divendres, 24 d’abril del 2026

Diversitat / Diversidad

 

Amiguets, amiguetes, amiguetis

L’altre dia anava a una cita al centre de la ciutat i, com que m’havia avançat prou, per tal de no esperar tant de temps (o desesperar) vaig baixar el ritme de la caminada tot fixant-me en els detalls que mai observe. Com ara, la quantitat de vegetació que habita les voreres de la ciutat. Aprofitant la primavera una diversitat de fulles verdes anaven sorgint entre rajoles i escletxes d’asfalt. També em vaig detindre en observar el cel i em va generar certa alegria veure, a banda dels coloms, altres ocellets als que no se posar-los nom, però que trencaven la monotonia dels alats símbol de la pau o representants d’una de les tres formes de la divinitat hebrea. I per la llei de l’equilibri existencial (concepte que no se si pertany a alguna disciplina filosòfica o a la meua llibertat poètica) vaig pensar que sota terra també hi havia aquesta diversitat d’essers vius (deixe a la teua creativitat posar-los forma i nom)

Però el que més em va sorprendre d’aquest alentiment del meu caminar va ser la meua vestimenta. Portava una dessuadora, una samarreta, pantalons tipus vaquer de to beis i sabates pasqüeres. Aparentment normal, però depenent de amb qui em creuava em semblava que era un fredolic o un calorós. Hi havia de tot! Persones que anaven amb pantalons curts i samarreta de tirants, qui portava un plumífer, qui portava minifalda i brusa suau, qui portava pantalons de panna fina i jersei gros... Quasi cada persona portava un tipus de roba distinta. Això vol dir que cadascú tenim un sistema de termorregularització únic i intransferible. Per això en aquests dies primaverals on la temperatura fluctua de la frescoreta matinera al calor prestiuenc del migdia i a la brisa gripogènica de la vesprada, cada cos s’ho fa com pot per a mantenir-se al voltant dels 36º Celsius, que és on la vida humana està com peix en l’aigua.

I igual que la nostra naturalesa tendeix a equilibrar-nos tèrmicament amb l’exterior mitjançant la suor o l’augment del metabolisme o tremolant, crec que la nostra personalitat també ho fa. Depenent d’allò que ens envolta i de la nostra necessitat de benestar emocional ens mostrem més empàtics, més agres, més distants, més acollidors, més exigents...

I potser també li passa als nostres pensaments. Segons l’ambient tendim a l’optimisme, al pragmatisme, al pessimisme, a l’ostracisme, a l’euforisme... Tot sempre per a equilibrar-nos i evitar una descompensació intel·lectual. Clar que en aquest cas, potser funciona a l’inrevés, som d’una manera i això genera un ambient que es va equilibrant per les diferents personalitats amb que convivim.

I com no, també en les ideologies, i en les creences, i en els hàbits alimentaris...

Així anava caminant lentament evitant xafar cap herba, sota el vol de múltiples aus, imaginant rates i panderoles sota els meus peus, envoltat de múltiples idiomes, mentre em creuava amb persones vestides d’estiu, budistes, vegans, exigents, pessimistes, ultraliberals, amb mocadors al coll, agnòstics, ovolactovegetarians, empàtics, eufòriques, postprogres, descamisats, catòlics, carnívors, agres, optimistes, noufeixistes, amb gavardina llarga, terraplanistes, migdejunistes, materialistes, distants, burgesecologistes...

I em vaig sentir molt a gust. Aquella diversitat em produïa un cert equilibri inconscient (un altre concepte producte de la llibertat poètica o d’alguna corrent psicològica, qui sap?) De colp, un núvol blanquíssim va tapar el sol i tot va prendre com una capa gris fosc i tot es va uniformar; per un moment vaig pensar en què trista és la uniformitat. Em vaig imaginar tothom vestit de la mateixa manera, amb els mateixos pensaments i la mateixa ideologia, parlant una única llengua, creient en un únic pensament màgic, menjant els mateixos aliments...

Per això potser sempre he tingut tendència a certes minories, per tal que no s’extingeixen i augmentar la diversitat politico-socio-cultural. Encara que no només per ser minoria li faig costat. Han de passar el filtre ètic, el meu, és clar.

Salut i bona diversitat.

