Amiguets, amiguetes,
amiguetis
Últimament me n’he adonat
que són pocs els moments del dia en que no sona música al meu voltant. A
qualsevol botiga, als mitjans de comunicació audiovisuals, als reels... I trobe
que són molt pocs els moments en els que hi pare atenció. Em pregunte com seria,
diguem-ne, fa cents anys, enllà per l’any 1926. Una persona com jo, amb una
feina normaleta d’anar tirant. Quantes vegades hi havia musica al seu voltant?
Trobe que molt poques, en les festes, algú que potser cantava al barri, potser
algun concert de la banda municipal els diumenges pel matí al templet de
l’albereda... Aleshores eixe jo de principis del segle XX rebria la musica com
un regal extraordinari, com una experiència sensorial exòtica. Ell, estic
segur, li donaria a la musica molt més de valor que el que li puc donar jo, tot
i que als dos ens agrada moltíssim. I és que aquest excés actual fa que es
sature la nostra capacitat d’admiració i ens cal que l’estímul siga cada vegada
més gran (superconcerts amb focs artificials, efectes super nous d’enginyeria
sonora, grans campanyes de màrqueting...)
I no passa només amb la
musica, és amb tot. L’allau informatiu, vessant per tantes fonts durant tot el
dia i la nit, també ens anestesia d’allò que passa en realitat, d’allò
vertaderament important. Podem empatitzar amb una injustícia que apareix a les
pantalles contínuament i no veure una altra que passa al carrer el costat de
casa nostra.
Aquesta societat de
l’excés ens fa que siguem capaços de vendre l’ànima al diable (si és que
existeixen aquest dos conceptes) per a aconseguir un roll de paper higiènic
davant la hipòtesi de que pot ser vinga un temporal i no puguen arribar a temps
els camions d’intendència. La sola idea d’estar unes hores sense llum, és a dir
sense televisió, sense internet, sense connexió digital amb el món... ens fa
justificar qualsevol recurs, per contaminant o improcedent que siga, que ens
assegure el flux elèctric perenne.
L’excés de l’estar de
benestar ens fa patir per la pèrdua d’un insignificant detall que ens duga a una
petita incomoditat totalment supèrflua. I si passa ens enfadem, i trobem que
vivim a una societat injusta i que, per molt que fem, tot continuara igual, i
posem la tele, o les noticies automàtiques del nostre algoritme. I ens
acostumen a l’excés d’imatges de barbàrie humana i les trobem quotidianes, i que
tot plegat no estem tan mal, i que l’avarícia post capitalista és suportable,
tot i que es menge recursos, vides, ideologies...
També hi ha excés de
llibres, de pel·lícules, d’obres de teatre, d’obra plàstica, d’esports, de
cotxes, de menjar, de telèfons mòbils, de franquícies gastronòmiques, de roba,
d’opinadors, de reglamentacions i normatives, d’autovies, de turistes... en fi,
de tot..., de tot?
Pot ser hi ha mancança de
silenci, d’un poc de pausa, de reflexió, d’una respiració lenta, d’escolta de
l’altre...
Pot ser també hi ha massa
blogs de pensament i estaria bé que començara per donar exemple i deixara de
contribuir a l’excés d’opinions i espais cibernètics que saturen neurones, que
consumeixen aigua, que engrandissen les xarxes socials, ...
Salut i contenció.
Pdt: Demane disculpes per
l’ús excessiu dels punts suspensius i per generar incertesa sobre el futur
d’aquest blog que només serà resolta l’últim divendres del mes vinent.
Amiguitos, amiguitas, amiguites
Últimamente me he dado cuenta de que son pocos los momentos del día en los
que no suena música a mi alrededor. En cualquier tienda, en los medios de
comunicación audiovisuales, en los reels… Y me parece que son muy pocos los
momentos en los que le presto atención. Me pregunto cómo sería hace, digámoslo
así, cien años, allá por 1926. Una persona como yo, con un trabajo normalito
para ir tirando. ¿Cuántas veces había música a su alrededor? Creo que muy pocas:
en las fiestas, alguien que quizá cantaba en el barrio, tal vez algún concierto
de la banda municipal los domingos por la mañana en el templete de la alameda…
Entonces ese yo de principios del siglo XX recibiría la música como un regalo
extraordinario, como una experiencia sensorial exótica. Él, estoy seguro, le
daría a la música mucho más valor del que puedo darle yo, aunque a los dos nos
guste muchísimo. Y es que este exceso actual hace que se sature nuestra
capacidad de admiración y necesitemos que el estímulo sea cada vez mayor
(superconciertos con fuegos artificiales, efectos supernovedosos de ingeniería
sonora, grandes campañas de marketing…).
Y no pasa solo con la música, es con todo. El alud informativo, desbordándose
por tantas fuentes durante todo el día y la noche, también nos anestesia de lo
que ocurre en realidad, de lo verdaderamente importante. Podemos empatizar con
una injusticia que aparece continuamente en las pantallas y no ver otra que
sucede en la calle al lado de nuestra casa.
Esta sociedad del exceso hace que seamos capaces de vender el alma al
diablo (si es que existen estos dos conceptos) para conseguir un rollo de papel
higiénico ante la hipótesis de que pueda venir un temporal y no puedan llegar a
tiempo los camiones de intendencia. La sola idea de estar unas horas sin luz,
es decir, sin televisión, sin internet, sin conexión digital con el mundo, nos
hace justificar cualquier recurso, por contaminante o improcedente que sea, que
nos asegure el flujo eléctrico perenne.
El exceso del estado de bienestar nos hace sufrir por la pérdida de un
detalle insignificante que nos lleve a una pequeña incomodidad totalmente
superflua. Y si pasa nos enfadamos, y creemos que vivimos en una sociedad
injusta y que, por mucho que hagamos, todo continuará igual, y encendemos la
tele, o las noticias automáticas de nuestro algoritmo. Y nos acostumbramos al
exceso de imágenes de barbarie humana y las encontramos cotidianas, y concluimos
que, al fin y al cabo, no estamos tan mal, y que la avaricia post capitalista
es soportable, aunque se coma recursos, vidas, ideologías…
También hay exceso de libros, de películas, de obras de teatro, de obra
plástica, de deportes, de coches, de comida, de teléfonos móviles, de
franquicias gastronómicas, de ropa, de opinadores, de reglamentaciones y
normativas, de autovías, de turistas… en fin, de todo…, ¿de todo?
Puede que haya carencia de silencio, de un poco de pausa, de reflexión, de
una respiración lenta, de escucha del otro…
Puede que también haya demasiados blogs de pensamiento y estaría bien que
empezara por dar ejemplo y dejara de contribuir al exceso de opiniones y
espacios cibernéticos que saturan neuronas, que consumen agua, que engordan las
redes sociales, …
Salud y contención.
P. D.: Pido disculpas por el uso excesivo de los puntos suspensivos y por
generar incertidumbre sobre el futuro de este blog, que solo se resolverá el
último viernes del mes próximo.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada