divendres, 28 d’agost del 2026

Set / Siete

Al voltant d’aquest dies, fa set anys, nombre totèmic en moltes cultures, inclosa la nostra (tant si ets creient, com agnòstic o pagà o budista o transhumanista o primermundista o el que siga), protagonista en infinitat de contes i rondalles i amerat de curiositats matemàtiques, com deia, fa set anys va faltar un bon amic meu, que, a més de mestre, puc dir-me deixeble seu, i bon company de feina, sobre tot, era una bona persona.

Com és obvi, aquest buit continua buit i ja sense cap esperança de que cap persona, cosa o esdeveniment el puga omplir. Està clar que és cosa meua. Aquests vincles van néixer de mi i soc jo qui els he alimentat i, fins i tot, pot ser els he mitificat. Res, o poc, te a veure l’altra persona. Eixa persona és com és, i soc jo qui m’enganxe a allò que és, com una planta enfiladora s’aferra a una reixa. La reixa hi és, tant per a que es posen les mosques com per recer provisional de fulles perdudes o per a converses d’amants dels temps pretecnológics, però és la planta qui la tria com a lloc on fixar els seus punts d’ancoratge i poder continuar creixent, clar que si la reixa no fora com és, la planta, potser, es buscaria una altra cosa on aferrar-se. No és per tant la persona que va faltar la responsable d’aquest buit existencial. Si el buit persisteix és perquè no he sabut o no he pogut trobar un altre lloc on ancorar els lligams que m’hi unien, aquests s’han quedat com fils esfilagarsats a mercè dels vaivens del destí, com fils desfets d’una punta de corda mal tallada venuts a la voluntat del vent, el fil tallat prematurament en un descuit d’Àtrops (la tercera Parca) que es desfà en la foscor del temps ja no viscut.

Sí, és clar, resta el record. Però quin record? El record l’anem modelant en funció de les nostres necessitats, intentant sempre no desfigurar completament l’original fins al punt de convertir-ho en un ésser irreconeixible per a nosaltres mateix. Tot i que li anem afegint atributs, adjectivant positivament, enaltint fets, suprimint petits detalls incomodes, matisant converses, inventant escenes mai ocorregudes o idealitzant el seu raonament, tot ha de quedar coherent amb la idea absoluta que d’eixa persona existeix, com la imatge perfecta que del seu concepte hauria en la teoria de la caverna de Plató. Hi ha infinites possibilitats d’una cadira, com hi ha infinites opcions del record d’una persona, però totes han de ser reconeixibles com una cadira, igual que tots els records d’eixa persona han de dur a una idea comuna en que tothom la puga reconèixer.

En aquests últims vuitanta-quatre mesos una de les coses més difícils de la seua absència ha estat quan m’he trobat davant d’una situació determinada i al meu cap ha aparegut la idea de què hauria fet eixa persona. I no puc trucar-la per telèfon, ni quedar amb ella, ni trobe als meus arxius memorístics cap situació semblant en que aquesta persona estiguera present. Què fer, doncs? Si fora el cas podria recórrer a la ouija, però no ho és. Quina cosa fer per no trair el que hauria fet eixa persona, que no se quina cosa és exactament, però intuïsc seria allò adient? Aleshores he intentat posar-me en la seua pell, una pell que fa tres-centes trenta-sis setmanes es va esblanqueir definitivament. I no trobe més que llocs comuns, que potser he anant creant jo mateix amb el meu personalitzat record d’eixa persona. No hi és!. Me les he d’apanyar jo tot sol, sense refugiar-me en que açò és el que hauria fet eixa persona i per això he pres aquesta o aquella decisió.

I, també està, com no, el sentiment. Eixos moments en que qualsevol detall em fa sentir quant el trobe a faltar: el to d’una paraula que sent dir a una persona desconeguda; el llom d’un llibre que em va deixar, tot sabent tots dos que esdevindria una donació; escoltar pel carrer el seu nom que algú ha fet servir per saludar una amistat que s’ha trobat per casualitat; veure’m contar un acudit d’aquells que contava a tort i a dret; un gest despistat d’algú que hi passava que redibuixa tota la seua figura als meus ulls; passar pel cantó d’aquell carrer on tantes vegades vam treballar junts; la pell morena de finals d’agost al meu braç que contrastava amb la pal·lidesa de la seua entre el llençols de blancor hospitalària d’aquell últim dia en que em va dir, amb una veu quasi ja apagada, aquelles paraules a cau d’orella, que mai oblidaré, que les tinc presents a sovint per aquell acte de bonhomia i generositat que envege tantes voltes, en tantes ocasions, en tantes actuacions, en tantes converses, en tantes relacions socials, en tantes decisions; en tantes incerteses d’aquets darrers dos-mil tres-cents cinquanta-dos dies.

Salut i salut

PD. Disculpeu per no dir el seu nom. Qui el va conèixer ja el sap i, qui no, tant se val. Només diré que al seu nom hi ha set grafismes (tant en valencià com en castellà) i que en aquest text, el nombre set, com a tota la rondallística i la narrativa oral, és molt present. Si vols, a mena d’entreteniment o com si fora una de les seues particulars endevinalles, et diré que el nombre set hi juga set vegades en formes molt variades, per si vols buscar-les; com a exemple et dic que hi ha set paràgrafs incloent-hi aquest mateix. I si no vols jugar doncs ací s’acaba aquesta nostàlgia que és de tanta gent i per tantes persones, tot recordant-te, com a ell li agradaria dir (crec), que “Vet un gat, vet un gos, riu fort, menja fort, caga fort i no tingues por a la mort”.



Alrededor de estos días, hace siete años, número totémico en muchas culturas, incluida la nuestra (tanto si eres creyente como agnóstico, pagano, budista, transhumanista, primermundista o lo que sea), protagonista de infinidad de cuentos y leyendas y empapado de curiosidades matemáticas, como decía, hace siete años falleció un buen amigo mío, quien, además de maestro, puedo decirme discípulo suyo, y buen compañero de trabajo, sobre todo, era una buena persona.

Como es obvio, ese vacío sigue vacío y ya sin ninguna esperanza de que persona, cosa o acontecimiento alguno pueda llenarlo. Está claro que es asunto mío. Esos vínculos nacieron de mí y soy yo quien los ha alimentado y, quizá, incluso los ha mitificado. Nada, o muy poco, tiene que ver la otra persona. Esa persona es como es, y soy yo quien se aferra a lo que es, igual que una planta trepadora se agarra a una reja. La reja está ahí, tanto para que se posen las moscas como para servir de refugio provisional a hojas perdidas o para conversaciones de amantes de los tiempos pretecnológicos, pero es la planta quien la elige como lugar donde fijar sus puntos de anclaje y poder seguir creciendo. Claro que, si la reja no fuera como es, la planta quizá buscaría otra cosa a la que aferrarse. No es, por tanto, la persona que falleció la responsable de este vacío existencial. Si el vacío persiste es porque no he sabido o no he podido encontrar otro lugar donde anclar los lazos que me unían a ella; estos han quedado como hilos deshilachados a merced de los vaivenes del destino, como hilos sueltos de una cuerda mal cortada vendidos a la voluntad del viento, el hilo cortado prematuramente por un descuido de Átropos (la tercera Parca) que se deshace en la oscuridad del tiempo ya no vivido.

Sí, claro, queda el recuerdo. Pero ¿qué recuerdo? El recuerdo lo vamos modelando en función de nuestras necesidades, intentando siempre no desfigurar por completo el original hasta el punto de convertirlo en un ser irreconocible para nosotros mismos. Aunque le vayamos añadiendo atributos, adjetivándolo positivamente, ensalzando hechos, suprimiendo pequeños detalles incómodos, matizando conversaciones, inventando escenas que nunca ocurrieron o idealizando su forma de pensar, todo debe permanecer coherente con la idea absoluta que existe de esa persona, como la imagen perfecta de su concepto en la teoría de la caverna de Platón. Hay infinitas posibilidades de una silla, como hay infinitas versiones del recuerdo de una persona, pero todas deben ser reconocibles como una silla, igual que todos los recuerdos de esa persona deben conducir a una idea común en la que cualquiera pueda reconocerla.

