divendres, 29 de desembre del 2017

Qui paga, mana

más abajo en castellano

Amiguets i amiguetes:

De sobte vas per ahí amb les teues cabòries i els teus “jos”, i et trobes amb una amiga que després de l’hola i els besos protocol·laris t’amolla: “M’han tirat al carrer!”. El teu cap esdevé un mar tempestuós, tot cercant una paraula com un tros fusta salvadora en mig del revoltí de frases tòpiques i llocs comuns. Intentes algun comentari original i simpàtic per donar-te un marge per a trobar la frase adient. Però només t’imagines uns senyors (sí, de moment continuen sent senyors en el meu imaginari, i crec que també en la realitat) al voltant d’una taula assenyalant la foto de la teua amiga en la part superior de la pantalla d’un caríssim ordinador, sota la qual hi ha un llistat de cursos de formació, barrejats amb comentaris (en roig) sobre participacions en vagues i protestes laborals, junt a una selecció de les seues aportacions a les xarxes socials, tot incloent-hi fotos, fins i tot les dels seus nebots desembolicant els regals d’aniversari. Ja sé que la realitat no és així (o això espere), però és com el meu cervell m’ho representa.

Després de desitjar-li el millor (sobretot salut), continues amb els teus “jos” que s’havien quedat en stand by amb la seua llumeneta roja diminuta recordant-te que hi existeixen, i se’t llencen al clatell tot poregosos pensant en què farien si a tu et passara el mateix, si de cop et trobares sense res a fer, si algunes persones hagueren pres la decisió de que ja no els fas falta, que el món va a continuar sense comptar amb tu. Impotència i ràbia.

I tot per la pasta. Qui faria la feina que fa si no li’n pagaren? Tal volta algú ho faria, però no tots els dies, ni de 8 a 3. Venem el nostre temps i les nostres capacitats físiques o intel·lectuals o les dues per un grapat de bitllets, que ens arriben en forma de dígits a una cartilla -que fa temps que no sé ni on està- i que ara comprovem en la pantalla del nostre mòbil i gastem a traves d’un tros de plàstic.

I qui paga, mana.

També nosaltres. En funció de com gastem els diners obtinguts a canvi del nostre treball influïm d’un manera o una altra en l’esdevenir de la humanitat. I no només en el sentit d’afavorir uns sectors o uns altres sinó també en el tracte. Pensem en un cambrer o un dependent o un funcionari o un subordinat com una persona amb la seua biografia, el seus conflictes, els seus secrets, les seues contradiccions, els seus capritxos, les seues frustracions, els seus anhels...? o només com un tros de carn al nostre servei? Que ens ha de satisfer la nostra necessitat perquè paguem.

Així establim les relacions de poder: amb els calès. Potser un poc més amable que amb la força física, encara que també més maquiavèl·lic.

De sobte sona el telèfon. Una veu amb accent sud-americà m’ofereix un paquet de dades, telefonia mundial, televisió per cable, aire condicionat i un robot-mascota per una tarifa plana... Estic per penjar ràpidament amb una excusa agafada al vol, però pense en que a l’altra banda hi ha una persona, amb els seus “jos” i les seues cabòries, deixe que acabe el seu parlament i amb un to de veu pausat i educat li dic que li agraeix la seua oferta, però que en aquest moment tinc cobertes aquestes necessitats i no tinc intenció de modificar-les. Ens acomiadem desitjant-nos feliç any i pengem a la vegada. Espere sobretot que no haver contractat eixa oferta no signifique que eixa persona es quede sense treball. De sobte altra volta els senyors amb vestit de jaqueta acomiadant la meua amiga poblen les meues neurones, tot ressonant en la meua cavitat cranial: Qui paga, mana. Qui paga, mana. Qui paga, mana...

No vull continuar amb aquest bucle de pensament i amb tot el respecte per la situació de la meua amiga, entre en la primera botiga que em trobe, és una franquícia que ven coses per a regal, és a dir que només serveixen per a l’acte de regalar, coses que no comprometen la dignitat de qui regala (no cal saber la talla o les necessitats electròniques o les preferències de la persona rebedora del regal), a més es pot bescanviar amb l’esterilitzat ticket-regal.

No compre res, però els meus “jos” ja estan per altres cabòries.

Salut i treball (i salut)

I ja sabeu: en diners, torrons (que va més amb aquestes dates)
¡




Amiguitos y amiguitas:
De repente vas por ahí con tus cavilaciones y tus "yoes", y te encuentras con una amiga que después del hola y los besos protocolarios te suelta: "¡Me han tirado a la calle!". Tu cabeza se convierte en un mar tempestuoso, buscando una palabra como un trozo madera salvadora en medio del revuelo de frases tópicas y lugares comunes. Intentas algún comentario original y simpático para darte un margen para encontrar la frase adecuada. Pero sólo imaginas unos señores (sí, de momento siguen siendo señores en mi imaginario, y creo que también en la realidad) alrededor de una mesa señalando la foto de tu amiga en la parte superior de la pantalla de un carísimo ordenador, bajo la cual hay un listado de cursos de formación, mezclados con comentarios (en rojo) sobre participaciones en huelgas y protestas laborales, junto a una selección de sus aportaciones a las redes sociales, incluyendo fotos, incluso las de sus sobrinos desenvolviendo los regalos de cumpleaños. Ya sé que la realidad no es así (o eso espero), pero es como mi cerebro me lo representa.
Tras desearle lo mejor (sobre todo salud), continúas con tus "yoes" que se habían quedado en stand by con su lucecita roja diminuta recordándote que existen, y se te tiran a la nuca miedosos pensando en qué harían si a ti te pasara lo mismo, si de pronto te encontraras sin nada que hacer, si algunas personas hubieran tomado la decisión de que ya no les haces falta, que el mundo va a continuar sin contar contigo. Impotencia y rabia.
Y todo por la pasta. ¿Quién haría el trabajo que hace si no le pagaran? Tal vez alguien lo haría, pero no todos los días, ni de 8 a 3. Vendemos nuestro tiempo y nuestras capacidades físicas o intelectuales o las dos por un puñado de billetes, que nos llegan en forma de dígitos a una cartilla -que hace tiempo que no sé ni dónde está- y que ahora comprobamos en la pantalla de nuestro móvil y gastamos a través de un trozo de plástico.
Y quien paga, manda.
También nosotros. En función de cómo gastamos el dinero obtenido a cambio de nuestro trabajo influimos de un modo u otro en el devenir de la humanidad. Y no sólo en el sentido de favorecer unos sectores u otros sino también en el trato. ¿Pensamos en un camarero o un dependiente o un funcionario o un subordinado como una persona con su biografía, sus conflictos, sus secretos, sus contradicciones, sus caprichos, sus frustraciones, sus anhelos...? ¿o sólo como un trozo de carne a nuestro servicio? Que debe satisfacer nuestra necesidad porque pagamos.
Así establecemos las relaciones de poder: con el parné. Quizás un poco más amable que con la fuerza física, aunque también más maquiavélico.
De repente suena el teléfono. Una voz con acento sudamericano me ofrece un paquete de datos, telefonía mundial, televisión por cable, aire acondicionado y un robot-mascota por una tarifa plana... Estoy por colgar rápidamente con una excusa cogida al vuelo, pero pienso en que al otro lado hay una persona, con sus "yoes" y sus cavilaciones, dejo que termine su parlamento y con un tono de voz pausado y educado le digo que le agradezco su oferta, pero que en este momento tengo cubiertas estas necesidades y no tengo intención de modificarlas. Nos despedimos deseándonos feliz año y colgamos a la vez. Espero sobre todo que no haber contratado esa oferta no signifique que esa persona se quede sin trabajo. De repente otra vez los señores con traje de chaqueta despidiendo a mi amiga pueblan mis neuronas, al tiempo que resuena en mi cavidad craneal: Quien paga, manda. Quien paga, manda. Quien paga, manda...
No quiero continuar con este bucle de pensamiento y con todo el respeto por la situación de mi amiga, entro en la primera tienda que me encuentro, es una franquicia que vende cosas para regalo, es decir que sólo sirven para el acto de regalar, cosas que no comprometen la dignidad de quien regala (no hace falta saber la talla o las necesidades electrónicas o las preferencias de la persona receptora del regalo), además se puede canjear con el esterilizado ticket-regalo.
No compro nada, pero mis "yoes" ya están por otras cavilaciones.
Salud y trabajo (y salud)
Y ya sabéis: en diners, torrons* (que va más con estas fechas)
*Con dinero, turrones.


divendres, 1 de desembre del 2017

Ciao Aragó Cinema

Más abajo en castellano

Amiguets i amiguetes

Anit, va ser anit, després de 2 anys d’un projecte il·lusionant, Aragó Cinema va tancar.

Pot ser que la ciutadania valenciana, en realitat, està més per "fraidais" importats per inflar els balanços mensuals de les multinacionals i les seues estrafolàries franquícies i enriquir-los una miqueta més, que per propostes que omplen i enriqueixen la nostra ment i la nostra ànima?

O tal volta, és que la militància cultural només és un “postureo” de deixar-se veure en els llocs on s’és alternatiu i guai?

O a lo millor València continua sent una capital de surar com a cagalló per sèquia i malgrat l’aparença de ciutat moderna, amb avingudes amples, edificis de cristall i anell ciclista, conservem la mediocritat cultural dels nou adinerats que només pensen en la banalitat de mostrar que la tenen més llarga?

Perquè si Aragó Cinemes ha tancat és perquè no hi anàvem. Les poques voltes que hi he anat no hem sigut més de 10 o 15 persones. Malgrat la seua interessantíssima i arriscada programació, malgrat l’assequibilitat dels seus preus, malgrat la facilitat d’accés (metro, aparcament -excepte es dies de futbol-, carril bici, autobusos...), malgrat ser una cooperativa, malgrat tot això no hi hem anat.

No sóc entès en cinema, un espectador més, però per mi Aragó Cinema era com una finestra per veure un poc més enllà, una oportunitat de gaudir pel·lícules que ja havien passat les dues o tres setmanes de glòria que avui en dia els permet el monstre comercial i que ja havien caigut al fosc calaix dels llistats de cintes estrenades durant l’any, un espai lliure dels grans cartells amb els actors i actrius de sempre fent el de sempre.

Només agrair-vos que durant aquests dos anys haja tingut l’oportunitat de veure un altre cinema, que no surt en els mitjans de comunicació habituals, però de molt bona qualitat, moltes voltes molt millor de les pel·lícules que crítics i publicitaris ens diuen que hem d’anar a veure. Un cinema necessari pels amants de que ens conten bones històries i ben contades. Un cinema on gaudir de pantalles grans per veure grans pel·lícules.

Ara em penedeix d’aquells dies en que tenia ganes d’anar al cinema i al buscar-ne, poques voltes pensava en vosaltres o ho feia quan ja havia triat una altra opció. També per no recomanar-vos com a proposta a amics i familiars. I per haver-me assabentat tard, massa tard, tan tard que no vaig anar al comiat. Fins la propera.

Salut i bon cinema.

Avui València és més pobra que ahir.



Amiguitos y amiguitas
Anoche, fue anoche, después de 2 años de un proyecto ilusionante, Aragó  Cinema cerró.
¿Puede que la ciudadanía valenciana, en realidad, está más por fraidais importados para inflar los balances mensuales de las multinacionales y sus estrafalarias franquicias y enriquecerlos un poquito más, que por propuestas que llenan y enriquecen nuestra mente y nuestra alma ?
¿O tal vez, es que la militancia cultural sólo es un "postureo" de dejarse ver en los lugares donde se es alternativo y guay?
¿O a lo mejor Valencia sigue siendo una capital de flotar como cagarro por acequia y pese a la apariencia de ciudad moderna, con avenidas anchas, edificios de cristal y anillo ciclista, conservamos la mediocridad cultural de los nueveos adinerados que sólo piensan en la banalidad de mostrar quien la tiene más larga?
Porque si Aragó Cinema ha cerrado es porque no íbamos. Las pocas veces que he ido no hemos sido más de 10 o 15 personas. A pesar de su interesantísima y arriesgada programación, pese la asequibilidad de sus precios, a pesar de la facilidad de acceso (metro, aparcamiento -excepto se días de fútbol-, carril bici, autobuses ...), a pesar de ser una cooperativa, a pesar de todo esto no hemos ido.
No soy entendido en cine, un espectador más, pero para mí Aragó Cinema era como una ventana para ver un poco más allá, una oportunidad de disfrutar películas que ya habían pasado las dos o tres semanas de gloria que hoy en día les permite el monstruo comercial y que ya habían caído al oscuro cajón de los listados de cintas estrenadas durante el año, un espacio libre de los grandes carteles con los actores y actrices de siempre haciendo lo de siempre.
Sólo agradeceros que durante estos dos años haya tenido la oportunidad de ver otro cine, que no sale en los medios de comunicación habituales, pero de muy buena calidad, muchas veces mucho mejor de las películas que críticos y publicitarios nos dicen que tenemos que ir a ver. Un cine necesario para los amantes de que nos cuentan buenas historias y bien contadas. Un cine donde disfrutar pantallas grandes para ver grandes películas.
Ahora me arrepiento de aquellos días en que tenía ganas de ir al cine y al buscar, pocas veces pensaba en vosotros o lo hacía cuando ya había elegido otra opción. También por no recomendaros como propuesta a amigos y familiares. Y por enterarme tarde, demasiado tarde, tan tarde que no fui a la despedida. Hasta la próxima.
Salud y buen cine.

Hoy Valencia es más pobre que ayer.

Insectes

Amiguets i amiguetes Avui he estat a la clínica dental i el llum per a il·luminar la meua cavitat bucal em semblava el cap d’un insect...