divendres, 29 de maig del 2026

De tota la vida / De toda la vida

 

Amiguets, amiguetes i amiguetis

L’altre dia, en una cua qualsevol (pel dret a la privacitat no puc ni vull matissar quina) vaig escoltar al treballador (més o menys de la meua edat) dir-li al client (prou més major que nosaltres) que allò de la petjada digital o el reconeixement del rostre no li agradava, que ell era més d’usar el pin de tota la vida. El pin de tota la vida? De tota la vida? No sé, però trobe que fa 40 anys no n’usàvem. Si no recorde malament el primer pin de la meua vida va ser per la targeta de crèdit (avui en vies d’extinció) enllà pels anys dosmil per tal d’evitar robatoris i fraus.

Aleshores sembla que una cosa que està, com a molt, trenta anys amb nosaltres ja te dret a pertànyer al selecte grup de coses de tota la vida. A les quals els atorguem la qualitat de formar part d’allò que, pel fet de romandre durant molt de temps al nostre voltant, és com de la família, és a dir intocable, permanent, que ja ens acompanyarà fins sempre. “De tota la vida – sempre”. És a dir, pràcticament eterna i per tant cal assumir-la i acceptar-la com matèria universal, com l’aire que respirem.

Però no.

Quan ens referim a alguna cosa com “de tota la vida” normalment no té més de 150 o 200 anys com a molt, com l’electricitat o el ferrocarril i fins i tot els vestits regionals, o les receptes gastronòmiques, o les festes populars. Una altra cosa és la nostra percepció. Si fem alguna cosa com la feien els-les nostres avis-es, doncs ja ens sembla de sempre. Posem que en tres o quatre generacions la cosa ja és “de tota la vida”, i des d’un punt de vista metafòric ho és, des que hem nascut i, probablement, fins la nostra mort serà així, per tant és “de tota la vida nostra”, de nosaltres, del temps en el que estem en aquest món.

Una altra cosa és quan a una cosa relativament recent, 20-30 anys, ja li posem la categoria de “de tota la vida” amb la intenció de que continue així, sense variació, sense cometre el sacrilegi d’alterar quelcom que ve d’antany.

Però no és cert.

Com ara, per exemple, es considera de tota la vida el fet de que quan un-a treballador-a fa vaga se li descompte el sou d’eixe dia (inclòs la part de SS que paga l’ocupador-a, parts proporcionals de vacances, paques extra,...) Aquesta mesura te 50 anys al nostre Estat versus els 170 de la primera vaga i els 120 de la primera llei que reconeixia la seua legalitat. Clarament és una mesura nascuda del neoliberalisme (que te uns 70 anys) que diu que som lliures de gaudir dels nostres drets si se’ls en podem pagar. És a dir que aquells sectors socials (per a no dir classes socials, concepte que semblava per a tota la vida i s’ha anat quedant antiquat) que tenen un cert nivell econòmic poden lluitar pels seus drets i poden anar prosperant i els sectors que no ho tenen cada vegada es queden més endarrerits i més lluny de poder accedir a drets com el de fer vaga.

Però tranquils-es ocupadors-es i petits-es (o grans) empresaris-es. No propose que tornem a allò que va passar durant uns 120 anys (podríem dir, doncs, de tota la vida) en que es feia vaga al temps que es cobrava el dia com si s’hagués treballat (òbviament que açò només passava si es treballava per a allò públic, a les industries i fàbriques depenia del tarannà del propietari-a, i d’altres qüestions difícils de demostrar). Crec que la despesa salarial d’una vaga hauria de ser pagada al 50% entre treballadors-es i empresaris-es, ja que es tracta d’un conflicte entre ambdues parts i no un capritx dels-es treballadors-es. Perquè si no el dret a la vaga ja està manipulat econòmicament. Els-es ocupadors-es (siguen qui siguen) també són responsables que els-es seus-es treballadors-es decideixen anar a la vaga.

O és que algú es pensa que la vaga és una festa per a qui la fa? Que llençar-se a una lluita contra qui te en les seues mans el teu futur professional es fa a tort i a dret? Que qui deixa de fer la seua feina no n’és conscient dels efectes que te en altres persones que no estan dins del conflicte? Potser pot haver una minoria, molt petita, que li agrade la gresca i se li’n fota la resta dels seus conciutadans, no dic que no, com en tots els llocs.

Però no a la majoria.

Per exemple, algú es pensa que els milers de professors-es i mestres-ses (de tota mena d’ideologies, races, creences, edats i gustos culturals) que aquests dies (ja van quasi 20) estan omplint els carrers del País Valencià ho fan en contra dels seus estudiants i per a passar uns dies de primavera fora dels centres? No, ho fan perquè no poden més, perquè a banda de millorar el seu salari, veuen com el sistema públic d’ensenyament s’està afonant, que el fet de rebre una educació de qualitat i gratuïta per a tothom està en risc de desaparició, que l’escola tal com la vam conèixer qui ara som pares, mares, avis, avies, i algun-a que altre besavi-a pot desaparèixer per a sempre i deixar de ser de ser un dret de tota la vida.

Sí, sí, de tota la vida. L’informe Quintana de 1813 (en ple procés de les Corts de Cadis) reconeix per primera vegada el dret a una educació universal, pública i gratuïta. Doncs fa més de dos cents anys, és a dir, de tota la vida.

Salut i drets reals.

PD: Quan em va arribar el torn, mentre l’altre client manipulava la seua cadira de rodes, li vaig dir al treballador que la petjada digital o la capacitat neuronal per a reconèixer un rostre és més antiga que el desenvolupament cerebral per a generar el pensament abstracte capaç d’entendre el concepte dels nombres. Em va respondre que això era cert, però per a la tecnologia era més antic allò de combinar números que reconèixer dades biològiques. Li anava a matissar que la categoria de “de tota la vida” haurien de reservar-la només per a aquelles coses que realment siguen mereixedores de aspirar a l’eternitat. Però no li ho vaig dir perquè qui anava darrere, per a no enfrontar-se a mi verbalment i indicar-me que tenia pressa i que començava a impacientar-se, va començar a esbufegar sonorament prop de la meva orella i a realitzar alguns escarafalls, com s'ha fet tota la vida.

 




Amiguitos, amiguitas y amiguites

El otro día, en una cola cualquiera (por el derecho a la privacidad no puedo ni quiero matizar cuál) escuché al trabajador (más o menos de mi edad) decirle al cliente (bastante más mayor que nosotros) que eso de la huella digital o el reconocimiento facial no le gustaba, que él era más de usar el pin de toda la vida. ¿El pin de toda la vida? ¿De toda la vida? No sé, pero creo que hace 40 años no lo usábamos. Si no recuerdo mal, el primer pin de mi vida fue para la tarjeta de crédito (hoy en vías de extinción) allá por los años dos mil para evitar robos y fraudes.

Entonces parece que algo que lleva, como mucho, treinta años con nosotros ya tiene derecho a pertenecer al selecto grupo de cosas “de toda la vida”. A las que les otorgamos la cualidad de formar parte de aquello que, por permanecer durante mucho tiempo a nuestro alrededor, es como de la familia, es decir, intocable, permanente, que ya nos acompañará para siempre. “De toda la vida – siempre”. Es decir, prácticamente eterna y, por tanto, hay que asumirla y aceptarla como materia universal, como el aire que respiramos.

Pero no.

Cuando nos referimos a algo como “de toda la vida” normalmente no tiene más de 150 o 200 años como mucho, como la electricidad o el ferrocarril, o incluso los trajes regionales, o las recetas gastronómicas, o las fiestas populares. Otra cosa es nuestra percepción. Si hacemos algo como lo hacían nuestros abuelos-as, ya nos parece de siempre. Pongamos que en tres o cuatro generaciones la cosa ya es “de toda la vida”, y desde un punto de vista metafórico lo es, desde que hemos nacido y, probablemente, hasta nuestra muerte será así, por tanto es “de toda nuestra vida”, de nosotros, del tiempo en el que estamos en este mundo.