En estos últimos ochenta y cuatro meses, una de las cosas más difíciles de su ausencia ha sido encontrarme ante una situación determinada y que apareciera en mi cabeza la idea de qué habría hecho esa persona. Y no puedo llamarla por teléfono, ni quedar con ella, ni encuentro en mis archivos memorialísticos ninguna situación semejante en la que estuviera presente. ¿Qué hacer entonces? Si fuera el caso podría recurrir a la ouija, pero no lo es. ¿Qué hacer para no traicionar lo que habría hecho esa persona, que no sé exactamente qué sería, aunque intuyo que sería lo adecuado? Entonces he intentado ponerme en su piel, una piel que hace trescientas treinta y seis semanas emblanqueció definitivamente. Y no encuentro más que lugares comunes, que quizá he ido creando yo mismo con mi recuerdo personalizado de esa persona. ¡No está! Tengo que arreglármelas yo solo, sin refugiarme en la idea de que esto es lo que habría hecho esa persona y que por eso he tomado esta o aquella decisión.

Y también está, cómo no, el sentimiento. Esos momentos en que cualquier detalle me hace sentir cuánto lo echo de menos: el tono de una palabra que escucho pronunciar a un desconocido; el lomo de un libro que me dejó, sabiendo ambos que acabaría convirtiéndose en una donación; oír por la calle su nombre cuando alguien lo utiliza para saludar a una amistad encontrada por casualidad; descubrirme contando uno de aquellos chistes que él contaba a diestro y siniestro; un gesto distraído de alguien que pasa y que redibuja toda su figura ante mis ojos; pasar por la esquina de aquella calle donde tantas veces trabajamos juntos; la piel morena de finales de agosto en mi brazo, que contrastaba con la palidez de la suya entre las sábanas de blancura hospitalaria de aquel último día en que me dijo, con una voz ya casi apagada, aquellas palabras al oído que nunca olvidaré, que tengo presentes tan a menudo por ese acto de bondad y generosidad que tantas veces envidio, en tantas ocasiones, en tantas actuaciones, en tantas conversaciones, en tantas relaciones sociales, en tantas decisiones, en tantas incertidumbres de estos últimos dos mil trescientos cincuenta y dos días.

Salud y salud.

PD. Disculpad que no diga su nombre. Quien lo conoció ya sabe quién es y, para quien no lo conoció, poco importa. Solo diré que su nombre tiene siete grafías (tanto en valenciano como en castellano) y que en este texto el número siete, como en toda la cuentística y la narrativa oral, está muy presente. Si quieres, a modo de entretenimiento o como una de sus particulares adivinanzas, te diré que el número siete juega siete veces en formas muy variadas; por si quieres buscarlas, por ejemplo te digo que hay siete párrafos incluyendo este mismo. Y si no quieres jugar, aquí termina esta nostalgia, que es de tanta gente y por tantas personas, recordándote, como a él le gustaría decir (creo): “Vet un gat, vet un gos; riu fort, menja fort, caga fort i no tingues por a la mort (Érase un gato, érase un perro; rie fuerte, come fuerte, caga fuerte y no tengas miedo a la muerte)”.

divendres, 31 de juliol del 2026

Empatia al cinema / Empatía en el cine

 

La escena és la següent: un jove estès a terra, de perfil, mirant cap a dalt, només es veu el cap i una miqueta del muscle, l’ull vessant por, ràpidament el canó d’un pistola li dispara, té una lleu convulsió i li surt un raig de sang. És un fragment d’una pel·lícula que vaig veure a un tràiler. Potser un de tants, però aquest em va generar un desfici com feia molt de temps que no em passava.

No se. La fragilitat de la vida, destruir el futur d’una persona així en un sospir, la injustícia que provoca qui té armes i el dit al gatell... Tots aquests pensaments els vaig elaborar després, per tal de posar paraules a aquella sensació que no podia explicar-me d’un altra manera. Vaig tindre un esclat d’empatia a distancia. No se perquè, en aquesta ocasió, em vaig veure en eixa situació. Veient com una persona dispara una altra amb aquella sang freda. I no m’ho podia representar de cap manera. No puc entendre les sensacions que pateixen totes les persones que viuen experiències com aquesta. No puc.

 Sí. Val que era una guerra, i que tampoc puc fer-me una idea de què passa pel cos i la ment de les persones que n’han patit alguna. Però amb tot, ens podem acostumar a la barbàrie? Pot esdevindre un fet normal l’assassinar d’eixa forma tan freda? El concepte de la vida pròpia, ja no la dels altres, pot devaluar-se per a un mateix?... I tantes preguntes.

I això està passat ara, a molts llocs. A tots els territoris que estan involucrats en conflictes bèl·lics, a molts barris i pobles de zones dominades per grups armats, a racons desconeguts on la vida dels seus habitants encara pertany a un cacic, a països governats per règims dictatorials, de veritat, no en metàfora... Des d’aquest lloc del planeta, còmode, amb un fum de drets (aconseguits a base de moltes vides), on l’individu és el centre, doncs pensem que en eixos altres llocs la gent sent que la vida (la seua) te menys valor.

No se. Tot i que en tots eixos llocs és necessari el concepte de la col·lectivitat per sobreviure i que tenen molts més deures que drets i que, per a nosaltres, tenen moltes incomoditats, no crec que pensen que la seua vida val menys que la de qualsevol. Però la distancia (temporal o espacial) ens fa construir aquests arguments que protegeixen el nostre estatus.  Qui no ha sentit dir que en l’edat mitjana la vida no valia res? Clar, si la comprem amb la nostra ho sembla, però s’ha de comparar amb ella mateixa, en el seu temps, amb les seues coses. No crec que un iber pensara que la seua vida tenia menys valor que la d’un que habitara a la vall del costat.

També es possible que algunes coses del nostre “món” resulten barbaries d’ací a tres cents anys, posem per cas. Com ara, les persones que viuen al carrer. Per a la majoria de nosaltres formen part del mobiliari urbà, són invisibles, no ens afecta, ni canvia la nostra quotidianitat, ni ens els mirem, potser igual que quan, en una guerra, algú veu disparar a sang freda al cap d’una persona estesa a terra. Ho acaba incorporant a allò habitual, a que les coses són així. Anul·lem la nostra empatia per poder tirar endavant amb les nostres coses.

No se si la comparança és un poc forçada, tal volta. Però necessite comprendre per què em va afectar tant aquella escena cinematogràfica i busque situacions al meu abast que m’ajuden a trobar una resposta.

O potser només és que m’estic fent gran i trobe que la vida és una meravella com per a destruir-la d’una forma tan inútil.

Salut i empatia.

PD. Després del tràiler vaig veure L’Odissea, on, com totes i tots sabeu, moren tots els guerrers que acompanyen Odisseu (i molts altres), quasi tots també joves, però no em van afectar gens, tal volta perquè L’Odissea és una ficció mitològica i l’altra escena pertany a una pel·lícula sobre la Guerra Civil espanyola. I, no, no val igual la vida en la ficció que en la realitat. Això, al menys sí que ho tinc clar, de moment.

 


La escena es la siguiente: un joven tendido en el suelo, de perfil, mirando hacia arriba; solo se le ve la cabeza y un poco del hombro. En sus ojos rebosan miedo. Rápidamente, el cañón de una pistola le dispara. Tiene una leve convulsión y brota un chorro de sangre. Es un fragmento de una película que vi en un tráiler. Quizá uno más de tantos, pero este me produjo un desasosiego como hacía mucho tiempo que no me ocurría.

