Amiguets,
amiguetes i amiguetis
L’altre
dia, en una cua qualsevol (pel dret a la privacitat no puc ni vull matissar
quina) vaig escoltar al treballador (més o menys de la meua edat) dir-li al
client (prou més major que nosaltres) que allò de la petjada digital o el
reconeixement del rostre no li agradava, que ell era més d’usar el pin de tota
la vida. El pin de tota la vida? De tota la vida? No sé, però trobe que fa 40
anys no n’usàvem. Si no recorde malament el primer pin de la meua vida va ser
per la targeta de crèdit (avui en vies d’extinció) enllà pels anys dosmil per
tal d’evitar robatoris i fraus.
Aleshores
sembla que una cosa que està, com a molt, trenta anys amb nosaltres ja te dret
a pertànyer al selecte grup de coses de tota la vida. A les quals els atorguem
la qualitat de formar part d’allò que, pel fet de romandre durant molt de temps
al nostre voltant, és com de la família, és a dir intocable, permanent, que ja
ens acompanyarà fins sempre. “De tota la vida – sempre”. És a dir, pràcticament
eterna i per tant cal assumir-la i acceptar-la com matèria universal, com
l’aire que respirem.
Però
no.
Quan
ens referim a alguna cosa com “de tota la vida” normalment no té més de 150 o
200 anys com a molt, com l’electricitat o el ferrocarril i fins i tot els
vestits regionals, o les receptes gastronòmiques, o les festes populars. Una
altra cosa és la nostra percepció. Si fem alguna cosa com la feien els-les
nostres avis-es, doncs ja ens sembla de sempre. Posem que en tres o quatre
generacions la cosa ja és “de tota la vida”, i des d’un punt de vista metafòric
ho és, des que hem nascut i, probablement, fins la nostra mort serà així, per
tant és “de tota la vida nostra”, de nosaltres, del temps en el que estem en
aquest món.
Una
altra cosa és quan a una cosa relativament recent, 20-30 anys, ja li posem la
categoria de “de tota la vida” amb la intenció de que continue així, sense
variació, sense cometre el sacrilegi d’alterar quelcom que ve d’antany.
Però
no és cert.
Com
ara, per exemple, es considera de tota la vida el fet de que quan un-a
treballador-a fa vaga se li descompte el sou d’eixe dia (inclòs la part de SS
que paga l’ocupador-a, parts proporcionals de vacances, paques extra,...)
Aquesta mesura te 50 anys al nostre Estat versus els 170 de la primera vaga i
els 120 de la primera llei que reconeixia la seua legalitat. Clarament és una
mesura nascuda del neoliberalisme (que te uns 70 anys) que diu que som lliures
de gaudir dels nostres drets si se’ls en podem pagar. És a dir que aquells
sectors socials (per a no dir classes socials, concepte que semblava per a tota
la vida i s’ha anat quedant antiquat) que tenen un cert nivell econòmic poden
lluitar pels seus drets i poden anar prosperant i els sectors que no ho tenen
cada vegada es queden més endarrerits i més lluny de poder accedir a drets com
el de fer vaga.
Però
tranquils-es ocupadors-es i petits-es (o grans) empresaris-es. No propose que
tornem a allò que va passar durant uns 120 anys (podríem dir, doncs, de tota la
vida) en que es feia vaga al temps que es cobrava el dia com si s’hagués
treballat (òbviament que açò només passava si es treballava per a allò públic,
a les industries i fàbriques depenia del tarannà del propietari-a, i d’altres
qüestions difícils de demostrar). Crec que la despesa salarial d’una vaga
hauria de ser pagada al 50% entre treballadors-es i empresaris-es, ja que es
tracta d’un conflicte entre ambdues parts i no un capritx dels-es treballadors-es.
Perquè si no el dret a la vaga ja està manipulat econòmicament. Els-es
ocupadors-es (siguen qui siguen) també són responsables que els-es seus-es
treballadors-es decideixen anar a la vaga.
O
és que algú es pensa que la vaga és una festa per a qui la fa? Que llençar-se a
una lluita contra qui te en les seues mans el teu futur professional es fa a
tort i a dret? Que qui deixa de fer la seua feina no n’és conscient dels
efectes que te en altres persones que no estan dins del conflicte? Potser pot
haver una minoria, molt petita, que li agrade la gresca i se li’n fota la resta
dels seus conciutadans, no dic que no, com en tots els llocs.
