Amiguets, amiguetes i
amiguitis
Quants insectes moren
cada dia en les piscines, públiques o privades? Des de la olímpica piscina
municipal fins a la basseta de plàstic de la caseta de camp un nombre incomptable de
petites bestioles s’ofeguen tot fent les seues tasques quotidianes davant de la
nostra indiferència. No en som conscients, fins i tot ens molesten, les hem de
traure o esquivar-les i fan lleig en l’aigua cristal·lina.
El que és curiós és que
això no els passa als rius o als bassals o a als estanys. Sembla que la
transparència quasi quirúrgica dels nostres embassaments d’aigua té alguna cosa
de mortífera per als esser vius que freqüenten els aiguamolls. Pot ser la
nostra necessitat de polidesa és letal per a qui hi conviu al nostre ecosistema
artificial.
No som gens conscients de
la mortalitat insectívora que provoquem mentre prenem el bany entre “xurritos”,
flotadors i protectors solars. De com el nostre benestar genera un dany
irreparable en tantes vides innocents, indefenses davant del nostre progrés i
confort.
Seria possible no omplir
d’aigua cap piscina només per salvar la fràgil vida d’un sol parotet sentenciat
a mort irremeiablement per la nostra ben estança estiuenca? Algú s’ha plantejat
una mena de sistema per a evitar aquesta tragèdia? Deixaríem de gaudir d’algun
privilegi propi per ser els animals dominadors del planeta només pel bé
d’alguns d’aquests essers insignificants?
Doncs no. Assumim
aquestes morts com a inevitables, com a efecte colateral de la nostra manera de
viure, com a una conseqüència involuntària de l’estat del benestar. Com anem a
llevar-li el somriure a la xicalla i deixar-la sense el plaer de prendre el
bany en ple estiu només per uns quants insectes d’entre els milions que hi ha?
Ni tampoc anem a tindre cap càrrec de consciència per una cosa que no hem fet a
voluntat. Què més voldríem que no passara! Com tantes coses! Com els que
s’estampen als parabrises per les autopistes (cada vegada menys si us fixeu)
Com els que es cremen als incendis. Com els que rebenten cada vegada que
explota una bomba. Com els que moren per les restes químiques dels explosius.
Com els que desapareixen famolencs par manca d’aliments. Com els que es desfan
sense saber quin és el motiu que ha generat la barbàrie humana...
No, no cauré en la
temptació de substituir la paraula insecte per nen. Per mi seria insuportable
pensar-me en mig de la piscina sense ser-ne conscient de la quantitat de nens
que estan morint en eixe mateix instant arreu el planeta per fam, per explosions,
pel benestar d’uns altres, per abusos, per cobdícia, per la ben estança dels
elegits, per barbàrie...
Salut i bon bany
P.D: En eixir del bany he
esguitat l’entrada d’un formiguer en plena activitat i unes gotes han entrat
als seus túnels com una vertadera riuada descontrolada. El moviment ha sigut
frenètic i, en uns moments, sembla que ho han solucionat perquè tot ha tornat a
una aparent normalitat. Totes les formigues han sabut què fer, inclosa la
màxima responsable, que intuïsc no estava en cap reservat menjant amb una altra
formiga.
Amiguitos, amiguitas y amiguites
¿Cuántos insectos mueren cada día en las piscinas, públicas o privadas?
Desde la olímpica piscina municipal hasta la pequeña balsa de plástico de la casa de campo,
un número incontable de pequeñas criaturas se ahogan mientras realizan sus
tareas cotidianas ante nuestra indiferencia. No somos conscientes, incluso nos
molestan, tenemos que sacarlas o esquivarlas y afean el agua cristalina.
Lo curioso es que eso no les pasa en los ríos, charcos o estanques. Parece
que la transparencia casi quirúrgica de nuestros embalses de agua tiene algo de
mortífero para los seres vivos que frecuentan los humedales. Tal vez nuestra
necesidad de pulcritud sea letal para quienes conviven en nuestro ecosistema
artificial.
No somos en absoluto conscientes de la mortalidad insectívora que
provocamos mientras nos bañamos entre “churritos”, flotadores y protectores
solares. De cómo nuestro bienestar genera un daño irreparable en tantas vidas
inocentes, indefensas ante nuestro progreso y confort.
¿Sería posible no llenar de agua ninguna piscina solo para salvar la frágil
vida de una sola libélula sentenciada a muerte irremediablemente por nuestra
cómoda estancia veraniega? ¿Alguien se ha planteado algún tipo de sistema para
evitar esta tragedia? ¿Renunciaríamos a algún privilegio propio, por ser los
animales dominadores del planeta, solo por el bien de algunos de esos seres
insignificantes?
Pues no. Asumimos esas muertes como inevitables, como un efecto colateral
de nuestra manera de vivir, como una consecuencia involuntaria del estado del
bienestar. ¿Cómo vamos a quitarle la sonrisa a los niños y dejarlos sin el
placer de bañarse en pleno verano solo por unos cuantos insectos de entre los
millones que existen? Tampoco vamos a tener ningún cargo de conciencia por algo
que no hemos hecho voluntariamente. ¡Ojalá no pasara! Como tantas otras cosas…
Como los que se estampan contra los parabrisas en las autopistas (cada vez
menos, si os fijáis). Como los que se queman en los incendios. Como los que
revientan cada vez que explota una bomba. Como los que mueren por los restos
químicos de los explosivos. Como los que desaparecen hambrientos por falta de
alimentos. Como los que se deshacen sin saber cuál es el motivo que ha generado
la barbarie humana...
No, no caeré en la tentación de sustituir la palabra insecto por niño. Para
mí sería insoportable imaginarme en medio de la piscina sin ser consciente de
la cantidad de niños que están muriendo en ese mismo instante en todo el
planeta por hambre, por explosiones, por el bienestar de otros, por abusos, por
codicia, por la comodidad de los elegidos, por barbarie…
Salud y buen baño.