divendres, 30 de gener del 2026

Excés / Exceso

 

    Amiguets, amiguetes, amiguetis

    Últimament me n’he adonat que són pocs els moments del dia en que no sona música al meu voltant. A qualsevol botiga, als mitjans de comunicació audiovisuals, als reels... I trobe que són molt pocs els moments en els que hi pare atenció. Em pregunte com seria, diguem-ne, fa cents anys, enllà per l’any 1926. Una persona com jo, amb una feina normaleta d’anar tirant. Quantes vegades hi havia musica al seu voltant? Trobe que molt poques, en les festes, algú que potser cantava al barri, potser algun concert de la banda municipal els diumenges pel matí al templet de l’albereda... Aleshores eixe jo de principis del segle XX rebria la musica com un regal extraordinari, com una experiència sensorial exòtica. Ell, estic segur, li donaria a la musica molt més de valor que el que li puc donar jo, tot i que als dos ens agrada moltíssim. I és que aquest excés actual fa que es sature la nostra capacitat d’admiració i ens cal que l’estímul siga cada vegada més gran (superconcerts amb focs artificials, efectes super nous d’enginyeria sonora, grans campanyes de màrqueting...)

    I no passa només amb la musica, és amb tot. L’allau informatiu, vessant per tantes fonts durant tot el dia i la nit, també ens anestesia d’allò que passa en realitat, d’allò vertaderament important. Podem empatitzar amb una injustícia que apareix a les pantalles contínuament i no veure una altra que passa al carrer el costat de casa nostra.

    Aquesta societat de l’excés ens fa que siguem capaços de vendre l’ànima al diable (si és que existeixen aquest dos conceptes) per a aconseguir un roll de paper higiènic davant la hipòtesi de que pot ser vinga un temporal i no puguen arribar a temps els camions d’intendència. La sola idea d’estar unes hores sense llum, és a dir sense televisió, sense internet, sense connexió digital amb el món... ens fa justificar qualsevol recurs, per contaminant o improcedent que siga, que ens assegure el flux elèctric perenne.

    L’excés de l’estar de benestar ens fa patir per la pèrdua d’un insignificant detall que ens duga a una petita incomoditat totalment supèrflua. I si passa ens enfadem, i trobem que vivim a una societat injusta i que, per molt que fem, tot continuara igual, i posem la tele, o les noticies automàtiques del nostre algoritme. I ens acostumen a l’excés d’imatges de barbàrie humana i les trobem quotidianes, i que tot plegat no estem tan mal, i que l’avarícia post capitalista és suportable, tot i que es menge recursos, vides, ideologies...

    També hi ha excés de llibres, de pel·lícules, d’obres de teatre, d’obra plàstica, d’esports, de cotxes, de menjar, de telèfons mòbils, de franquícies gastronòmiques, de roba, d’opinadors, de reglamentacions i normatives, d’autovies, de turistes... en fi, de tot..., de tot?

    Pot ser hi ha mancança de silenci, d’un poc de pausa, de reflexió, d’una respiració lenta, d’escolta de l’altre...

    Pot ser també hi ha massa blogs de pensament i estaria bé que començara per donar exemple i deixara de contribuir a l’excés d’opinions i espais cibernètics que saturen neurones, que consumeixen aigua, que engrandissen les xarxes socials, ...

    Salut i contenció.

    Pdt: Demane disculpes per l’ús excessiu dels punts suspensius i per generar incertesa sobre el futur d’aquest blog que només serà resolta l’últim divendres del mes vinent.

 



    Amiguitos, amiguitas, amiguites

    Últimamente me he dado cuenta de que son pocos los momentos del día en los que no suena música a mi alrededor. En cualquier tienda, en los medios de comunicación audiovisuales, en los reels… Y me parece que son muy pocos los momentos en los que le presto atención. Me pregunto cómo sería hace, digámoslo así, cien años, allá por 1926. Una persona como yo, con un trabajo normalito para ir tirando. ¿Cuántas veces había música a su alrededor? Creo que muy pocas: en las fiestas, alguien que quizá cantaba en el barrio, tal vez algún concierto de la banda municipal los domingos por la mañana en el templete de la alameda… Entonces ese yo de principios del siglo XX recibiría la música como un regalo extraordinario, como una experiencia sensorial exótica. Él, estoy seguro, le daría a la música mucho más valor del que puedo darle yo, aunque a los dos nos guste muchísimo. Y es que este exceso actual hace que se sature nuestra capacidad de admiración y necesitemos que el estímulo sea cada vez mayor (superconciertos con fuegos artificiales, efectos supernovedosos de ingeniería sonora, grandes campañas de marketing…).

    Y no pasa solo con la música, es con todo. El alud informativo, desbordándose por tantas fuentes durante todo el día y la noche, también nos anestesia de lo que ocurre en realidad, de lo verdaderamente importante. Podemos empatizar con una injusticia que aparece continuamente en las pantallas y no ver otra que sucede en la calle al lado de nuestra casa.

    Esta sociedad del exceso hace que seamos capaces de vender el alma al diablo (si es que existen estos dos conceptos) para conseguir un rollo de papel higiénico ante la hipótesis de que pueda venir un temporal y no puedan llegar a tiempo los camiones de intendencia. La sola idea de estar unas horas sin luz, es decir, sin televisión, sin internet, sin conexión digital con el mundo, nos hace justificar cualquier recurso, por contaminante o improcedente que sea, que nos asegure el flujo eléctrico perenne.

    El exceso del estado de bienestar nos hace sufrir por la pérdida de un detalle insignificante que nos lleve a una pequeña incomodidad totalmente superflua. Y si pasa nos enfadamos, y creemos que vivimos en una sociedad injusta y que, por mucho que hagamos, todo continuará igual, y encendemos la tele, o las noticias automáticas de nuestro algoritmo. Y nos acostumbramos al exceso de imágenes de barbarie humana y las encontramos cotidianas, y concluimos que, al fin y al cabo, no estamos tan mal, y que la avaricia post capitalista es soportable, aunque se coma recursos, vidas, ideologías…

    También hay exceso de libros, de películas, de obras de teatro, de obra plástica, de deportes, de coches, de comida, de teléfonos móviles, de franquicias gastronómicas, de ropa, de opinadores, de reglamentaciones y normativas, de autovías, de turistas… en fin, de todo…, ¿de todo?

    Puede que haya carencia de silencio, de un poco de pausa, de reflexión, de una respiración lenta, de escucha del otro…

    Puede que también haya demasiados blogs de pensamiento y estaría bien que empezara por dar ejemplo y dejara de contribuir al exceso de opiniones y espacios cibernéticos que saturan neuronas, que consumen agua, que engordan las redes sociales, …

    Salud y contención.

    P. D.: Pido disculpas por el uso excesivo de los puntos suspensivos y por generar incertidumbre sobre el futuro de este blog, que solo se resolverá el último viernes del mes próximo.

Excés / Exceso

       Amiguets, amiguetes, amiguetis      Últimament me n’he adonat que són pocs els moments del dia en que no sona música al meu voltant...