No lo sé. La fragilidad de la vida, destruir el futuro de una persona así, en un suspiro; la injusticia que provoca quien tiene un arma y el dedo en el gatillo... Todos esos pensamientos los elaboré después, para intentar poner palabras a aquella sensación que no podía explicarme de otra manera. Tuve un estallido de empatía a distancia. No sé por qué, en esta ocasión, me vi en esa situación. Viendo cómo una persona dispara a otra con esa sangre fría. Y no podía representármelo de ninguna manera. No puedo entender las sensaciones que padecen todas las personas que viven experiencias como esa. No puedo.

Sí. De acuerdo, era una guerra, y tampoco puedo hacerme una idea de lo que pasa por el cuerpo y la mente de las personas que han sufrido alguna. Pero, aun así, ¿podemos acostumbrarnos a la barbarie? ¿Puede llegar a convertirse en algo normal asesinar de una forma tan fría? ¿El concepto de la vida propia, ya no solo el de la vida de los demás, puede devaluarse para uno mismo?... Y tantas preguntas.

Y eso está ocurriendo ahora, en muchos lugares. En todos los territorios implicados en conflictos bélicos, en muchos barrios y pueblos de zonas dominadas por grupos armados, en rincones desconocidos donde la vida de sus habitantes sigue perteneciendo a un cacique, en países gobernados por regímenes dictatoriales, de verdad, no como metáfora... Desde este lugar del planeta, cómodo, con un sinfín de derechos (conseguidos a costa de muchas vidas), donde el individuo es el centro, tendemos a pensar que en esos otros lugares la gente siente que su vida tiene menos valor.

No lo sé. Aunque en todos esos lugares el concepto de colectividad sea imprescindible para sobrevivir, tengan muchos más deberes que derechos y, desde nuestro punto de vista, soporten muchas más incomodidades, no creo que piensen que su vida vale menos que la de cualquiera. Pero la distancia (temporal o espacial) nos hace construir esos argumentos que protegen nuestro estatus. ¿Quién no ha oído decir que en la Edad Media la vida no valía nada? Claro, si la comparamos con la nuestra, puede parecerlo, pero habría que compararla consigo misma, con su tiempo, con sus circunstancias. No creo que un íbero pensara que su vida tenía menos valor que la de alguien que viviera en el valle de al lado.

También es posible que algunas cosas de nuestro "mundo" sean consideradas barbaridades dentro de trescientos años, por poner un ejemplo. Como las personas que viven en la calle. Para la mayoría de nosotros forman parte del mobiliario urbano, son invisibles. No nos afecta, no altera nuestra vida cotidiana, ni siquiera las miramos. Quizá ocurra algo parecido a cuando, en una guerra, alguien ve cómo disparan a sangre fría en la cabeza a una persona tendida en el suelo. Acaba incorporándolo a lo habitual, a que las cosas son así. Anulamos nuestra empatía para poder seguir adelante con nuestras vidas.

No sé si la comparación es un poco forzada, quizá. Pero necesito comprender por qué me afectó tanto aquella escena cinematográfica y busco situaciones a mi alcance que me ayuden a encontrar una respuesta.

O quizá solo sea que me estoy haciendo mayor y descubro que la vida es una maravilla como para destruirla de una forma tan inútil.

Salud y empatía.

PD. Después del tráiler vi La Odisea, donde, como todas y todos sabéis, mueren todos los guerreros que acompañan a Odiseo (y muchos otros), casi todos también jóvenes, pero no me afectó en absoluto. Tal vez porque La Odisea es una ficción mitológica y la otra escena pertenece a una película sobre la Guerra Civil española. Y no, la vida no vale lo mismo en la ficción que en la realidad. Eso, al menos, sí lo tengo claro, de momento.

 

divendres, 26 de juny del 2026

Màgia ben feta / Magia bien hecha

          

             Fa uns dies ha sigut la gran festa popular de l’anomenada nit de sant Joan, la gran nit màgica de la Mediterrània, on mitjançant alguns protocols (saltar onades a la vora del mar, banyar-se en aigües de fonts i rius, saltar les flames de les fogueres...) es pot obtindre la concessió dels desitjos demanats gràcies a que eixa és la nit més curta de l’any (a l’hemisferi nord), és a dir que és el moment en que canvia l’orientació de l’eix de la Terra respecte al Sol i el dia comença a acurtar-se (a l’hemisferi nord també) i això fa que la voluntat d’alguns humans connecte amb les forces de l’univers i tot s’ordene per la millora del benestar dels peticionaris.

            Tot bé, però no del tot.

I és que resulta que la nit en que el cristianisme ha marcat com la que sant Zacaries (pare de sant Joan el Baptiste) va ordenar encendre una foguera per a anunciar el naixement del seu fill (del 23 al 24 de juny) no coincideix amb la nit del solstici d’estiu, la més curta a l’hemisferi nord (del 20 al 21 de juny)

Aleshores o canviem la festa a la nit del 20 o enlloc d’encomanar-nos a la màgia de la nit més curta de l’any, ens encomanem al poder de manipular el nostre destí de sant Joan el Baptiste en el dia del seu natalici, segons diuen a la seua hagiografia.

O potser no cal tant d’embolic. Tal volta existeix alguna corrent psicològica o, com a mínim, alguna teoria amb suficients seguidors en xarxes socials que defensa que només pel fet de verbalitzar un desig (per a un mateix, és clar) i realitzar el ritual corresponent ja és suficient per a que focalitzem la nostra energia i determinació en que allò anhelat s’acomplisca.

Siga com siga està bé allò de demanar el que desitgem, dir-nos a nosaltres mateixos el que volem, confessar a forces superiors les nostres misèries per a que tinguen a bé alleujar-nos.

I és que els essers humans som així. Som capaços de creure més enllà d’allò que veiem. I quan creiem de veritat ho acceptem tot. Des de caminar agenollat per cridar l’atenció d’algun sant a prendre unes gotes d’aigua dissolta en una llunyana substància química per tal de curar malalties greus, tot passant per votar cada quatre anys, sobretot per a que no guanyen els altres i per a sostindre la maltractada democràcia, o acceptar les sentencies dels jutges per surrealistes que semblen, com ara allò de condemnar a tres lladres a presó, però lliurar al que, una volta ja l’havien agafat, va delatar els seus dos col·legues i a més deixar que es quede amb la part del seu botí.

Tot pot ser màgic o real o ambdues coses, segons com es mire: una santa o un sant que vetla per tu; unes gotes que et curen; un vot que et representa; un jutge que et fa lliure si delates als altres companys delinqüents. Només cal que alguna vegada passe per a que la nostra capacitat de creença s’ho prenga com a evidencia i intentem que torne a passar.

Per la meua part, tot açò és més de creure en la màgia que altra cosa i m’ho prenc amb molta cautela. Així que no fiaré el meu destí a cap ens basat en els suposats miracles que va fer (en vida o després de mort) i pels quals el van ascendir a categoria de sant o santa, ni prendré substàncies amb aspecte de medicament sense cap evidència científica, ni em conforme amb dipositar una papereta cada quatre anys per a estar present en la realitat pública, ni em faré corruptor de polítics tot esperant que si ens enxampen amb delatar-los quedaré lliure i amb la pasta.

Ara, allò de saltar tres vegades la foguera a les dotze de la nit (hora solar, és clar) en la nit del solstici d’estiu al temps que cride ben fort (només per a mi, òbviament) un desig, és una cosa que em tempta prou.

Salut i màgia ben feta.

PD. Demane disculpes per haver informat de la controvèrsia del solstici d’estiu versus nit de sant Joan després de que haja passat, però enteneu que si ho haguera fet abans, i més enguany que coincidia en cap de setmana, hauríeu col·lapsat les platges la nit del 20 i s’està molt més millor sense l’aborregament de grups sorollosos incultes sense vertadera consciencia del que estan fent. Confie que pels anys vinents no recordeu aquesta qüestió i la nit del solstici continue sent la mateixa nit tranquil·la i màgica de sempre.

