España, colocaré al monarca en el lugar que le corresponde, en función del origen de su nombre tal como se conserva en l’Almudí de Xàtiva.

Salud y República (que viene del latín "res" -cosa, asunto- y pública -pueblo, del pueblo-, es decir, asunto del pueblo)