Pd: En acabant vaig arribar tard a la meua cita, sense poder armar cap argument consistent que justificara la meua tardança. Jo era l’únic que portava màniga llarga, la resta tenia calor. Tot al contrari, vam coincidir en la tria dels menjars, que eren per a compartir. No així amb els cafès (sol, tallat, del temps, llarg, cremaet…), ni amb la manera de pagar (mòbil, targeta, efectiu), ni amb l'hora d'abandonar la trobada (només acabar de dinar, després d'una copa, a la matinada…)

 

 


Amiguitos, amiguitas, amiguites

El otro día iba a una cita al centro de la ciudad y, como me había adelantado bastante, para no tener que esperar tanto tiempo (o desesperar), bajé el ritmo de la caminata fijándome en los detalles que nunca observo. Como, por ejemplo, la cantidad de vegetación que habita en las aceras de la ciudad. Aprovechando la primavera, una diversidad de hojas verdes iba surgiendo entre baldosas y grietas del asfalto. También me detuve a observar el cielo y me generó cierta alegría ver, además de las palomas, otros pajarillos a los que no sé poner nombre, pero que rompían la monotonía de las aves símbolo de la paz o representantes de una de las tres formas de la divinidad hebrea. Y, por la ley del equilibrio existencial (concepto que no sé si pertenece a alguna disciplina filosófica o a mi libertad poética), pensé que bajo tierra también había esa diversidad de seres vivos (dejo a tu creatividad ponerles forma y nombre).

Pero lo que más me sorprendió al ralentizar mi caminar fue mi vestimenta. Llevaba una sudadera, una camiseta, pantalones tipo vaquero de tono beige y zapatos de entretiempo. Aparentemente normal, pero dependiendo de con quién me cruzaba me parecía que era friolero o caluroso. ¡Había de todo! Personas que iban con pantalones cortos y camiseta de tirantes, quien llevaba un plumífero, quien llevaba minifalda y blusa ligera, quien llevaba pantalones de pana fina y jersey grueso… Casi cada persona llevaba un tipo de ropa distinta. Eso quiere decir que cada uno tenemos un sistema de termorregulación único e intransferible. Por eso, en estos días primaverales en los que la temperatura fluctúa de la fresca de la mañana al calor casi veraniego del mediodía y a la brisa gripogénica de la tarde, cada cuerpo se las arregla como puede para mantenerse alrededor de los 36º Celsius, que es donde la vida humana está como pez en el agua.

Y al igual que nuestra naturaleza tiende a equilibrarnos térmicamente con el exterior mediante el sudor, el aumento del metabolismo o el temblor, creo que nuestra personalidad también lo hace. Dependiendo de lo que nos rodea y de nuestra necesidad de bienestar emocional, nos mostramos más empáticos, más agresivos, más distantes, más acogedores, más exigentes…

Y quizá también les pase a nuestros pensamientos. Según el ambiente tendemos al optimismo, al pragmatismo, al pesimismo, al ostracismo, al euforismo… Todo siempre para equilibrarnos y evitar una descompensación intelectual. Claro que, en este caso, quizá funcione al revés: somos de una manera y eso genera un ambiente que se va equilibrando por las diferentes personalidades con las que convivimos.

Y, cómo no, también en las ideologías, en las creencias, en los hábitos alimentarios…

Así, iba caminando lentamente, evitando pisar ninguna hierba, bajo el vuelo de múltiples aves, imaginando ratas y cucarachas bajo mis pies, rodeado de múltiples idiomas, mientras me cruzaba con personas vestidas de verano, budistas, veganos, exigentes, pesimistas, ultraliberales, con pañuelos al cuello, agnósticos, ovolactovegetarianos, empáticos, eufóricos, posprogres, descamisados, católicos, carnívoros, agresivos, optimistas, neofascistas, con gabardina larga, terraplanistas, semiayunadores, materialistas, distantes, burguesecologistas…

Y me sentí muy a gusto. Aquella diversidad me producía un cierto equilibrio inconsciente (otro concepto producto de la libertad poética o de alguna corriente psicológica, ¿quién sabe?). De repente, una nube blanquísima tapó el sol y todo tomó como una capa gris oscura y todo se uniformó; por un momento pensé en lo triste que es la uniformidad. Me imaginé a todo el mundo vestido de la misma manera, con los mismos pensamientos y la misma ideología, hablando una única lengua, creyendo en un único pensamiento mágico, comiendo los mismos alimentos…

Por eso quizá siempre he tenido tendencia a ciertas minorías, para que no se extingan y aumentar la diversidad político-sociocultural. Aunque no solo por ser minoría las apoyo. Tienen que pasar el filtro ético, el mío, claro.

Salud y buena diversidad.

Pd: Al final llegué tarde a mi cita, sin poder armar ningún argumento consistente que justificara mi tardanza. Yo era el único que llevaba manga larga; el resto tenía calor. Por el contrario, coincidimos en la elección de las comidas, que eran para compartir. No así con los cafés (solo, cortado, del tiempo, largo, cremaet…), ni con la forma de pagar (móvil, tarjeta, efectivo), ni con la hora de abandonar el encuentro (nada más acabar de comer, después de una copa, a la madrugada…).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Diversitat / Diversidad

  Amiguets, amiguetes, amiguetis L’altre dia anava a una cita al centre de la ciutat i, com que m’havia avançat prou, per tal de no espera...