  


 

 Hace unos días se celebró la gran fiesta popular de la llamada noche de San Juan, la gran noche mágica del Mediterráneo, donde mediante algunos rituales (saltar olas a la orilla del mar, bañarse en aguas de fuentes y ríos, saltar las llamas de las hogueras...) se puede obtener la concesión de los deseos pedidos gracias a que esa es la noche más corta del año (en el hemisferio norte), es decir, que es el momento en que cambia la orientación del eje de la Tierra respecto al Sol y el día comienza a acortarse (también en el hemisferio norte), y eso hace que la voluntad de algunos seres humanos conecte con las fuerzas del universo y todo se ordene para mejorar el bienestar de los peticionarios.

Todo bien, pero no del todo.

Y es que resulta que la noche que el cristianismo ha señalado como aquella en la que san Zacarías (padre de san Juan Bautista) ordenó encender una hoguera para anunciar el nacimiento de su hijo (del 23 al 24 de junio) no coincide con la noche del solsticio de verano, la más corta en el hemisferio norte (del 20 al 21 de junio).

Entonces, o cambiamos la fiesta a la noche del 20 o, en lugar de encomendarnos a la magia de la noche más corta del año, nos encomendamos al poder de manipular nuestro destino de san Juan Bautista en el día de su nacimiento, según cuenta su hagiografía.

O quizá no haga falta tanto enredo. Tal vez exista alguna corriente psicológica o, al menos, alguna teoría con suficientes seguidores en las redes sociales que defienda que el simple hecho de verbalizar un deseo (para uno mismo, claro) y realizar el ritual correspondiente ya es suficiente para que focalicemos nuestra energía y determinación en que aquello anhelado se cumpla.

Sea como sea, está bien eso de pedir lo que deseamos, decirnos a nosotros mismos lo que queremos, confesar a fuerzas superiores nuestras miserias para que tengan a bien aliviarnos.

Y es que los seres humanos somos así. Somos capaces de creer más allá de aquello que vemos. Y cuando creemos de verdad lo aceptamos todo. Desde caminar de rodillas para llamar la atención de algún santo hasta tomar unas gotas de agua diluida en una lejana sustancia química con la intención de curar enfermedades graves, pasando por votar cada cuatro años, sobre todo para que no ganen los otros y para sostener la maltrecha democracia, o aceptar las sentencias de los jueces por surrealistas que parezcan, como lo de condenar a tres ladrones a prisión, pero liberar al que, una vez detenido, delató a sus dos compinches y además dejar que se quede con su parte del botín.

Todo puede ser mágico o real, o ambas cosas a la vez, según se mire: un santo o una santa que vela por ti; unas gotas que te curan; un voto que te representa; un juez que te deja libre si delatas a los demás compañeros delincuentes. Solo hace falta que ocurra alguna vez para que nuestra capacidad de creer lo tome como una evidencia e intentemos que vuelva a suceder.

Por mi parte, todo esto tiene más de creer en la magia que otra cosa y me lo tomo con mucha cautela. Así que no confiaré mi destino a ningún ente basado en los supuestos milagros que realizó (en vida o después de muerto) y por los que fue elevado a la categoría de santo o santa; ni tomaré sustancias con aspecto de medicamento sin ninguna evidencia científica; ni me conformaré con depositar una papeleta cada cuatro años para estar presente en la realidad pública; ni me convertiré en corruptor de políticos esperando que, si nos pillan, al delatarlos quede libre y además conserve la pasta.

Ahora bien, eso de saltar tres veces la hoguera a las doce de la noche (hora solar, por supuesto) en la noche del solsticio de verano mientras grito bien fuerte (solo para mí, obviamente) un deseo, es algo que me tienta mucho.

Salud y magia bien hecha.

PD. Pido disculpas por haber informado de la controversia del solsticio de verano versus la noche de San Juan después de que ya haya pasado, pero entenderéis que, de haberlo hecho antes, y más este año que coincidía en fin de semana, habríais colapsado las playas la noche del 20, y se está mucho mejor sin el comportamiento aborregado de grupos ruidosos e incultos sin verdadera conciencia de lo que están haciendo. Confío en que en los próximos años no recordéis esta cuestión y la noche del solsticio siga siendo la misma noche tranquila y mágica de siempre.

 

divendres, 29 de maig del 2026

De tota la vida / De toda la vida

 

Amiguets, amiguetes i amiguetis

L’altre dia, en una cua qualsevol (pel dret a la privacitat no puc ni vull matissar quina) vaig escoltar al treballador (més o menys de la meua edat) dir-li al client (prou més major que nosaltres) que allò de la petjada digital o el reconeixement del rostre no li agradava, que ell era més d’usar el pin de tota la vida. El pin de tota la vida? De tota la vida? No sé, però trobe que fa 40 anys no n’usàvem. Si no recorde malament el primer pin de la meua vida va ser per la targeta de crèdit (avui en vies d’extinció) enllà pels anys dosmil per tal d’evitar robatoris i fraus.

Aleshores sembla que una cosa que està, com a molt, trenta anys amb nosaltres ja te dret a pertànyer al selecte grup de coses de tota la vida. A les quals els atorguem la qualitat de formar part d’allò que, pel fet de romandre durant molt de temps al nostre voltant, és com de la família, és a dir intocable, permanent, que ja ens acompanyarà fins sempre. “De tota la vida – sempre”. És a dir, pràcticament eterna i per tant cal assumir-la i acceptar-la com matèria universal, com l’aire que respirem.

Però no.

Quan ens referim a alguna cosa com “de tota la vida” normalment no té més de 150 o 200 anys com a molt, com l’electricitat o el ferrocarril i fins i tot els vestits regionals, o les receptes gastronòmiques, o les festes populars. Una altra cosa és la nostra percepció. Si fem alguna cosa com la feien els-les nostres avis-es, doncs ja ens sembla de sempre. Posem que en tres o quatre generacions la cosa ja és “de tota la vida”, i des d’un punt de vista metafòric ho és, des que hem nascut i, probablement, fins la nostra mort serà així, per tant és “de tota la vida nostra”, de nosaltres, del temps en el que estem en aquest món.

Una altra cosa és quan a una cosa relativament recent, 20-30 anys, ja li posem la categoria de “de tota la vida” amb la intenció de que continue així, sense variació, sense cometre el sacrilegi d’alterar quelcom que ve d’antany.

Però no és cert.

Com ara, per exemple, es considera de tota la vida el fet de que quan un-a treballador-a fa vaga se li descompte el sou d’eixe dia (inclòs la part de SS que paga l’ocupador-a, parts proporcionals de vacances, paques extra,...) Aquesta mesura te 50 anys al nostre Estat versus els 170 de la primera vaga i els 120 de la primera llei que reconeixia la seua legalitat. Clarament és una mesura nascuda del neoliberalisme (que te uns 70 anys) que diu que som lliures de gaudir dels nostres drets si se’ls en podem pagar. És a dir que aquells sectors socials (per a no dir classes socials, concepte que semblava per a tota la vida i s’ha anat quedant antiquat) que tenen un cert nivell econòmic poden lluitar pels seus drets i poden anar prosperant i els sectors que no ho tenen cada vegada es queden més endarrerits i més lluny de poder accedir a drets com el de fer vaga.

Però tranquils-es ocupadors-es i petits-es (o grans) empresaris-es. No propose que tornem a allò que va passar durant uns 120 anys (podríem dir, doncs, de tota la vida) en que es feia vaga al temps que es cobrava el dia com si s’hagués treballat (òbviament que açò només passava si es treballava per a allò públic, a les industries i fàbriques depenia del tarannà del propietari-a, i d’altres qüestions difícils de demostrar). Crec que la despesa salarial d’una vaga hauria de ser pagada al 50% entre treballadors-es i empresaris-es, ja que es tracta d’un conflicte entre ambdues parts i no un capritx dels-es treballadors-es. Perquè si no el dret a la vaga ja està manipulat econòmicament. Els-es ocupadors-es (siguen qui siguen) també són responsables que els-es seus-es treballadors-es decideixen anar a la vaga.