Però
no a la majoria.
Per
exemple, algú es pensa que els milers de professors-es i mestres-ses (de tota
mena d’ideologies, races, creences, edats i gustos culturals) que aquests dies
(ja van quasi 20) estan omplint els carrers del País Valencià ho fan en contra
dels seus estudiants i per a passar uns dies de primavera fora dels centres?
No, ho fan perquè no poden més, perquè a banda de millorar el seu salari, veuen
com el sistema públic d’ensenyament s’està afonant, que el fet de rebre una
educació de qualitat i gratuïta per a tothom està en risc de desaparició, que l’escola
tal com la vam conèixer qui ara som pares, mares, avis, avies, i algun-a que
altre besavi-a pot desaparèixer per a sempre i deixar de ser de ser un dret de
tota la vida.
Sí,
sí, de tota la vida. L’informe Quintana de 1813 (en ple procés de les Corts de Cadis)
reconeix per primera vegada el dret a una educació universal, pública i
gratuïta. Doncs fa més de dos cents anys, és a dir, de tota la vida.
Salut
i drets reals.
PD:
Quan em va arribar el torn, mentre l’altre client manipulava la seua cadira de
rodes, li vaig dir al treballador que la petjada digital o la capacitat
neuronal per a reconèixer un rostre és més antiga que el desenvolupament
cerebral per a generar el pensament abstracte capaç d’entendre el concepte dels
nombres. Em va respondre que això era cert, però per a la tecnologia era més
antic allò de combinar números que reconèixer dades biològiques. Li anava a
matissar que la categoria de “de tota la vida” haurien de reservar-la només per
a aquelles coses que realment siguen mereixedores de aspirar a l’eternitat. Però
no li ho vaig dir perquè qui anava darrere, per a no enfrontar-se a mi
verbalment i indicar-me que tenia pressa i que començava a impacientar-se, va
començar a esbufegar sonorament prop de la meva orella i a realitzar alguns escarafalls,
com s'ha fet tota la vida.
Amiguitos, amiguitas y amiguites
El otro día, en una cola cualquiera (por el derecho a la
privacidad no puedo ni quiero matizar cuál) escuché al trabajador (más o menos
de mi edad) decirle al cliente (bastante más mayor que nosotros) que eso de la
huella digital o el reconocimiento facial no le gustaba, que él era más de usar
el pin de toda la vida. ¿El pin de toda la vida? ¿De toda la vida? No sé, pero
creo que hace 40 años no lo usábamos. Si no recuerdo mal, el primer pin de mi
vida fue para la tarjeta de crédito (hoy en vías de extinción) allá por los
años dos mil para evitar robos y fraudes.
Entonces parece que algo que lleva, como mucho, treinta
años con nosotros ya tiene derecho a pertenecer al selecto grupo de cosas “de
toda la vida”. A las que les otorgamos la cualidad de formar parte de aquello
que, por permanecer durante mucho tiempo a nuestro alrededor, es como de la
familia, es decir, intocable, permanente, que ya nos acompañará para siempre.
“De toda la vida – siempre”. Es decir, prácticamente eterna y, por tanto, hay
que asumirla y aceptarla como materia universal, como el aire que respiramos.
Pero no.
Cuando nos referimos a algo como “de toda la vida”
normalmente no tiene más de 150 o 200 años como mucho, como la electricidad o
el ferrocarril, o incluso los trajes regionales, o las recetas gastronómicas, o
las fiestas populares. Otra cosa es nuestra percepción. Si hacemos algo como lo
hacían nuestros abuelos-as, ya nos parece de siempre. Pongamos que en tres o
cuatro generaciones la cosa ya es “de toda la vida”, y desde un punto de vista
metafórico lo es, desde que hemos nacido y, probablemente, hasta nuestra muerte
será así, por tanto es “de toda nuestra vida”, de nosotros, del tiempo en el
que estamos en este mundo.
Otra cosa es cuando a algo relativamente reciente, 20-30
años, ya le ponemos la categoría de “de toda la vida” con la intención de que
continúe así, sin variación, sin cometer el sacrilegio de alterar algo que
viene de antaño.