Otra cosa es cuando a algo relativamente reciente, 20-30 años, ya le ponemos la categoría de “de toda la vida” con la intención de que continúe así, sin variación, sin cometer el sacrilegio de alterar algo que viene de antaño.

Pero no es cierto.

Como ahora, por ejemplo, se considera de toda la vida el hecho de que cuando un trabajador-a hace huelga se le descuente el sueldo de ese día (incluida la parte de Seguridad Social que paga el empleador-a, partes proporcionales de vacaciones, pagas extra, etc.). Esta medida tiene 50 años en nuestro Estado frente a los 170 de la primera huelga y los 120 de la primera ley que reconocía su legalidad. Claramente es una medida nacida del neoliberalismo (que tiene unos 70 años) que dice que somos libres de disfrutar de nuestros derechos si podemos pagárnoslos. Es decir, que aquellos sectores sociales (por no decir clases sociales, concepto que parecía de toda la vida y se ha ido quedando anticuado) que tienen un cierto nivel económico pueden luchar por sus derechos y pueden ir prosperando, y los sectores que no lo tienen cada vez se quedan más atrás y más lejos de poder acceder a derechos como el de hacer huelga.

Pero tranquilos-as empleadores-as y pequeños-as (o grandes) empresarios-as. No propongo que volvamos a lo que pasó durante unos 120 años (podríamos decir, por tanto, de toda la vida) en que se hacía huelga al tiempo que se cobraba el día como si se hubiera trabajado (obviamente esto solo ocurría si se trabajaba para lo público; en las industrias y fábricas dependía del talante del propietario-a, y de otras cuestiones difíciles de demostrar). Creo que el gasto salarial de una huelga debería ser pagado al 50% entre trabajadores-as y empresarios-as, ya que se trata de un conflicto entre ambas partes y no un capricho de los-as trabajadores-as. Porque si no el derecho a la huelga ya está manipulado económicamente. Los-as empleadores-as (sean quienes sean) también son responsables de que sus trabajadores-as decidan ir a la huelga.

¿O es que alguien piensa que la huelga es una fiesta para quien la hace? ¿Que lanzarse a una lucha contra quien tiene en sus manos tu futuro profesional se hace a la ligera? ¿Que quien deja de hacer su trabajo no es consciente de los efectos que tiene en otras personas que no están dentro del conflicto? Quizá puede haber una minoría, muy pequeña, a la que le guste la gresca y le dé igual el resto de sus conciudadanos-as, no digo que no, como en todos los sitios.

Pero no la mayoría.

Por ejemplo, ¿alguien piensa que los miles de profesores y maestros (de todo tipo de ideologías, razas, creencias, edades y gustos culturales) que estos días (ya van casi 20) están llenando las calles del País Valenciano lo hacen en contra de sus estudiantes y para pasar unos días de primavera fuera de los centros? No, lo hacen porque no pueden más, porque además de mejorar su salario, ven cómo el sistema público de enseñanza se está hundiendo, que el hecho de recibir una educación de calidad y gratuita para todos está en riesgo de desaparecer, que la escuela tal como la conocimos quienes ahora somos padres, madres, abuelos-as, y algún que otro bisabuelo-a puede desaparecer para siempre y dejar de ser un derecho de toda la vida.

Sí, sí, de toda la vida. El informe Quinta de 1813 (en pleno proceso de las Cortes de Cadiz) reconoce por primera vez el derecho a una educación universal, pública y gratuita. Pues hace más de doscientos años, es decir, de toda la vida.

Salud y derechos reales.

PD: Cuando me llegó el turno, mientras el otro cliente manipulaba su silla de ruedas, le dije al trabajador que la huella digital o la capacidad neuronal para reconocer un rostro es más antigua que el desarrollo cerebral para generar el pensamiento abstracto capaz de entender el concepto de los números. Me respondió que eso era cierto, pero que para la tecnología era más antiguo lo de combinar números que reconocer datos biológicos. Iba a matizarle que la categoría de “de toda la vida” debería reservarse solo para aquellas cosas que realmente sean merecedoras de aspirar a la eternidad. Pero no se lo dije porque quien iba detrás, para no enfrentarse a mí verbalmente e indicarme que tenía prisa y que empezaba a impacientarse comenzó a resoplar sonoramente cerca de mi oreja y a realizar algún que otro aspaviento, como se ha hecho toda la vida.

 

divendres, 24 d’abril del 2026

Diversitat / Diversidad

 

Amiguets, amiguetes, amiguetis

L’altre dia anava a una cita al centre de la ciutat i, com que m’havia avançat prou, per tal de no esperar tant de temps (o desesperar) vaig baixar el ritme de la caminada tot fixant-me en els detalls que mai observe. Com ara, la quantitat de vegetació que habita les voreres de la ciutat. Aprofitant la primavera una diversitat de fulles verdes anaven sorgint entre rajoles i escletxes d’asfalt. També em vaig detindre en observar el cel i em va generar certa alegria veure, a banda dels coloms, altres ocellets als que no se posar-los nom, però que trencaven la monotonia dels alats símbol de la pau o representants d’una de les tres formes de la divinitat hebrea. I per la llei de l’equilibri existencial (concepte que no se si pertany a alguna disciplina filosòfica o a la meua llibertat poètica) vaig pensar que sota terra també hi havia aquesta diversitat d’essers vius (deixe a la teua creativitat posar-los forma i nom)

Però el que més em va sorprendre d’aquest alentiment del meu caminar va ser la meua vestimenta. Portava una dessuadora, una samarreta, pantalons tipus vaquer de to beis i sabates pasqüeres. Aparentment normal, però depenent de amb qui em creuava em semblava que era un fredolic o un calorós. Hi havia de tot! Persones que anaven amb pantalons curts i samarreta de tirants, qui portava un plumífer, qui portava minifalda i brusa suau, qui portava pantalons de panna fina i jersei gros... Quasi cada persona portava un tipus de roba distinta. Això vol dir que cadascú tenim un sistema de termorregularització únic i intransferible. Per això en aquests dies primaverals on la temperatura fluctua de la frescoreta matinera al calor prestiuenc del migdia i a la brisa gripogènica de la vesprada, cada cos s’ho fa com pot per a mantenir-se al voltant dels 36º Celsius, que és on la vida humana està com peix en l’aigua.

I igual que la nostra naturalesa tendeix a equilibrar-nos tèrmicament amb l’exterior mitjançant la suor o l’augment del metabolisme o tremolant, crec que la nostra personalitat també ho fa. Depenent d’allò que ens envolta i de la nostra necessitat de benestar emocional ens mostrem més empàtics, més agres, més distants, més acollidors, més exigents...

I potser també li passa als nostres pensaments. Segons l’ambient tendim a l’optimisme, al pragmatisme, al pessimisme, a l’ostracisme, a l’euforisme... Tot sempre per a equilibrar-nos i evitar una descompensació intel·lectual. Clar que en aquest cas, potser funciona a l’inrevés, som d’una manera i això genera un ambient que es va equilibrant per les diferents personalitats amb que convivim.

I com no, també en les ideologies, i en les creences, i en els hàbits alimentaris...

Així anava caminant lentament evitant xafar cap herba, sota el vol de múltiples aus, imaginant rates i panderoles sota els meus peus, envoltat de múltiples idiomes, mentre em creuava amb persones vestides d’estiu, budistes, vegans, exigents, pessimistes, ultraliberals, amb mocadors al coll, agnòstics, ovolactovegetarians, empàtics, eufòriques, postprogres, descamisats, catòlics, carnívors, agres, optimistes, noufeixistes, amb gavardina llarga, terraplanistes, migdejunistes, materialistes, distants, burgesecologistes...

I em vaig sentir molt a gust. Aquella diversitat em produïa un cert equilibri inconscient (un altre concepte producte de la llibertat poètica o d’alguna corrent psicològica, qui sap?) De colp, un núvol blanquíssim va tapar el sol i tot va prendre com una capa gris fosc i tot es va uniformar; per un moment vaig pensar en què trista és la uniformitat. Em vaig imaginar tothom vestit de la mateixa manera, amb els mateixos pensaments i la mateixa ideologia, parlant una única llengua, creient en un únic pensament màgic, menjant els mateixos aliments...

Per això potser sempre he tingut tendència a certes minories, per tal que no s’extingeixen i augmentar la diversitat politico-socio-cultural. Encara que no només per ser minoria li faig costat. Han de passar el filtre ètic, el meu, és clar.

Salut i bona diversitat.

Pd: En acabant vaig arribar tard a la meua cita, sense poder armar cap argument consistent que justificara la meua tardança. Jo era l’únic que portava màniga llarga, la resta tenia calor. Tot al contrari, vam coincidir en la tria dels menjars, que eren per a compartir. No així amb els cafès (sol, tallat, del temps, llarg, cremaet…), ni amb la manera de pagar (mòbil, targeta, efectiu), ni amb l'hora d'abandonar la trobada (només acabar de dinar, després d'una copa, a la matinada…)

 

 


Amiguitos, amiguitas, amiguites

El otro día iba a una cita al centro de la ciudad y, como me había adelantado bastante, para no tener que esperar tanto tiempo (o desesperar), bajé el ritmo de la caminata fijándome en los detalles que nunca observo. Como, por ejemplo, la cantidad de vegetación que habita en las aceras de la ciudad. Aprovechando la primavera, una diversidad de hojas verdes iba surgiendo entre baldosas y grietas del asfalto. También me detuve a observar el cielo y me generó cierta alegría ver, además de las palomas, otros pajarillos a los que no sé poner nombre, pero que rompían la monotonía de las aves símbolo de la paz o representantes de una de las tres formas de la divinidad hebrea. Y, por la ley del equilibrio existencial (concepto que no sé si pertenece a alguna disciplina filosófica o a mi libertad poética), pensé que bajo tierra también había esa diversidad de seres vivos (dejo a tu creatividad ponerles forma y nombre).

Pero lo que más me sorprendió al ralentizar mi caminar fue mi vestimenta. Llevaba una sudadera, una camiseta, pantalones tipo vaquero de tono beige y zapatos de entretiempo. Aparentemente normal, pero dependiendo de con quién me cruzaba me parecía que era friolero o caluroso. ¡Había de todo! Personas que iban con pantalones cortos y camiseta de tirantes, quien llevaba un plumífero, quien llevaba minifalda y blusa ligera, quien llevaba pantalones de pana fina y jersey grueso… Casi cada persona llevaba un tipo de ropa distinta. Eso quiere decir que cada uno tenemos un sistema de termorregulación único e intransferible. Por eso, en estos días primaverales en los que la temperatura fluctúa de la fresca de la mañana al calor casi veraniego del mediodía y a la brisa gripogénica de la tarde, cada cuerpo se las arregla como puede para mantenerse alrededor de los 36º Celsius, que es donde la vida humana está como pez en el agua.

Y al igual que nuestra naturaleza tiende a equilibrarnos térmicamente con el exterior mediante el sudor, el aumento del metabolismo o el temblor, creo que nuestra personalidad también lo hace. Dependiendo de lo que nos rodea y de nuestra necesidad de bienestar emocional, nos mostramos más empáticos, más agresivos, más distantes, más acogedores, más exigentes…

Y quizá también les pase a nuestros pensamientos. Según el ambiente tendemos al optimismo, al pragmatismo, al pesimismo, al ostracismo, al euforismo… Todo siempre para equilibrarnos y evitar una descompensación intelectual. Claro que, en este caso, quizá funcione al revés: somos de una manera y eso genera un ambiente que se va equilibrando por las diferentes personalidades con las que convivimos.

Y, cómo no, también en las ideologías, en las creencias, en los hábitos alimentarios…

Así, iba caminando lentamente, evitando pisar ninguna hierba, bajo el vuelo de múltiples aves, imaginando ratas y cucarachas bajo mis pies, rodeado de múltiples idiomas, mientras me cruzaba con personas vestidas de verano, budistas, veganos, exigentes, pesimistas, ultraliberales, con pañuelos al cuello, agnósticos, ovolactovegetarianos, empáticos, eufóricos, posprogres, descamisados, católicos, carnívoros, agresivos, optimistas, neofascistas, con gabardina larga, terraplanistas, semiayunadores, materialistas, distantes, burguesecologistas…

Y me sentí muy a gusto. Aquella diversidad me producía un cierto equilibrio inconsciente (otro concepto producto de la libertad poética o de alguna corriente psicológica, ¿quién sabe?). De repente, una nube blanquísima tapó el sol y todo tomó como una capa gris oscura y todo se uniformó; por un momento pensé en lo triste que es la uniformidad. Me imaginé a todo el mundo vestido de la misma manera, con los mismos pensamientos y la misma ideología, hablando una única lengua, creyendo en un único pensamiento mágico, comiendo los mismos alimentos…

Por eso quizá siempre he tenido tendencia a ciertas minorías, para que no se extingan y aumentar la diversidad político-sociocultural. Aunque no solo por ser minoría las apoyo. Tienen que pasar el filtro ético, el mío, claro.

Salud y buena diversidad.

Pd: Al final llegué tarde a mi cita, sin poder armar ningún argumento consistente que justificara mi tardanza. Yo era el único que llevaba manga larga; el resto tenía calor. Por el contrario, coincidimos en la elección de las comidas, que eran para compartir. No así con los cafés (solo, cortado, del tiempo, largo, cremaet…), ni con la forma de pagar (móvil, tarjeta, efectivo), ni con la hora de abandonar el encuentro (nada más acabar de comer, después de una copa, a la madrugada…).

divendres, 27 de març del 2026

Fer teatre / Hacer teatro

 

Amiguets, amiguetes, amiguetis

Avui és el Dia Mundial del Teatre. Ai! El teatre...

Moltes vegades, quan dic que soc actor, després del canvi en la mirada de l’interlocutor, que passa de quotidianitat a certa sorpresa i certa admiració d’estar amb una persona que viu de jugar a ser altres que poden ser assassins, herois, enamorats, símbols, reis, lluitadors, fantasmes... doncs, després d’aquest moment de transformació de l’intercanvi visual que sol ser acompanyat de l’expressió “Ah! Si?” i després de reafirmar-me’n, sense mostrar incomoditat davant el cert dubte que es pot interpretar a l’escoltar aquesta expressió, moltes voltes, sense que jo haja mostrat cap curiositat, em diuen: “jo també soc un poc actor, tots ho som, no?”

La meua resposta sempre és “Sí”, per a no entrar en detalls tècnics sobre que és interpretar un personatge, que quasi sempre ha estat pensat i escrit per una altra persona i que moltes vegades és totalment fictici, és a dir, que no existeix cap persona a la que adreçar-se per a prendre com a model, sinó que està fet de petites característiques que corresponen a una diversitat de persones i al qual se li ha donat una identitat especifica i al qual li has de donar vida. No, òbviament, no és el mateix. Però en eixes circumstàncies “faig teatre” i conteste que sí de la forma més convincent que puc representant-me a mi mateix (que és el més difícil)

Si ens posem a filar fi, és clar que mostrem als altres una mascara del que som, i no és la mateixa amb la parella, que a la feina, o amb els amics, o amb els enemics, o a un control policial... Però això no te res a veure amb el procés de creació d’un personatge, a qui li prestem el nostre cos i la nostra veu, i fins i tot, d’a vegades també li cedim algun record propi, alguna experiència vital, algun pensament, algun sentiment, algunes hores de son, algun trauma...

Entenc, però, quan la gent em diu allò de que també actuen ací o enllà. Quan tenen la sensació de que han de fer o dir alguna cosa que no és la que senten en eixe moment. Quan han de posar bona cara i per dins s’està desfet o indiferent. Quan s’ha de participar en una conversa, dient allò que s’espera, mentre per dins es te ganes de callar o d’amollar una bestiesa impròpia d’un mateix. Quan a la feina s’ha de mantenir el perfil, que un ha anat modelant al llarg del temps, dia rere dia, sense eixir-se’n dels marges preestablerts. Quan...

(Quan s’ha de falsejar el que mostrem. Just el contrari del que és el procés interpretatiu)

Això també ens passa als actors i actrius, i, al menys al meu cas, em costa tant com a qualsevol mantenir aquestes mascares. Però ni la tècnica vocal, ni el treball de cos, ni els mètodes interpretatius que he anat aprenent al llarg dels anys, m’ajuden a transitar per totes aquestes situacions que la vida en comunitat ens posa al davant.

No se, és com si quan em trobara amb un metge o una metgessa jo li diguera que també ho soc un poc, que tots ho som. Perquè quan em faig una ferida em pose una tireta, o quan em fa mal el cap m’autodiagnostique un analgèsic, o quan em fa mal la panxa m’elabore una dieta especifica.

Bé, és cert que per a viure en societat cal mantenir certes normes i per a poder complir-les hem de posar límits als nostres impulsos i per tant mostrar-nos d’una forma determinada, i que a això li podem dir de forma metafòrica que fem teatre.

Però fer teatre és una altra cosa. Per a mi és jugar des de la total llibertat per anar descobrint-te sent qui no ets. (uf, ja no tinc temps ni espai per a desenvolupar aquesta afirmació a mode de sentència definitiva)

Salut i teatre

Pdt: Tot i que no estic d’acord en tot, però si vols, ací et deixe l’enllaç per a llegir el manifest d’enguany, que l’ha fet un actor, el Willem Dafoe.

 https://redescena.net/redaccion/2026/03/MensajeDIT2026-CAT.pdf

 



Amiguitos, amiguitas, amiguites

Hoy es el Día Mundial del Teatro. ¡Ay! El teatro...

Muchas veces, cuando digo que soy actor, después del cambio en la mirada del interlocutor, que pasa de la cotidianidad a cierta sorpresa y cierta admiración por estar con una persona que vive de jugar a ser otros que pueden ser asesinos, héroes, enamorados, símbolos, reyes, luchadores, fantasmas... pues bien, después de ese momento de transformación en el intercambio visual, que suele ir acompañado de la expresión “¡Ah! ¿Sí?”, y tras reafirmarme, sin mostrar incomodidad ante la duda que se puede interpretar al escuchar esa expresión, muchas veces, sin que yo haya mostrado ninguna curiosidad, me dicen: “yo también soy un poco actor, todos lo somos, ¿no?”

Mi respuesta siempre es “Sí”, para no entrar en detalles técnicos sobre qué es interpretar un personaje, que casi siempre ha sido pensado y escrito por otra persona y que muchas veces es totalmente ficticio; es decir, que no existe ninguna persona a la que dirigirse para tomar como modelo, sino que está hecho de pequeñas características que corresponden a una diversidad de personas y al que se le ha dado una identidad específica, y al que tienes que dar vida. No, obviamente no es lo mismo. Pero en esas circunstancias “hago teatro” y contesto que sí de la forma más convincente que puedo, representándome a mí mismo (que es lo más difícil).

Si nos ponemos a hilar fino, está claro que mostramos a los demás una máscara de lo que somos, y no es la misma con la pareja, que, en el trabajo, o con los amigos, o con los enemigos, o en un control policial... Pero eso no tiene nada que ver con el proceso de creación de un personaje, a quien le prestamos nuestro cuerpo y nuestra voz, y, a veces, incluso le cedemos algún recuerdo propio, alguna experiencia vital, algún pensamiento, algún sentimiento, algunas horas de sueño, algún trauma...

Entiendo, sin embargo, cuando la gente me dice eso de que también actúan aquí o allá. Cuando tienen la sensación de que tienen que hacer o decir algo que no es lo que sienten en ese momento. Cuando hay que poner buena cara y por dentro se está destrozado o indiferente. Cuando hay que participar en una conversación diciendo lo que se espera, mientras por dentro se tienen ganas de callar o de soltar una barbaridad impropia de uno mismo. Cuando en el trabajo hay que mantener el perfil que uno ha ido modelando a lo largo del tiempo, día tras día, sin salirse de los márgenes preestablecidos. Cuando...

(Cuando hay que falsear lo que mostramos. Justo lo contrario de lo que es el proceso interpretativo).

Esto también nos pasa a los actores y actrices y, al menos en mi caso, me cuesta tanto como a cualquiera mantener estas máscaras. Pero ni la técnica vocal, ni el trabajo corporal, ni los métodos interpretativos que he ido aprendiendo a lo largo de los años me ayudan a transitar por todas estas situaciones que la vida en comunidad nos pone por delante.

No sé, es como si cuando me encontrara con un médico o una médica yo le dijera que también lo soy un poco, que todos lo somos. Porque cuando me hago una herida me pongo una tirita, o cuando me duele la cabeza me autodiagnostico un analgésico, o cuando me duele la barriga me elaboro una dieta específica.

Bueno, es cierto que para vivir en sociedad hay que mantener ciertas normas y para poder cumplirlas debemos poner límites a nuestros impulsos y, por tanto, mostrarnos de una forma determinada, y que a eso le podemos llamar de forma metafórica hacer teatro.

Pero hacer teatro es otra cosa. Para mí es jugar desde la total libertad para ir descubriéndote siendo quien no eres. (uf, ya no tengo tiempo ni espacio para desarrollar esta afirmación a modo de sentencia definitiva).

Salud y teatro.

P. D.: Aunque no estoy de acuerdo en todo, pero si quieres, aquí te dejo el enlace para leer el manifiesto de este año, que lo ha hecho un actor, Willem Dafoe.

https://redescena.net/redaccion/2026/03/MensajeDIT2026-CAS.pdf

 

 

divendres, 27 de febrer del 2026

Tocar el nas / Tocar la nariz

 Amiguets, amiguetes, amiguetis

    Si pudiera me tocaría la nariz y los labios” “Yo solo los labios”. Aquesta conversa de dos xiques preadolescents es va creuar amb la meua trajectòria rutinària pels carrers de València, i no sols creuar, sinó que es va incrustar als meus raonaments quotidians (quina cosa manca en la nevera, a qui he de telefonar, allò que em va dir ahir aquell, “tocar la nariz”...). Com un ressò sonaven aquelles paraules d’aquelles veus, que encara conservaven restes de girs sonors infantils.

    Més enllà de la valoració d’a quina edat s’ha de “tocar” el cos contra natura, o de com s’ho han fet per a incorporar a l’ideari col·lectiu la facilitat de l’accessibilitat als recursos privats de transformació corpòria, o de si és més ètic, estètic o estèril, el que em crida l’atenció és el fons en si d’aquesta pràctica humana.

    Som l’única espècie animal al planeta que canvia el seu propi cos a voluntat, sense que siga per una qüestió de salut (posar-se lentilles, llevar sobrepès, audiòfons...) o de camuflatge (bé per salvar la vida, bé per alimentar-se). Des de tallar-se els cabells o maquillar-se a implantar-se sistemes cibernètics, tot passant per tot tipus de substancies químiques i dispositius materials transformadors del cos, tenim a l’abast tot un enorme ventall de possibilitats per a modificar allò que van conformar (quasi sempre des de l’amor) la meitat de l’ADN de la mare i la meitat de l’ADN del pare.

    No estic en contra de tot açò. Cadascú és lliure de gastar els seus diners en la recerca de la seua felicitat. I si implantar-se cabells, o modificar el volum dels pits o els glutis, o llevar-se plecs de la pell (per no dir arrugues), o alinear les dents, o recol·locar les orelles o les parpelles, o modelar el nas per a que s’assemble al de no sé quin personatge famós... t’acosta a viure més en pau amb tu mateix i per tant més equilibrat i més satisfet amb la existència, i açò t’ajuda a ser més feliç i fer més feliços als que t’envolten, endavant. Per a això hem desenvolupat la tecnologia, per a viure millor.

    Jo no soc d’aquestes coses. Em va millor assumir el meu cos i trobar-li el seu puntet, per diferenciador que siga dels estàndards estètics que ens han tocat viure a aquest període de la història humana (què fàcil és dir això lluny d’aquells anys d’adolescència en els que tot estava mal, en contra d’un mateix). Fa més trenta anys que ni xafe cap perruqueria. Com a molt m’afaite per una qüestió estètica, perquè m’agrade més i em sent millor, i no m’agrada viure amb tots eixos pèls al rostre.

    Però sí soc d’intentar ser el més conseqüent possible amb allò que pense i en aquest tema sí m’interessa modificar tot el que puga per a tal fi. I em plantege si seria possible entrar a un quiròfan amb els meus biaixos masclistes i eixir-ne net, sense cap comentari o actitud misògina. O si em poguera punxar una substancia subcutània i em fera més empàtic amb tothom. O si em poguera implantar un filtre ideològic per a garbellar les idees tòxiques, maniquees i capcioses. Tot i que m’arrisque a que el resultat no siga el desitjat i acabe tenint algun comentari o actitud grosserament de perspectiva masculina, o posant-me tant en el lloc d’algú que invadisca la seua intimitat, o quedar-me amb un pensament pla, sense matisos ni personalitat. Igual que, a voltes, veiem alguns llavis que semblen trets de la caricatura de la pròpia persona, o caps amb un sembrat rectilini de fileres de pèls, o rostres sense cap mena d’expressió.

    Tota intervenció humana pot tindre els seus efectes no desitjats. Tota.

    La veritat és que si ara estiguera transitant per eixe període tan incert de la evolució humana, en que la protecció del fet de ser nen-a es desfà davant de la incertesa del ser adult-a, i tot és inseguretat i temors, no sé si em plantejaria seriosament en algun moment la possibilitat de tocar-me el nas.

    Salut i nassos feliços

    Pdt: Des d’aquell dia, no pare de veure cartells i locals de tractaments de bellesa. I he passat a mirar-me i observar-me a l’espill i no m’agrada el que veig per a l’edat que tinc. Potser entre algun dia en algú d’aquests comerços per a veure si tenen alguna oferta per a posar-me més arrugues als ulls, o un poc més de papada penjant, o algunes pigues en la cara. Tot per la meua felicitat.

 



Amiguitos, amiguitas, amiguites

“Si pudiera me tocaría la nariz y los labios”. “Yo solo los labios”. Esta conversación de dos chicas preadolescentes se cruzó con mi trayectoria rutinaria por las calles de Valencia, y no solo se cruzó, sino que se incrustó en mis razonamientos cotidianos (qué falta en la nevera, a quién tengo que llamar, aquello que me dijo ayer aquel, “tocarse la nariz”...). Como un eco sonaban aquellas palabras de aquellas voces, que todavía conservaban restos de giros sonoros infantiles.

Más allá de la valoración de a qué edad se debe “tocar” el cuerpo contra natura, o de cómo se las han arreglado para incorporar al ideario colectivo la facilidad de acceso a los recursos privados de transformación corporal, o de si es más ético, estético o estéril, lo que me llama la atención es el fondo en sí de esta práctica humana.

Somos la única especie animal del planeta que cambia su propio cuerpo a voluntad, sin que sea por una cuestión de salud (ponerse lentillas, quitarse sobrepeso, audífonos...) o de camuflaje (ya sea para salvar la vida o para alimentarse). Desde cortarse el cabello o maquillarse hasta implantarse sistemas cibernéticos, pasando por todo tipo de sustancias químicas y dispositivos materiales transformadores del cuerpo, tenemos a nuestro alcance un enorme abanico de posibilidades para modificar aquello que conformaron (casi siempre desde el amor) la mitad del ADN de la madre y la mitad del ADN del padre.

No estoy en contra de todo esto. Cada cual es libre de gastar su dinero en la búsqueda de su felicidad. Y si implantarse cabello, o modificar el volumen de los pechos o los glúteos, o quitarse pliegues de la piel (por no decir arrugas), o alinear los dientes, o recolocar las orejas o los párpados, o modelar la nariz para que se parezca a la de no sé qué personaje famoso... te acerca a vivir más en paz contigo mismo y, por tanto, más equilibrado y más satisfecho con la existencia, y eso te ayuda a ser más feliz y hacer más felices a quienes te rodean, adelante. Para eso hemos desarrollado la tecnología, para vivir mejor.

Yo no soy de esas cosas. Me va mejor asumir mi cuerpo y encontrarle su punto, por diferente que sea de los estándares estéticos que nos ha tocado vivir en este período de la historia humana (qué fácil es decir eso lejos de aquellos años de adolescencia en los que todo estaba mal, en contra de uno mismo). Hace más de treinta años que no piso una peluquería. Como mucho me afeito por una cuestión estética, porque me gusto más y me siento mejor, y no me gusta vivir con todos esos pelos en el rostro.

Pero sí soy de intentar ser lo más consecuente posible con lo que pienso y, en este tema, sí me interesa modificar todo lo que pueda con ese fin. Y me planteo si sería posible entrar en un quirófano con mis sesgos machistas y salir limpio, sin ningún comentario o actitud misógina. O si pudiera inyectarme una sustancia subcutánea que me hiciera más empático con todo el mundo. O si pudiera implantarme un filtro ideológico para cribar las ideas tóxicas, maniqueas y capciosas. Aunque me arriesgue a que el resultado no sea el deseado y acabe teniendo algún comentario o actitud burdamente de perspectiva masculina, o poniéndome tanto en el lugar de alguien que invada su intimidad, o quedarme con un pensamiento plano, sin matices ni personalidad. Igual que, a veces, vemos algunos labios que parecen sacados de la caricatura de la propia persona, o cabezas con un sembrado rectilíneo de hileras de pelos, o rostros sin ningún tipo de expresión.

Toda intervención humana puede tener sus efectos no deseados. Toda.

La verdad es que, si ahora estuviera transitando por ese período tan incierto de la evolución humana, en el que la protección del hecho de ser niño-a se deshace ante la incertidumbre de ser adulto-a, y todo es inseguridad y temores, no sé si me plantearía seriamente en algún momento la posibilidad de tocarme la nariz.

Salud y narices felices.

P. D.: Desde aquel día no paro de ver carteles y locales de tratamientos de belleza. Y he pasado a mirarme y observarme en el espejo y no me gusta lo que veo para la edad que tengo. Quizá entre algún día en alguno de estos comercios para ver si tienen alguna oferta para ponerme más arrugas en los ojos, o un poco más de papada colgando, o algunas pecas en la cara. Todo por mi felicidad.

 

divendres, 30 de gener del 2026

Excés / Exceso

 

    Amiguets, amiguetes, amiguetis

    Últimament me n’he adonat que són pocs els moments del dia en que no sona música al meu voltant. A qualsevol botiga, als mitjans de comunicació audiovisuals, als reels... I trobe que són molt pocs els moments en els que hi pare atenció. Em pregunte com seria, diguem-ne, fa cents anys, enllà per l’any 1926. Una persona com jo, amb una feina normaleta d’anar tirant. Quantes vegades hi havia musica al seu voltant? Trobe que molt poques, en les festes, algú que potser cantava al barri, potser algun concert de la banda municipal els diumenges pel matí al templet de l’albereda... Aleshores eixe jo de principis del segle XX rebria la musica com un regal extraordinari, com una experiència sensorial exòtica. Ell, estic segur, li donaria a la musica molt més de valor que el que li puc donar jo, tot i que als dos ens agrada moltíssim. I és que aquest excés actual fa que es sature la nostra capacitat d’admiració i ens cal que l’estímul siga cada vegada més gran (superconcerts amb focs artificials, efectes super nous d’enginyeria sonora, grans campanyes de màrqueting...)

    I no passa només amb la musica, és amb tot. L’allau informatiu, vessant per tantes fonts durant tot el dia i la nit, també ens anestesia d’allò que passa en realitat, d’allò vertaderament important. Podem empatitzar amb una injustícia que apareix a les pantalles contínuament i no veure una altra que passa al carrer el costat de casa nostra.

    Aquesta societat de l’excés ens fa que siguem capaços de vendre l’ànima al diable (si és que existeixen aquest dos conceptes) per a aconseguir un roll de paper higiènic davant la hipòtesi de que pot ser vinga un temporal i no puguen arribar a temps els camions d’intendència. La sola idea d’estar unes hores sense llum, és a dir sense televisió, sense internet, sense connexió digital amb el món... ens fa justificar qualsevol recurs, per contaminant o improcedent que siga, que ens assegure el flux elèctric perenne.

    L’excés de l’estar de benestar ens fa patir per la pèrdua d’un insignificant detall que ens duga a una petita incomoditat totalment supèrflua. I si passa ens enfadem, i trobem que vivim a una societat injusta i que, per molt que fem, tot continuara igual, i posem la tele, o les noticies automàtiques del nostre algoritme. I ens acostumen a l’excés d’imatges de barbàrie humana i les trobem quotidianes, i que tot plegat no estem tan mal, i que l’avarícia post capitalista és suportable, tot i que es menge recursos, vides, ideologies...

    També hi ha excés de llibres, de pel·lícules, d’obres de teatre, d’obra plàstica, d’esports, de cotxes, de menjar, de telèfons mòbils, de franquícies gastronòmiques, de roba, d’opinadors, de reglamentacions i normatives, d’autovies, de turistes... en fi, de tot..., de tot?

    Pot ser hi ha mancança de silenci, d’un poc de pausa, de reflexió, d’una respiració lenta, d’escolta de l’altre...

    Pot ser també hi ha massa blogs de pensament i estaria bé que començara per donar exemple i deixara de contribuir a l’excés d’opinions i espais cibernètics que saturen neurones, que consumeixen aigua, que engrandissen les xarxes socials, ...

    Salut i contenció.

    Pdt: Demane disculpes per l’ús excessiu dels punts suspensius i per generar incertesa sobre el futur d’aquest blog que només serà resolta l’últim divendres del mes vinent.

 



    Amiguitos, amiguitas, amiguites

    Últimamente me he dado cuenta de que son pocos los momentos del día en los que no suena música a mi alrededor. En cualquier tienda, en los medios de comunicación audiovisuales, en los reels… Y me parece que son muy pocos los momentos en los que le presto atención. Me pregunto cómo sería hace, digámoslo así, cien años, allá por 1926. Una persona como yo, con un trabajo normalito para ir tirando. ¿Cuántas veces había música a su alrededor? Creo que muy pocas: en las fiestas, alguien que quizá cantaba en el barrio, tal vez algún concierto de la banda municipal los domingos por la mañana en el templete de la alameda… Entonces ese yo de principios del siglo XX recibiría la música como un regalo extraordinario, como una experiencia sensorial exótica. Él, estoy seguro, le daría a la música mucho más valor del que puedo darle yo, aunque a los dos nos guste muchísimo. Y es que este exceso actual hace que se sature nuestra capacidad de admiración y necesitemos que el estímulo sea cada vez mayor (superconciertos con fuegos artificiales, efectos supernovedosos de ingeniería sonora, grandes campañas de marketing…).

    Y no pasa solo con la música, es con todo. El alud informativo, desbordándose por tantas fuentes durante todo el día y la noche, también nos anestesia de lo que ocurre en realidad, de lo verdaderamente importante. Podemos empatizar con una injusticia que aparece continuamente en las pantallas y no ver otra que sucede en la calle al lado de nuestra casa.

    Esta sociedad del exceso hace que seamos capaces de vender el alma al diablo (si es que existen estos dos conceptos) para conseguir un rollo de papel higiénico ante la hipótesis de que pueda venir un temporal y no puedan llegar a tiempo los camiones de intendencia. La sola idea de estar unas horas sin luz, es decir, sin televisión, sin internet, sin conexión digital con el mundo, nos hace justificar cualquier recurso, por contaminante o improcedente que sea, que nos asegure el flujo eléctrico perenne.

    El exceso del estado de bienestar nos hace sufrir por la pérdida de un detalle insignificante que nos lleve a una pequeña incomodidad totalmente superflua. Y si pasa nos enfadamos, y creemos que vivimos en una sociedad injusta y que, por mucho que hagamos, todo continuará igual, y encendemos la tele, o las noticias automáticas de nuestro algoritmo. Y nos acostumbramos al exceso de imágenes de barbarie humana y las encontramos cotidianas, y concluimos que, al fin y al cabo, no estamos tan mal, y que la avaricia post capitalista es soportable, aunque se coma recursos, vidas, ideologías…

    También hay exceso de libros, de películas, de obras de teatro, de obra plástica, de deportes, de coches, de comida, de teléfonos móviles, de franquicias gastronómicas, de ropa, de opinadores, de reglamentaciones y normativas, de autovías, de turistas… en fin, de todo…, ¿de todo?

    Puede que haya carencia de silencio, de un poco de pausa, de reflexión, de una respiración lenta, de escucha del otro…

    Puede que también haya demasiados blogs de pensamiento y estaría bien que empezara por dar ejemplo y dejara de contribuir al exceso de opiniones y espacios cibernéticos que saturan neuronas, que consumen agua, que engordan las redes sociales, …

    Salud y contención.

    P. D.: Pido disculpas por el uso excesivo de los puntos suspensivos y por generar incertidumbre sobre el futuro de este blog, que solo se resolverá el último viernes del mes próximo.

divendres, 26 de desembre del 2025

Malbaratament ètic / Despilfarro ético

 

    Amiguetis, amiguetes i amiguets

    Cada vegada em trobe amb més persones que (igual que jo) expressen lliurement la seua molèstia per l’adveniment dels excessos econòmics i nutritius que esdevenen al voltant del solstici d’hivern. A aquesta reflexió li segueix l’argument pel qual no es trenca amb tot i es deixa de participar en el despropòsit capitalista que ens arrossega cap a aquest malbaratament de salut i economia: que si és pels nens, que si no es vol donar un disgust a la iaia, que si en acabant no passa res per uns dies...