O és que algú es pensa que la vaga és una festa per a qui la fa? Que llençar-se a una lluita contra qui te en les seues mans el teu futur professional es fa a tort i a dret? Que qui deixa de fer la seua feina no n’és conscient dels efectes que te en altres persones que no estan dins del conflicte? Potser pot haver una minoria, molt petita, que li agrade la gresca i se li’n fota la resta dels seus conciutadans, no dic que no, com en tots els llocs.

Però no a la majoria.

Per exemple, algú es pensa que els milers de professors-es i mestres-ses (de tota mena d’ideologies, races, creences, edats i gustos culturals) que aquests dies (ja van quasi 20) estan omplint els carrers del País Valencià ho fan en contra dels seus estudiants i per a passar uns dies de primavera fora dels centres? No, ho fan perquè no poden més, perquè a banda de millorar el seu salari, veuen com el sistema públic d’ensenyament s’està afonant, que el fet de rebre una educació de qualitat i gratuïta per a tothom està en risc de desaparició, que l’escola tal com la vam conèixer qui ara som pares, mares, avis, avies, i algun-a que altre besavi-a pot desaparèixer per a sempre i deixar de ser de ser un dret de tota la vida.

Sí, sí, de tota la vida. L’informe Quintana de 1813 (en ple procés de les Corts de Cadis) reconeix per primera vegada el dret a una educació universal, pública i gratuïta. Doncs fa més de dos cents anys, és a dir, de tota la vida.

Salut i drets reals.

PD: Quan em va arribar el torn, mentre l’altre client manipulava la seua cadira de rodes, li vaig dir al treballador que la petjada digital o la capacitat neuronal per a reconèixer un rostre és més antiga que el desenvolupament cerebral per a generar el pensament abstracte capaç d’entendre el concepte dels nombres. Em va respondre que això era cert, però per a la tecnologia era més antic allò de combinar números que reconèixer dades biològiques. Li anava a matissar que la categoria de “de tota la vida” haurien de reservar-la només per a aquelles coses que realment siguen mereixedores de aspirar a l’eternitat. Però no li ho vaig dir perquè qui anava darrere, per a no enfrontar-se a mi verbalment i indicar-me que tenia pressa i que començava a impacientar-se, va començar a esbufegar sonorament prop de la meva orella i a realitzar alguns escarafalls, com s'ha fet tota la vida.

 




Amiguitos, amiguitas y amiguites

El otro día, en una cola cualquiera (por el derecho a la privacidad no puedo ni quiero matizar cuál) escuché al trabajador (más o menos de mi edad) decirle al cliente (bastante más mayor que nosotros) que eso de la huella digital o el reconocimiento facial no le gustaba, que él era más de usar el pin de toda la vida. ¿El pin de toda la vida? ¿De toda la vida? No sé, pero creo que hace 40 años no lo usábamos. Si no recuerdo mal, el primer pin de mi vida fue para la tarjeta de crédito (hoy en vías de extinción) allá por los años dos mil para evitar robos y fraudes.

Entonces parece que algo que lleva, como mucho, treinta años con nosotros ya tiene derecho a pertenecer al selecto grupo de cosas “de toda la vida”. A las que les otorgamos la cualidad de formar parte de aquello que, por permanecer durante mucho tiempo a nuestro alrededor, es como de la familia, es decir, intocable, permanente, que ya nos acompañará para siempre. “De toda la vida – siempre”. Es decir, prácticamente eterna y, por tanto, hay que asumirla y aceptarla como materia universal, como el aire que respiramos.

Pero no.

Cuando nos referimos a algo como “de toda la vida” normalmente no tiene más de 150 o 200 años como mucho, como la electricidad o el ferrocarril, o incluso los trajes regionales, o las recetas gastronómicas, o las fiestas populares. Otra cosa es nuestra percepción. Si hacemos algo como lo hacían nuestros abuelos-as, ya nos parece de siempre. Pongamos que en tres o cuatro generaciones la cosa ya es “de toda la vida”, y desde un punto de vista metafórico lo es, desde que hemos nacido y, probablemente, hasta nuestra muerte será así, por tanto es “de toda nuestra vida”, de nosotros, del tiempo en el que estamos en este mundo.

Otra cosa es cuando a algo relativamente reciente, 20-30 años, ya le ponemos la categoría de “de toda la vida” con la intención de que continúe así, sin variación, sin cometer el sacrilegio de alterar algo que viene de antaño.

Pero no es cierto.

Como ahora, por ejemplo, se considera de toda la vida el hecho de que cuando un trabajador-a hace huelga se le descuente el sueldo de ese día (incluida la parte de Seguridad Social que paga el empleador-a, partes proporcionales de vacaciones, pagas extra, etc.). Esta medida tiene 50 años en nuestro Estado frente a los 170 de la primera huelga y los 120 de la primera ley que reconocía su legalidad. Claramente es una medida nacida del neoliberalismo (que tiene unos 70 años) que dice que somos libres de disfrutar de nuestros derechos si podemos pagárnoslos. Es decir, que aquellos sectores sociales (por no decir clases sociales, concepto que parecía de toda la vida y se ha ido quedando anticuado) que tienen un cierto nivel económico pueden luchar por sus derechos y pueden ir prosperando, y los sectores que no lo tienen cada vez se quedan más atrás y más lejos de poder acceder a derechos como el de hacer huelga.

Pero tranquilos-as empleadores-as y pequeños-as (o grandes) empresarios-as. No propongo que volvamos a lo que pasó durante unos 120 años (podríamos decir, por tanto, de toda la vida) en que se hacía huelga al tiempo que se cobraba el día como si se hubiera trabajado (obviamente esto solo ocurría si se trabajaba para lo público; en las industrias y fábricas dependía del talante del propietario-a, y de otras cuestiones difíciles de demostrar). Creo que el gasto salarial de una huelga debería ser pagado al 50% entre trabajadores-as y empresarios-as, ya que se trata de un conflicto entre ambas partes y no un capricho de los-as trabajadores-as. Porque si no el derecho a la huelga ya está manipulado económicamente. Los-as empleadores-as (sean quienes sean) también son responsables de que sus trabajadores-as decidan ir a la huelga.

¿O es que alguien piensa que la huelga es una fiesta para quien la hace? ¿Que lanzarse a una lucha contra quien tiene en sus manos tu futuro profesional se hace a la ligera? ¿Que quien deja de hacer su trabajo no es consciente de los efectos que tiene en otras personas que no están dentro del conflicto? Quizá puede haber una minoría, muy pequeña, a la que le guste la gresca y le dé igual el resto de sus conciudadanos-as, no digo que no, como en todos los sitios.

Pero no la mayoría.

Por ejemplo, ¿alguien piensa que los miles de profesores y maestros (de todo tipo de ideologías, razas, creencias, edades y gustos culturales) que estos días (ya van casi 20) están llenando las calles del País Valenciano lo hacen en contra de sus estudiantes y para pasar unos días de primavera fuera de los centros? No, lo hacen porque no pueden más, porque además de mejorar su salario, ven cómo el sistema público de enseñanza se está hundiendo, que el hecho de recibir una educación de calidad y gratuita para todos está en riesgo de desaparecer, que la escuela tal como la conocimos quienes ahora somos padres, madres, abuelos-as, y algún que otro bisabuelo-a puede desaparecer para siempre y dejar de ser un derecho de toda la vida.

Sí, sí, de toda la vida. El informe Quinta de 1813 (en pleno proceso de las Cortes de Cadiz) reconoce por primera vez el derecho a una educación universal, pública y gratuita. Pues hace más de doscientos años, es decir, de toda la vida.

Salud y derechos reales.

PD: Cuando me llegó el turno, mientras el otro cliente manipulaba su silla de ruedas, le dije al trabajador que la huella digital o la capacidad neuronal para reconocer un rostro es más antigua que el desarrollo cerebral para generar el pensamiento abstracto capaz de entender el concepto de los números. Me respondió que eso era cierto, pero que para la tecnología era más antiguo lo de combinar números que reconocer datos biológicos. Iba a matizarle que la categoría de “de toda la vida” debería reservarse solo para aquellas cosas que realmente sean merecedoras de aspirar a la eternidad. Pero no se lo dije porque quien iba detrás, para no enfrentarse a mí verbalmente e indicarme que tenía prisa y que empezaba a impacientarse comenzó a resoplar sonoramente cerca de mi oreja y a realizar algún que otro aspaviento, como se ha hecho toda la vida.

 

divendres, 24 d’abril del 2026

Diversitat / Diversidad

 

Amiguets, amiguetes, amiguetis

L’altre dia anava a una cita al centre de la ciutat i, com que m’havia avançat prou, per tal de no esperar tant de temps (o desesperar) vaig baixar el ritme de la caminada tot fixant-me en els detalls que mai observe. Com ara, la quantitat de vegetació que habita les voreres de la ciutat. Aprofitant la primavera una diversitat de fulles verdes anaven sorgint entre rajoles i escletxes d’asfalt. També em vaig detindre en observar el cel i em va generar certa alegria veure, a banda dels coloms, altres ocellets als que no se posar-los nom, però que trencaven la monotonia dels alats símbol de la pau o representants d’una de les tres formes de la divinitat hebrea. I per la llei de l’equilibri existencial (concepte que no se si pertany a alguna disciplina filosòfica o a la meua llibertat poètica) vaig pensar que sota terra també hi havia aquesta diversitat d’essers vius (deixe a la teua creativitat posar-los forma i nom)

Però el que més em va sorprendre d’aquest alentiment del meu caminar va ser la meua vestimenta. Portava una dessuadora, una samarreta, pantalons tipus vaquer de to beis i sabates pasqüeres. Aparentment normal, però depenent de amb qui em creuava em semblava que era un fredolic o un calorós. Hi havia de tot! Persones que anaven amb pantalons curts i samarreta de tirants, qui portava un plumífer, qui portava minifalda i brusa suau, qui portava pantalons de panna fina i jersei gros... Quasi cada persona portava un tipus de roba distinta. Això vol dir que cadascú tenim un sistema de termorregularització únic i intransferible. Per això en aquests dies primaverals on la temperatura fluctua de la frescoreta matinera al calor prestiuenc del migdia i a la brisa gripogènica de la vesprada, cada cos s’ho fa com pot per a mantenir-se al voltant dels 36º Celsius, que és on la vida humana està com peix en l’aigua.

I igual que la nostra naturalesa tendeix a equilibrar-nos tèrmicament amb l’exterior mitjançant la suor o l’augment del metabolisme o tremolant, crec que la nostra personalitat també ho fa. Depenent d’allò que ens envolta i de la nostra necessitat de benestar emocional ens mostrem més empàtics, més agres, més distants, més acollidors, més exigents...

I potser també li passa als nostres pensaments. Segons l’ambient tendim a l’optimisme, al pragmatisme, al pessimisme, a l’ostracisme, a l’euforisme... Tot sempre per a equilibrar-nos i evitar una descompensació intel·lectual. Clar que en aquest cas, potser funciona a l’inrevés, som d’una manera i això genera un ambient que es va equilibrant per les diferents personalitats amb que convivim.

I com no, també en les ideologies, i en les creences, i en els hàbits alimentaris...

Així anava caminant lentament evitant xafar cap herba, sota el vol de múltiples aus, imaginant rates i panderoles sota els meus peus, envoltat de múltiples idiomes, mentre em creuava amb persones vestides d’estiu, budistes, vegans, exigents, pessimistes, ultraliberals, amb mocadors al coll, agnòstics, ovolactovegetarians, empàtics, eufòriques, postprogres, descamisats, catòlics, carnívors, agres, optimistes, noufeixistes, amb gavardina llarga, terraplanistes, migdejunistes, materialistes, distants, burgesecologistes...

I em vaig sentir molt a gust. Aquella diversitat em produïa un cert equilibri inconscient (un altre concepte producte de la llibertat poètica o d’alguna corrent psicològica, qui sap?) De colp, un núvol blanquíssim va tapar el sol i tot va prendre com una capa gris fosc i tot es va uniformar; per un moment vaig pensar en què trista és la uniformitat. Em vaig imaginar tothom vestit de la mateixa manera, amb els mateixos pensaments i la mateixa ideologia, parlant una única llengua, creient en un únic pensament màgic, menjant els mateixos aliments...

Per això potser sempre he tingut tendència a certes minories, per tal que no s’extingeixen i augmentar la diversitat politico-socio-cultural. Encara que no només per ser minoria li faig costat. Han de passar el filtre ètic, el meu, és clar.

Salut i bona diversitat.

Pd: En acabant vaig arribar tard a la meua cita, sense poder armar cap argument consistent que justificara la meua tardança. Jo era l’únic que portava màniga llarga, la resta tenia calor. Tot al contrari, vam coincidir en la tria dels menjars, que eren per a compartir. No així amb els cafès (sol, tallat, del temps, llarg, cremaet…), ni amb la manera de pagar (mòbil, targeta, efectiu), ni amb l'hora d'abandonar la trobada (només acabar de dinar, després d'una copa, a la matinada…)

 

 


Amiguitos, amiguitas, amiguites

El otro día iba a una cita al centro de la ciudad y, como me había adelantado bastante, para no tener que esperar tanto tiempo (o desesperar), bajé el ritmo de la caminata fijándome en los detalles que nunca observo. Como, por ejemplo, la cantidad de vegetación que habita en las aceras de la ciudad. Aprovechando la primavera, una diversidad de hojas verdes iba surgiendo entre baldosas y grietas del asfalto. También me detuve a observar el cielo y me generó cierta alegría ver, además de las palomas, otros pajarillos a los que no sé poner nombre, pero que rompían la monotonía de las aves símbolo de la paz o representantes de una de las tres formas de la divinidad hebrea. Y, por la ley del equilibrio existencial (concepto que no sé si pertenece a alguna disciplina filosófica o a mi libertad poética), pensé que bajo tierra también había esa diversidad de seres vivos (dejo a tu creatividad ponerles forma y nombre).

Pero lo que más me sorprendió al ralentizar mi caminar fue mi vestimenta. Llevaba una sudadera, una camiseta, pantalones tipo vaquero de tono beige y zapatos de entretiempo. Aparentemente normal, pero dependiendo de con quién me cruzaba me parecía que era friolero o caluroso. ¡Había de todo! Personas que iban con pantalones cortos y camiseta de tirantes, quien llevaba un plumífero, quien llevaba minifalda y blusa ligera, quien llevaba pantalones de pana fina y jersey grueso… Casi cada persona llevaba un tipo de ropa distinta. Eso quiere decir que cada uno tenemos un sistema de termorregulación único e intransferible. Por eso, en estos días primaverales en los que la temperatura fluctúa de la fresca de la mañana al calor casi veraniego del mediodía y a la brisa gripogénica de la tarde, cada cuerpo se las arregla como puede para mantenerse alrededor de los 36º Celsius, que es donde la vida humana está como pez en el agua.

Y al igual que nuestra naturaleza tiende a equilibrarnos térmicamente con el exterior mediante el sudor, el aumento del metabolismo o el temblor, creo que nuestra personalidad también lo hace. Dependiendo de lo que nos rodea y de nuestra necesidad de bienestar emocional, nos mostramos más empáticos, más agresivos, más distantes, más acogedores, más exigentes…

Y quizá también les pase a nuestros pensamientos. Según el ambiente tendemos al optimismo, al pragmatismo, al pesimismo, al ostracismo, al euforismo… Todo siempre para equilibrarnos y evitar una descompensación intelectual. Claro que, en este caso, quizá funcione al revés: somos de una manera y eso genera un ambiente que se va equilibrando por las diferentes personalidades con las que convivimos.

Y, cómo no, también en las ideologías, en las creencias, en los hábitos alimentarios…

Así, iba caminando lentamente, evitando pisar ninguna hierba, bajo el vuelo de múltiples aves, imaginando ratas y cucarachas bajo mis pies, rodeado de múltiples idiomas, mientras me cruzaba con personas vestidas de verano, budistas, veganos, exigentes, pesimistas, ultraliberales, con pañuelos al cuello, agnósticos, ovolactovegetarianos, empáticos, eufóricos, posprogres, descamisados, católicos, carnívoros, agresivos, optimistas, neofascistas, con gabardina larga, terraplanistas, semiayunadores, materialistas, distantes, burguesecologistas…

Y me sentí muy a gusto. Aquella diversidad me producía un cierto equilibrio inconsciente (otro concepto producto de la libertad poética o de alguna corriente psicológica, ¿quién sabe?). De repente, una nube blanquísima tapó el sol y todo tomó como una capa gris oscura y todo se uniformó; por un momento pensé en lo triste que es la uniformidad. Me imaginé a todo el mundo vestido de la misma manera, con los mismos pensamientos y la misma ideología, hablando una única lengua, creyendo en un único pensamiento mágico, comiendo los mismos alimentos…

Por eso quizá siempre he tenido tendencia a ciertas minorías, para que no se extingan y aumentar la diversidad político-sociocultural. Aunque no solo por ser minoría las apoyo. Tienen que pasar el filtro ético, el mío, claro.

Salud y buena diversidad.

Pd: Al final llegué tarde a mi cita, sin poder armar ningún argumento consistente que justificara mi tardanza. Yo era el único que llevaba manga larga; el resto tenía calor. Por el contrario, coincidimos en la elección de las comidas, que eran para compartir. No así con los cafés (solo, cortado, del tiempo, largo, cremaet…), ni con la forma de pagar (móvil, tarjeta, efectivo), ni con la hora de abandonar el encuentro (nada más acabar de comer, después de una copa, a la madrugada…).

divendres, 27 de març del 2026

Fer teatre / Hacer teatro

 

Amiguets, amiguetes, amiguetis

Avui és el Dia Mundial del Teatre. Ai! El teatre...

Moltes vegades, quan dic que soc actor, després del canvi en la mirada de l’interlocutor, que passa de quotidianitat a certa sorpresa i certa admiració d’estar amb una persona que viu de jugar a ser altres que poden ser assassins, herois, enamorats, símbols, reis, lluitadors, fantasmes... doncs, després d’aquest moment de transformació de l’intercanvi visual que sol ser acompanyat de l’expressió “Ah! Si?” i després de reafirmar-me’n, sense mostrar incomoditat davant el cert dubte que es pot interpretar a l’escoltar aquesta expressió, moltes voltes, sense que jo haja mostrat cap curiositat, em diuen: “jo també soc un poc actor, tots ho som, no?”

La meua resposta sempre és “Sí”, per a no entrar en detalls tècnics sobre que és interpretar un personatge, que quasi sempre ha estat pensat i escrit per una altra persona i que moltes vegades és totalment fictici, és a dir, que no existeix cap persona a la que adreçar-se per a prendre com a model, sinó que està fet de petites característiques que corresponen a una diversitat de persones i al qual se li ha donat una identitat especifica i al qual li has de donar vida. No, òbviament, no és el mateix. Però en eixes circumstàncies “faig teatre” i conteste que sí de la forma més convincent que puc representant-me a mi mateix (que és el més difícil)

Si ens posem a filar fi, és clar que mostrem als altres una mascara del que som, i no és la mateixa amb la parella, que a la feina, o amb els amics, o amb els enemics, o a un control policial... Però això no te res a veure amb el procés de creació d’un personatge, a qui li prestem el nostre cos i la nostra veu, i fins i tot, d’a vegades també li cedim algun record propi, alguna experiència vital, algun pensament, algun sentiment, algunes hores de son, algun trauma...

Entenc, però, quan la gent em diu allò de que també actuen ací o enllà. Quan tenen la sensació de que han de fer o dir alguna cosa que no és la que senten en eixe moment. Quan han de posar bona cara i per dins s’està desfet o indiferent. Quan s’ha de participar en una conversa, dient allò que s’espera, mentre per dins es te ganes de callar o d’amollar una bestiesa impròpia d’un mateix. Quan a la feina s’ha de mantenir el perfil, que un ha anat modelant al llarg del temps, dia rere dia, sense eixir-se’n dels marges preestablerts. Quan...

(Quan s’ha de falsejar el que mostrem. Just el contrari del que és el procés interpretatiu)

Això també ens passa als actors i actrius, i, al menys al meu cas, em costa tant com a qualsevol mantenir aquestes mascares. Però ni la tècnica vocal, ni el treball de cos, ni els mètodes interpretatius que he anat aprenent al llarg dels anys, m’ajuden a transitar per totes aquestes situacions que la vida en comunitat ens posa al davant.

No se, és com si quan em trobara amb un metge o una metgessa jo li diguera que també ho soc un poc, que tots ho som. Perquè quan em faig una ferida em pose una tireta, o quan em fa mal el cap m’autodiagnostique un analgèsic, o quan em fa mal la panxa m’elabore una dieta especifica.

Bé, és cert que per a viure en societat cal mantenir certes normes i per a poder complir-les hem de posar límits als nostres impulsos i per tant mostrar-nos d’una forma determinada, i que a això li podem dir de forma metafòrica que fem teatre.

Però fer teatre és una altra cosa. Per a mi és jugar des de la total llibertat per anar descobrint-te sent qui no ets. (uf, ja no tinc temps ni espai per a desenvolupar aquesta afirmació a mode de sentència definitiva)

Salut i teatre

Pdt: Tot i que no estic d’acord en tot, però si vols, ací et deixe l’enllaç per a llegir el manifest d’enguany, que l’ha fet un actor, el Willem Dafoe.

 https://redescena.net/redaccion/2026/03/MensajeDIT2026-CAT.pdf

 



Amiguitos, amiguitas, amiguites

Hoy es el Día Mundial del Teatro. ¡Ay! El teatro...

Muchas veces, cuando digo que soy actor, después del cambio en la mirada del interlocutor, que pasa de la cotidianidad a cierta sorpresa y cierta admiración por estar con una persona que vive de jugar a ser otros que pueden ser asesinos, héroes, enamorados, símbolos, reyes, luchadores, fantasmas... pues bien, después de ese momento de transformación en el intercambio visual, que suele ir acompañado de la expresión “¡Ah! ¿Sí?”, y tras reafirmarme, sin mostrar incomodidad ante la duda que se puede interpretar al escuchar esa expresión, muchas veces, sin que yo haya mostrado ninguna curiosidad, me dicen: “yo también soy un poco actor, todos lo somos, ¿no?”

Mi respuesta siempre es “Sí”, para no entrar en detalles técnicos sobre qué es interpretar un personaje, que casi siempre ha sido pensado y escrito por otra persona y que muchas veces es totalmente ficticio; es decir, que no existe ninguna persona a la que dirigirse para tomar como modelo, sino que está hecho de pequeñas características que corresponden a una diversidad de personas y al que se le ha dado una identidad específica, y al que tienes que dar vida. No, obviamente no es lo mismo. Pero en esas circunstancias “hago teatro” y contesto que sí de la forma más convincente que puedo, representándome a mí mismo (que es lo más difícil).

Si nos ponemos a hilar fino, está claro que mostramos a los demás una máscara de lo que somos, y no es la misma con la pareja, que, en el trabajo, o con los amigos, o con los enemigos, o en un control policial... Pero eso no tiene nada que ver con el proceso de creación de un personaje, a quien le prestamos nuestro cuerpo y nuestra voz, y, a veces, incluso le cedemos algún recuerdo propio, alguna experiencia vital, algún pensamiento, algún sentimiento, algunas horas de sueño, algún trauma...