Pero no es cierto.
Como ahora, por ejemplo, se considera de toda la vida el
hecho de que cuando un trabajador-a hace huelga se le descuente el sueldo de
ese día (incluida la parte de Seguridad Social que paga el empleador-a, partes
proporcionales de vacaciones, pagas extra, etc.). Esta medida tiene 50 años en
nuestro Estado frente a los 170 de la primera huelga y los 120 de la primera
ley que reconocía su legalidad. Claramente es una medida nacida del
neoliberalismo (que tiene unos 70 años) que dice que somos libres de disfrutar
de nuestros derechos si podemos pagárnoslos. Es decir, que aquellos sectores
sociales (por no decir clases sociales, concepto que parecía de toda la vida y
se ha ido quedando anticuado) que tienen un cierto nivel económico pueden
luchar por sus derechos y pueden ir prosperando, y los sectores que no lo
tienen cada vez se quedan más atrás y más lejos de poder acceder a derechos
como el de hacer huelga.
Pero tranquilos-as empleadores-as y pequeños-as (o
grandes) empresarios-as. No propongo que volvamos a lo que pasó durante unos
120 años (podríamos decir, por tanto, de toda la vida) en que se hacía huelga
al tiempo que se cobraba el día como si se hubiera trabajado (obviamente esto
solo ocurría si se trabajaba para lo público; en las industrias y fábricas
dependía del talante del propietario-a, y de otras cuestiones difíciles de
demostrar). Creo que el gasto salarial de una huelga debería ser pagado al 50%
entre trabajadores-as y empresarios-as, ya que se trata de un conflicto entre
ambas partes y no un capricho de los-as trabajadores-as. Porque si no el
derecho a la huelga ya está manipulado económicamente. Los-as empleadores-as
(sean quienes sean) también son responsables de que sus trabajadores-as decidan
ir a la huelga.
¿O es que alguien piensa que la huelga es una fiesta para
quien la hace? ¿Que lanzarse a una lucha contra quien tiene en sus manos tu
futuro profesional se hace a la ligera? ¿Que quien deja de hacer su trabajo no
es consciente de los efectos que tiene en otras personas que no están dentro
del conflicto? Quizá puede haber una minoría, muy pequeña, a la que le guste la
gresca y le dé igual el resto de sus conciudadanos-as, no digo que no, como en
todos los sitios.
Pero no la mayoría.
Por ejemplo, ¿alguien piensa que los miles de profesores
y maestros (de todo tipo de ideologías, razas, creencias, edades y gustos
culturales) que estos días (ya van casi 20) están llenando las calles del País
Valenciano lo hacen en contra de sus estudiantes y para pasar unos días de
primavera fuera de los centros? No, lo hacen porque no pueden más, porque
además de mejorar su salario, ven cómo el sistema público de enseñanza se está
hundiendo, que el hecho de recibir una educación de calidad y gratuita para
todos está en riesgo de desaparecer, que la escuela tal como la conocimos
quienes ahora somos padres, madres, abuelos-as, y algún que otro bisabuelo-a
puede desaparecer para siempre y dejar de ser un derecho de toda la vida.
Sí,
sí, de toda la vida. El informe Quinta
de 1813 (en pleno proceso de las Cortes de Cadiz) reconoce por primera vez el derecho
a una educación universal, pública y gratuita. Pues hace más de doscientos años,
es decir, de toda la vida.
Salud y derechos reales.
PD: Cuando me llegó el turno, mientras el otro cliente
manipulaba su silla de ruedas, le dije al trabajador que la huella digital o la
capacidad neuronal para reconocer un rostro es más antigua que el desarrollo
cerebral para generar el pensamiento abstracto capaz de entender el concepto de
los números. Me respondió que eso era cierto, pero que para la tecnología era
más antiguo lo de combinar números que reconocer datos biológicos. Iba a
matizarle que la categoría de “de toda la vida” debería reservarse solo para
aquellas cosas que realmente sean merecedoras de aspirar a la eternidad. Pero
no se lo dije porque quien iba detrás, para no enfrentarse a mí verbalmente e
indicarme que tenía prisa y que empezaba a impacientarse comenzó a resoplar
sonoramente cerca de mi oreja y a realizar algún que otro aspaviento, como se
ha hecho toda la vida.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada