divendres, 29 de maig del 2026

De tota la vida / De toda la vida

 

Amiguets, amiguetes i amiguetis

L’altre dia, en una cua qualsevol (pel dret a la privacitat no puc ni vull matissar quina) vaig escoltar al treballador (més o menys de la meua edat) dir-li al client (prou més major que nosaltres) que allò de la petjada digital o el reconeixement del rostre no li agradava, que ell era més d’usar el pin de tota la vida. El pin de tota la vida? De tota la vida? No sé, però trobe que fa 40 anys no n’usàvem. Si no recorde malament el primer pin de la meua vida va ser per la targeta de crèdit (avui en vies d’extinció) enllà pels anys dosmil per tal d’evitar robatoris i fraus.

Aleshores sembla que una cosa que està, com a molt, trenta anys amb nosaltres ja te dret a pertànyer al selecte grup de coses de tota la vida. A les quals els atorguem la qualitat de formar part d’allò que, pel fet de romandre durant molt de temps al nostre voltant, és com de la família, és a dir intocable, permanent, que ja ens acompanyarà fins sempre. “De tota la vida – sempre”. És a dir, pràcticament eterna i per tant cal assumir-la i acceptar-la com matèria universal, com l’aire que respirem.

Però no.

Quan ens referim a alguna cosa com “de tota la vida” normalment no té més de 150 o 200 anys com a molt, com l’electricitat o el ferrocarril i fins i tot els vestits regionals, o les receptes gastronòmiques, o les festes populars. Una altra cosa és la nostra percepció. Si fem alguna cosa com la feien els-les nostres avis-es, doncs ja ens sembla de sempre. Posem que en tres o quatre generacions la cosa ja és “de tota la vida”, i des d’un punt de vista metafòric ho és, des que hem nascut i, probablement, fins la nostra mort serà així, per tant és “de tota la vida nostra”, de nosaltres, del temps en el que estem en aquest món.

Una altra cosa és quan a una cosa relativament recent, 20-30 anys, ja li posem la categoria de “de tota la vida” amb la intenció de que continue així, sense variació, sense cometre el sacrilegi d’alterar quelcom que ve d’antany.

Però no és cert.

Com ara, per exemple, es considera de tota la vida el fet de que quan un-a treballador-a fa vaga se li descompte el sou d’eixe dia (inclòs la part de SS que paga l’ocupador-a, parts proporcionals de vacances, paques extra,...) Aquesta mesura te 50 anys al nostre Estat versus els 170 de la primera vaga i els 120 de la primera llei que reconeixia la seua legalitat. Clarament és una mesura nascuda del neoliberalisme (que te uns 70 anys) que diu que som lliures de gaudir dels nostres drets si se’ls en podem pagar. És a dir que aquells sectors socials (per a no dir classes socials, concepte que semblava per a tota la vida i s’ha anat quedant antiquat) que tenen un cert nivell econòmic poden lluitar pels seus drets i poden anar prosperant i els sectors que no ho tenen cada vegada es queden més endarrerits i més lluny de poder accedir a drets com el de fer vaga.

Però tranquils-es ocupadors-es i petits-es (o grans) empresaris-es. No propose que tornem a allò que va passar durant uns 120 anys (podríem dir, doncs, de tota la vida) en que es feia vaga al temps que es cobrava el dia com si s’hagués treballat (òbviament que açò només passava si es treballava per a allò públic, a les industries i fàbriques depenia del tarannà del propietari-a, i d’altres qüestions difícils de demostrar). Crec que la despesa salarial d’una vaga hauria de ser pagada al 50% entre treballadors-es i empresaris-es, ja que es tracta d’un conflicte entre ambdues parts i no un capritx dels-es treballadors-es. Perquè si no el dret a la vaga ja està manipulat econòmicament. Els-es ocupadors-es (siguen qui siguen) també són responsables que els-es seus-es treballadors-es decideixen anar a la vaga.

O és que algú es pensa que la vaga és una festa per a qui la fa? Que llençar-se a una lluita contra qui te en les seues mans el teu futur professional es fa a tort i a dret? Que qui deixa de fer la seua feina no n’és conscient dels efectes que te en altres persones que no estan dins del conflicte? Potser pot haver una minoria, molt petita, que li agrade la gresca i se li’n fota la resta dels seus conciutadans, no dic que no, com en tots els llocs.

Però no a la majoria.

Per exemple, algú es pensa que els milers de professors-es i mestres-ses (de tota mena d’ideologies, races, creences, edats i gustos culturals) que aquests dies (ja van quasi 20) estan omplint els carrers del País Valencià ho fan en contra dels seus estudiants i per a passar uns dies de primavera fora dels centres? No, ho fan perquè no poden més, perquè a banda de millorar el seu salari, veuen com el sistema públic d’ensenyament s’està afonant, que el fet de rebre una educació de qualitat i gratuïta per a tothom està en risc de desaparició, que l’escola tal com la vam conèixer qui ara som pares, mares, avis, avies, i algun-a que altre besavi-a pot desaparèixer per a sempre i deixar de ser de ser un dret de tota la vida.

Sí, sí, de tota la vida. L’informe Quintana de 1813 (en ple procés de les Corts de Cadis) reconeix per primera vegada el dret a una educació universal, pública i gratuïta. Doncs fa més de dos cents anys, és a dir, de tota la vida.

Salut i drets reals.

PD: Quan em va arribar el torn, mentre l’altre client manipulava la seua cadira de rodes, li vaig dir al treballador que la petjada digital o la capacitat neuronal per a reconèixer un rostre és més antiga que el desenvolupament cerebral per a generar el pensament abstracte capaç d’entendre el concepte dels nombres. Em va respondre que això era cert, però per a la tecnologia era més antic allò de combinar números que reconèixer dades biològiques. Li anava a matissar que la categoria de “de tota la vida” haurien de reservar-la només per a aquelles coses que realment siguen mereixedores de aspirar a l’eternitat. Però no li ho vaig dir perquè qui anava darrere, per a no enfrontar-se a mi verbalment i indicar-me que tenia pressa i que començava a impacientar-se, va començar a esbufegar sonorament prop de la meva orella i a realitzar alguns escarafalls, com s'ha fet tota la vida.

 




Amiguitos, amiguitas y amiguites

El otro día, en una cola cualquiera (por el derecho a la privacidad no puedo ni quiero matizar cuál) escuché al trabajador (más o menos de mi edad) decirle al cliente (bastante más mayor que nosotros) que eso de la huella digital o el reconocimiento facial no le gustaba, que él era más de usar el pin de toda la vida. ¿El pin de toda la vida? ¿De toda la vida? No sé, pero creo que hace 40 años no lo usábamos. Si no recuerdo mal, el primer pin de mi vida fue para la tarjeta de crédito (hoy en vías de extinción) allá por los años dos mil para evitar robos y fraudes.

Entonces parece que algo que lleva, como mucho, treinta años con nosotros ya tiene derecho a pertenecer al selecto grupo de cosas “de toda la vida”. A las que les otorgamos la cualidad de formar parte de aquello que, por permanecer durante mucho tiempo a nuestro alrededor, es como de la familia, es decir, intocable, permanente, que ya nos acompañará para siempre. “De toda la vida – siempre”. Es decir, prácticamente eterna y, por tanto, hay que asumirla y aceptarla como materia universal, como el aire que respiramos.

Pero no.

Cuando nos referimos a algo como “de toda la vida” normalmente no tiene más de 150 o 200 años como mucho, como la electricidad o el ferrocarril, o incluso los trajes regionales, o las recetas gastronómicas, o las fiestas populares. Otra cosa es nuestra percepción. Si hacemos algo como lo hacían nuestros abuelos-as, ya nos parece de siempre. Pongamos que en tres o cuatro generaciones la cosa ya es “de toda la vida”, y desde un punto de vista metafórico lo es, desde que hemos nacido y, probablemente, hasta nuestra muerte será así, por tanto es “de toda nuestra vida”, de nosotros, del tiempo en el que estamos en este mundo.

Otra cosa es cuando a algo relativamente reciente, 20-30 años, ya le ponemos la categoría de “de toda la vida” con la intención de que continúe así, sin variación, sin cometer el sacrilegio de alterar algo que viene de antaño.

Pero no es cierto.

Como ahora, por ejemplo, se considera de toda la vida el hecho de que cuando un trabajador-a hace huelga se le descuente el sueldo de ese día (incluida la parte de Seguridad Social que paga el empleador-a, partes proporcionales de vacaciones, pagas extra, etc.). Esta medida tiene 50 años en nuestro Estado frente a los 170 de la primera huelga y los 120 de la primera ley que reconocía su legalidad. Claramente es una medida nacida del neoliberalismo (que tiene unos 70 años) que dice que somos libres de disfrutar de nuestros derechos si podemos pagárnoslos. Es decir, que aquellos sectores sociales (por no decir clases sociales, concepto que parecía de toda la vida y se ha ido quedando anticuado) que tienen un cierto nivel económico pueden luchar por sus derechos y pueden ir prosperando, y los sectores que no lo tienen cada vez se quedan más atrás y más lejos de poder acceder a derechos como el de hacer huelga.

Pero tranquilos-as empleadores-as y pequeños-as (o grandes) empresarios-as. No propongo que volvamos a lo que pasó durante unos 120 años (podríamos decir, por tanto, de toda la vida) en que se hacía huelga al tiempo que se cobraba el día como si se hubiera trabajado (obviamente esto solo ocurría si se trabajaba para lo público; en las industrias y fábricas dependía del talante del propietario-a, y de otras cuestiones difíciles de demostrar). Creo que el gasto salarial de una huelga debería ser pagado al 50% entre trabajadores-as y empresarios-as, ya que se trata de un conflicto entre ambas partes y no un capricho de los-as trabajadores-as. Porque si no el derecho a la huelga ya está manipulado económicamente. Los-as empleadores-as (sean quienes sean) también son responsables de que sus trabajadores-as decidan ir a la huelga.

¿O es que alguien piensa que la huelga es una fiesta para quien la hace? ¿Que lanzarse a una lucha contra quien tiene en sus manos tu futuro profesional se hace a la ligera? ¿Que quien deja de hacer su trabajo no es consciente de los efectos que tiene en otras personas que no están dentro del conflicto? Quizá puede haber una minoría, muy pequeña, a la que le guste la gresca y le dé igual el resto de sus conciudadanos-as, no digo que no, como en todos los sitios.

Pero no la mayoría.

Por ejemplo, ¿alguien piensa que los miles de profesores y maestros (de todo tipo de ideologías, razas, creencias, edades y gustos culturales) que estos días (ya van casi 20) están llenando las calles del País Valenciano lo hacen en contra de sus estudiantes y para pasar unos días de primavera fuera de los centros? No, lo hacen porque no pueden más, porque además de mejorar su salario, ven cómo el sistema público de enseñanza se está hundiendo, que el hecho de recibir una educación de calidad y gratuita para todos está en riesgo de desaparecer, que la escuela tal como la conocimos quienes ahora somos padres, madres, abuelos-as, y algún que otro bisabuelo-a puede desaparecer para siempre y dejar de ser un derecho de toda la vida.

Sí, sí, de toda la vida. El informe Quinta de 1813 (en pleno proceso de las Cortes de Cadiz) reconoce por primera vez el derecho a una educación universal, pública y gratuita. Pues hace más de doscientos años, es decir, de toda la vida.

Salud y derechos reales.

PD: Cuando me llegó el turno, mientras el otro cliente manipulaba su silla de ruedas, le dije al trabajador que la huella digital o la capacidad neuronal para reconocer un rostro es más antigua que el desarrollo cerebral para generar el pensamiento abstracto capaz de entender el concepto de los números. Me respondió que eso era cierto, pero que para la tecnología era más antiguo lo de combinar números que reconocer datos biológicos. Iba a matizarle que la categoría de “de toda la vida” debería reservarse solo para aquellas cosas que realmente sean merecedoras de aspirar a la eternidad. Pero no se lo dije porque quien iba detrás, para no enfrentarse a mí verbalmente e indicarme que tenía prisa y que empezaba a impacientarse comenzó a resoplar sonoramente cerca de mi oreja y a realizar algún que otro aspaviento, como se ha hecho toda la vida.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

De tota la vida / De toda la vida

  Amiguets, amiguetes i amiguetis L’altre dia, en una cua qualsevol (pel dret a la privacitat no puc ni vull matissar quina) vaig escoltar...