    Açò no faria mal si realment ho férem només a les vores del canvi d’any, només uns dies en els que tenim comportaments que competeixen amb els nostres raonaments. Però si ens fixem ens passa més del que pensem. Estic segur que una gran majoria creu en el canvi climàtic i el perillós que és, sobretot per a les generacions futures, i amb tot continuem tirant de vehicles privats, de calefaccions basades en energies mig sostenibles i d’embolcalls plàstics. I en tantes coses més.

    Potser cal viure amb les contradiccions, tot intentant minimitzar-les per a que erosionen el mínim possible la nostra autoestima.

    I què passaria si per un moment, hipotèticament parlant, fórem fidels, fins al punt d’esdevindre fanàtics, de les nostres pròpies conviccions? I si aquests dies no férem sopars i dinars que posen al límit el nostre sistema digestiu i prepararem un bullidet i una truita francesa per al sopar familiar i unes amanides i uns pitets de pollastre a la planxa pels dinars (amb les diferents variacions pels familiars vegans o al·lèrgics o intolerants o a dieta)? I si no regalarem res (llevat dels xiquets, creguem o no en el mite d’uns senyors estrambòtics que entren per xemeneies i balcons)? I si no quedem per quedar (potser només amb aquelles persones que viuen fora i el sistema post capitalista encara els permet que disposen d’uns dies per a tornar a casa per retrobar-se amb la família i els amics)? I si deixarem d’usar cotxe privat (o moto)? I si no embolicarem els regals i no comprarem res que portara alguna mena de plàstic (si és que això és possible)?

    Tal volta ens sentiríem en pau amb la nostra consciencia i, al temps, enrariríem les nostres relacions socio-familiars. Així que el dubte és: malbaratar diners i salut o malbaratar els nostres principis. Doncs malbaratar per malbaratar millor no tensar a familiars i amics, i amb la màxima discreció possible, participar de les trobades gastro-socio-familiars i fer les compres el més sostenibles que es puga.

    Tot i que intentaré desplaçar-me en transport públic en la mesura de les meues possibilitats.

    Salut i malbaratament ètic.

    Pdt: Demane disculpes als col·lectius que queden fora d’aquesta reflexió, amerada d’un biaix evident, deixant fora a totes les persones que gaudeixen de les compres compulsives o dels àpats pantagruèlics o de les llarguíssimes sobretaules alcohòliques o de...

 


    Amiguites, amiguitas y amiguitos

    Cada vez me encuentro con más personas que (igual que yo) expresan libremente su molestia por la llegada de los excesos económicos y nutritivos que se producen alrededor del solsticio de invierno. A esta reflexión le sigue el argumento por el cual no se rompe con todo y se deja de participar en el despropósito capitalista que nos arrastra hacia este despilfarro de salud y economía: que si es por los niños, que si no se quiere dar un disgusto a la abuela, que si al final no pasa nada por unos días…

    Esto no haría daño si realmente lo hiciéramos solo al lindar del cambio de año, solo unos días en los que tenemos comportamientos que compiten con nuestros razonamientos. Pero si nos fijamos, nos pasa más de lo que pensamos. Estoy seguro de que una gran mayoría cree en el cambio climático y en lo peligroso que es, sobre todo para las generaciones futuras, y aun así seguimos tirando de vehículos privados, de calefacciones basadas en energías medio sostenibles y de envoltorios plásticos. Y en tantas cosas más.

    Quizá haya que vivir con las contradicciones, intentando minimizarlas para que erosionen lo menos posible nuestra autoestima.

    ¿Y qué pasaría si por un momento, hipotéticamente hablando, fuéramos fieles, hasta el punto de convertirnos en fanáticos, de nuestras propias convicciones? ¿Y si estos días no hiciéramos cenas y comidas que llevan al límite nuestro sistema digestivo y preparáramos un hervidito y una tortilla francesa para la cena familiar y unas ensaladas y unas pechugas de pollo a la plancha para las comidas (con las distintas variaciones para los familiares veganos o alérgicos o intolerantes o a dieta)? ¿Y si no regaláramos nada (salvo a los niños, creamos o no en el mito de unos señores estrambóticos que entran por chimeneas y balcones)? ¿Y si no quedáramos por quedar (quizá solo con aquellas personas que viven fuera y a las que el sistema postcapitalista todavía les permite disponer de unos días para volver a casa y reencontrarse con la familia y los amigos)? ¿Y si dejáramos de usar el coche privado (o la moto)? ¿Y si no envolviéramos los regalos y no compráramos nada que llevara ningún tipo de plástico (si es que eso es posible)?

    Tal vez nos sentiríamos en paz con nuestra conciencia y, al mismo tiempo, enrareceríamos nuestras relaciones sociofamiliares. Así que, la duda es: despilfarrar dinero y salud o despilfarrar nuestros principios. Pues despilfarrar por despilfarrar, mejor no tensar a familiares y amigos y, con la máxima discreción posible, participar en los encuentros gastro-socio-familiares y hacer las compras lo más sostenibles que se pueda.

    Aunque intentaré desplazarme en transporte público en la medida de mis posibilidades.

    Salud y despilfarro ético.

    P. D.: Pido disculpas a aquellos colectivos que quedan fuera de esta reflexión, impregnada de un sesgo evidente, dejando fuera a todas las personas que disfrutan de las compras compulsivas o de los banquetes pantagruélicos o de las larguísimas sobremesas alcohólicas o de…

 

divendres, 28 de novembre del 2025

Remor de fons / Rumor de fondo

    Amiguets, amiguetes, amiguetis   


    L’altre dia estava passejant per La Rodana (Vilamarxant). Era un dia preciós de tardor, amb una fresqueta que justificava la màniga llarga, un sol, quasi gitat damunt les muntanyes, que s’agraïa al rostre, tot gaudint dels diferents tons del verd entre els pins i la molsa, dels ocres de les restes dels escassos bolets d’aquesta temporada i del blau lluminós d’un cel net de núvols, ensumant el rústic aroma del timonet i el romaní en flor, mentre de fons s’escoltava el constant remor del campionat mundial de motos del circuit de Xest.

    Aquest brunzit penetrant i molest, com de mosquits de la mida d’elefants, omplia tot aquest espai, acompanyant-nos als caminants i a tots els éssers vius que hi habiten. Jo i la resta d’humans, tot i que ens desafinava la bellesa d’aquell mati tardorenc, ens ho podíem explicar, però com s’ho farien els dos parotets que s’emparellaven en ple vol, o els conills dins els seus caus, o les tórtores, les garses o els pit-rojos voletejant d’arbre en arbre, o els esquirols tan curiosos...?

    Les milers de persones que gaudien d’aquells artefactes carregats de tecnologia i gasolina a tota velocitat n’eren conscients de l’impacte sonor que produïen en kilòmetres a la rodona? Es podien imaginar ni per un sol instant la por i la incertesa que durant tot el matí van habitar els éssers vius que encara sobreviuen a les nostres humils muntanyes i camps?

    Per la vesprada vaig baixar a València i a l’agafar el cotxe no vaig poder evitar pensar a quants éssers vius estava incomodant amb el soroll i el fum. El mateix em va passar al connectar l’ordinador pensant en l’impacte que produeixen al seu entorn els grans centres d’intel·ligència artificial i els magatzems d’informació anomenats “el núvol”, potser perquè consumeixen millars de litres d’aigua. I a l’obrir l’aixeta vaig visualitzar tot el camí que havien recorregut aquelles gotes fins arribar a ma casa i la quantitat d’espais furtats a peixos i plantes aquàtiques. I al final la llista era interminable. Tot el que m’envoltava havia provocat un impacte, en una mesura o altra, a éssers vius de tota mena i del qual n’era inconscient, i si no m’esforce me n’oblide immediatament al connectar l’aire condicionat, a l’obrir un llibre o al ficar-me al llit entre mantes i llençols. Tot: l’embolcall dels preservatius, el preciós estampat del mantell, el bolígraf amb que escric aquetes paraules, les piles del dildo, el poal del fem, l’estoreta de la dutxa, la maceta del gerani...

    És clar que tot ésser viu modifica el seu entorn al seu favor. Els arbres foraden la terra amb les seues arrels, les formigues fan immensos laberints subterranis, els eriçons trenquen plantes per a amagar-se, les raboses xafen tot el que se’ls posa al davant quan van darrere d’una presa, els porcs senglars fan autèntics sembrats buscant tubèrculs i tòfones, les aus trenquen branquetes per fer els seus nius... Però cap d’ells ho fa al nostre nivell. Des de la roba que portem fins els estris de cuina, passant pels articles de neteja personal o la decoració de les nostres cases, tot genera un impacte del que no tenim cap consciencia. A cada cosa que use soc remor de fons en algun lloc.

    Seria insuportable, ens tornaríem bojos, rebentaríem èticament si a cada acte —a l’engegar la tele o al rentar la roba o al prendre un medicament o a l’usar un joguet o al parlar per telèfon o al xafar les rajoles de casa o al seure al sofà— visualitzarem l’abast de l’impacte produït. No podríem, no podria. Aleshores on posar el límit? Quan activar la maquinaria de la consciencia i quan desconnectar-la? Quin nivell de culpabilitat justificada és compatible amb un moderat estat del benestar?

    Òbviament no tinc la resposta, al menys de forma total, supose que cadascú s’ho fa a la seua mida moral i amb això anem tirant. Jo, de moment, mentre continue al meu cap, com una remor de fons, aquest raonament intentaré evitar entrar a cap centre comercial per a no fer implosió. Tornaré a la Rodana on, fins d’ací a un any quan torne aquest campionat, podrem passejar escoltant el soroll del piular dels ocells i de les fulles dansant amb la brisa tranquil·lament, només trencat quan passen els inquiets avions acabats d’enlairar-se o àvids d’aterrar al veí aeroport de Manises. Però espere que això només produisca un impacte passatger en els éssers vius que habitem aquest paratge natural i als meus pensaments.

    Salut i bona remor de fons

    Pdt: Dies després vaig tornar a fer el mateix passeig i tot havia tornat a la seua quotidianitat. El soroll del vent entre les branques, el xiuxiueig de les meues passes en la terra, els diversos càntics pardalers, el so intermitent de la serra mecànica d’algun veí, una moto aixada llunyana llaurant algun camp, el tot terreny dels forestals...

 


    Amiguitos, amiguitas, amiguites    


    El otro día estaba paseando por La Rodana (Vilamarxant). Era un día precioso de otoño, con un fresquito que justificaba la manga larga, un sol, casi recostado sobre las montañas, que se agradecía en el rostro, disfrutando de los distintos tonos de verde entre los pinos y el musgo, de los ocres de los restos de las escasas setas de esta temporada y del azul luminoso de un cielo limpio de nubes, oliendo el rústico aroma del tomillo y el romero en flor, mientras de fondo se escuchaba el constante rumor del campeonato mundial de motos del circuito de Cheste.

    Ese zumbido penetrante y molesto, como de mosquitos del tamaño de elefantes, llenaba todo aquel espacio, acompañándonos a los caminantes y a todos los seres vivos que habitan allí. Yo y el resto de humanos, aunque nos desafinaba la belleza de aquella mañana otoñal, podíamos explicárnoslo, pero ¿cómo lo harían las dos libélulas que se emparejaban en pleno vuelo, o los conejos dentro de sus madrigueras, o las tórtolas, las urracas o los petirrojos revoloteando de árbol en árbol, o las ardillas tan curiosas...?

    ¿Los miles de personas que disfrutaban de aquellos artefactos cargados de tecnología y gasolina a toda velocidad eran conscientes del impacto sonoro que producían en kilómetros a la redonda? ¿Podían imaginar por un solo instante el miedo y la incertidumbre que durante toda la mañana habitaron en los seres vivos que todavía sobreviven en nuestras humildes montañas y campiñas?

    Por la tarde bajé a Valencia y, al coger el coche, no pude evitar pensar en cuántos seres vivos estaba incomodando con el ruido y el humo. Lo mismo me pasó al encender el ordenador pensando en el impacto que producen en su entorno los grandes centros de inteligencia artificial y los almacenes de información llamados “la nube”, quizá porque consumen miles de litros de agua. Y al abrir el grifo visualicé todo el camino que habían recorrido aquellas gotas hasta llegar a mi casa y la cantidad de espacios arrebatados a peces y plantas acuáticas. Y al final la lista era interminable. Todo lo que me rodeaba había provocado un impacto, en una medida u otra, en seres vivos de todo tipo y del cual yo no era consciente, y si no me esfuerzo me olvido inmediatamente al encender el aire acondicionado, al abrir un libro o al meterme en la cama entre mantas y sábanas. Todo: el envoltorio de los preservativos, el precioso estampado del mantel, el bolígrafo con el que escribo estas palabras, las pilas del dildo, el cubo de la basura, la alfombrilla de la ducha, la maceta del geranio…

    Está claro que todo ser vivo modifica su entorno a su favor. Los árboles horadan la tierra con sus raíces, las hormigas hacen inmensos laberintos subterráneos, los erizos rompen plantas para esconderse, los zorros pisan todo lo que se les pone delante cuando van detrás de una presa, los jabalíes hacen verdaderos sembrados buscando tubérculos y trufas, las aves rompen ramitas para hacer sus nidos… Pero ninguno de ellos lo hace a nuestro nivel. Desde la ropa que llevamos hasta los utensilios de cocina, pasando por los artículos de higiene personal o la decoración de nuestras casas, todo genera un impacto del que no tenemos ninguna conciencia. A cada cosa que uso soy rumor de fondo en algún lugar.

    Sería insoportable, nos volveríamos locos, estallaríamos éticamente si en cada acto —al encender la tele o al lavar la ropa o al tomar un medicamento o al usar un juguete o al hablar por teléfono o al pisar las baldosas de casa o al sentarnos en el sofá— visualizáramos el alcance del impacto producido. No podríamos, no podría. Entonces, ¿dónde poner el límite? ¿Cuándo activar la maquinaria de la consciencia y cuándo desconectarla? ¿Qué nivel de culpabilidad justificada es compatible con una moderada comodidad?

    Obviamente no tengo la respuesta, al menos de forma total; supongo que cada uno se lo gestiona a su medida moral y con eso vamos tirando. Yo, de momento, mientras continúe en mi cabeza, como un rumor de fondo, este razonamiento intentaré evitar entrar en ningún centro comercial para no implosionar. Volveré a la Rodana donde, hasta de aquí a un año cuando vuelva este campeonato, podremos pasear escuchando el sonido del piar de los pájaros y de las hojas danzando con la brisa tranquilamente, solo roto cuando pasan los inquietos aviones recién despegados o ávidos por aterrizar en el vecino aeropuerto de Manises. Pero espero que eso solo produzca un impacto pasajero en los seres vivos que habitamos este paraje natural y en mis pensamientos.

    Salud y buen rumor de fondo

    Pdt: Días después volví a hacer el mismo paseo y todo había vuelto a su cotidianidad. El ruido del viento entre las ramas, el susurro de mis pasos sobre la tierra, los diversos cantos pajariles, el sonido intermitente de la motosierra de algún vecino, una moto azada lejana arando algún campo, el todoterreno de los forestales…

De tota la vida / De toda la vida

  Amiguets, amiguetes i amiguetis L’altre dia, en una cua qualsevol (pel dret a la privacitat no puc ni vull matissar quina) vaig escoltar...