Entiendo, sin embargo, cuando la gente me dice eso de que también actúan aquí o allá. Cuando tienen la sensación de que tienen que hacer o decir algo que no es lo que sienten en ese momento. Cuando hay que poner buena cara y por dentro se está destrozado o indiferente. Cuando hay que participar en una conversación diciendo lo que se espera, mientras por dentro se tienen ganas de callar o de soltar una barbaridad impropia de uno mismo. Cuando en el trabajo hay que mantener el perfil que uno ha ido modelando a lo largo del tiempo, día tras día, sin salirse de los márgenes preestablecidos. Cuando...

(Cuando hay que falsear lo que mostramos. Justo lo contrario de lo que es el proceso interpretativo).

Esto también nos pasa a los actores y actrices y, al menos en mi caso, me cuesta tanto como a cualquiera mantener estas máscaras. Pero ni la técnica vocal, ni el trabajo corporal, ni los métodos interpretativos que he ido aprendiendo a lo largo de los años me ayudan a transitar por todas estas situaciones que la vida en comunidad nos pone por delante.

No sé, es como si cuando me encontrara con un médico o una médica yo le dijera que también lo soy un poco, que todos lo somos. Porque cuando me hago una herida me pongo una tirita, o cuando me duele la cabeza me autodiagnostico un analgésico, o cuando me duele la barriga me elaboro una dieta específica.

Bueno, es cierto que para vivir en sociedad hay que mantener ciertas normas y para poder cumplirlas debemos poner límites a nuestros impulsos y, por tanto, mostrarnos de una forma determinada, y que a eso le podemos llamar de forma metafórica hacer teatro.

Pero hacer teatro es otra cosa. Para mí es jugar desde la total libertad para ir descubriéndote siendo quien no eres. (uf, ya no tengo tiempo ni espacio para desarrollar esta afirmación a modo de sentencia definitiva).

Salud y teatro.

P. D.: Aunque no estoy de acuerdo en todo, pero si quieres, aquí te dejo el enlace para leer el manifiesto de este año, que lo ha hecho un actor, Willem Dafoe.

https://redescena.net/redaccion/2026/03/MensajeDIT2026-CAS.pdf

 

 

divendres, 27 de febrer del 2026

Tocar el nas / Tocar la nariz

 Amiguets, amiguetes, amiguetis

    Si pudiera me tocaría la nariz y los labios” “Yo solo los labios”. Aquesta conversa de dos xiques preadolescents es va creuar amb la meua trajectòria rutinària pels carrers de València, i no sols creuar, sinó que es va incrustar als meus raonaments quotidians (quina cosa manca en la nevera, a qui he de telefonar, allò que em va dir ahir aquell, “tocar la nariz”...). Com un ressò sonaven aquelles paraules d’aquelles veus, que encara conservaven restes de girs sonors infantils.

    Més enllà de la valoració d’a quina edat s’ha de “tocar” el cos contra natura, o de com s’ho han fet per a incorporar a l’ideari col·lectiu la facilitat de l’accessibilitat als recursos privats de transformació corpòria, o de si és més ètic, estètic o estèril, el que em crida l’atenció és el fons en si d’aquesta pràctica humana.

    Som l’única espècie animal al planeta que canvia el seu propi cos a voluntat, sense que siga per una qüestió de salut (posar-se lentilles, llevar sobrepès, audiòfons...) o de camuflatge (bé per salvar la vida, bé per alimentar-se). Des de tallar-se els cabells o maquillar-se a implantar-se sistemes cibernètics, tot passant per tot tipus de substancies químiques i dispositius materials transformadors del cos, tenim a l’abast tot un enorme ventall de possibilitats per a modificar allò que van conformar (quasi sempre des de l’amor) la meitat de l’ADN de la mare i la meitat de l’ADN del pare.

    No estic en contra de tot açò. Cadascú és lliure de gastar els seus diners en la recerca de la seua felicitat. I si implantar-se cabells, o modificar el volum dels pits o els glutis, o llevar-se plecs de la pell (per no dir arrugues), o alinear les dents, o recol·locar les orelles o les parpelles, o modelar el nas per a que s’assemble al de no sé quin personatge famós... t’acosta a viure més en pau amb tu mateix i per tant més equilibrat i més satisfet amb la existència, i açò t’ajuda a ser més feliç i fer més feliços als que t’envolten, endavant. Per a això hem desenvolupat la tecnologia, per a viure millor.

    Jo no soc d’aquestes coses. Em va millor assumir el meu cos i trobar-li el seu puntet, per diferenciador que siga dels estàndards estètics que ens han tocat viure a aquest període de la història humana (què fàcil és dir això lluny d’aquells anys d’adolescència en els que tot estava mal, en contra d’un mateix). Fa més trenta anys que ni xafe cap perruqueria. Com a molt m’afaite per una qüestió estètica, perquè m’agrade més i em sent millor, i no m’agrada viure amb tots eixos pèls al rostre.

    Però sí soc d’intentar ser el més conseqüent possible amb allò que pense i en aquest tema sí m’interessa modificar tot el que puga per a tal fi. I em plantege si seria possible entrar a un quiròfan amb els meus biaixos masclistes i eixir-ne net, sense cap comentari o actitud misògina. O si em poguera punxar una substancia subcutània i em fera més empàtic amb tothom. O si em poguera implantar un filtre ideològic per a garbellar les idees tòxiques, maniquees i capcioses. Tot i que m’arrisque a que el resultat no siga el desitjat i acabe tenint algun comentari o actitud grosserament de perspectiva masculina, o posant-me tant en el lloc d’algú que invadisca la seua intimitat, o quedar-me amb un pensament pla, sense matisos ni personalitat. Igual que, a voltes, veiem alguns llavis que semblen trets de la caricatura de la pròpia persona, o caps amb un sembrat rectilini de fileres de pèls, o rostres sense cap mena d’expressió.

    Tota intervenció humana pot tindre els seus efectes no desitjats. Tota.

    La veritat és que si ara estiguera transitant per eixe període tan incert de la evolució humana, en que la protecció del fet de ser nen-a es desfà davant de la incertesa del ser adult-a, i tot és inseguretat i temors, no sé si em plantejaria seriosament en algun moment la possibilitat de tocar-me el nas.

    Salut i nassos feliços

    Pdt: Des d’aquell dia, no pare de veure cartells i locals de tractaments de bellesa. I he passat a mirar-me i observar-me a l’espill i no m’agrada el que veig per a l’edat que tinc. Potser entre algun dia en algú d’aquests comerços per a veure si tenen alguna oferta per a posar-me més arrugues als ulls, o un poc més de papada penjant, o algunes pigues en la cara. Tot per la meua felicitat.

 



Amiguitos, amiguitas, amiguites

“Si pudiera me tocaría la nariz y los labios”. “Yo solo los labios”. Esta conversación de dos chicas preadolescentes se cruzó con mi trayectoria rutinaria por las calles de Valencia, y no solo se cruzó, sino que se incrustó en mis razonamientos cotidianos (qué falta en la nevera, a quién tengo que llamar, aquello que me dijo ayer aquel, “tocarse la nariz”...). Como un eco sonaban aquellas palabras de aquellas voces, que todavía conservaban restos de giros sonoros infantiles.

Más allá de la valoración de a qué edad se debe “tocar” el cuerpo contra natura, o de cómo se las han arreglado para incorporar al ideario colectivo la facilidad de acceso a los recursos privados de transformación corporal, o de si es más ético, estético o estéril, lo que me llama la atención es el fondo en sí de esta práctica humana.

Somos la única especie animal del planeta que cambia su propio cuerpo a voluntad, sin que sea por una cuestión de salud (ponerse lentillas, quitarse sobrepeso, audífonos...) o de camuflaje (ya sea para salvar la vida o para alimentarse). Desde cortarse el cabello o maquillarse hasta implantarse sistemas cibernéticos, pasando por todo tipo de sustancias químicas y dispositivos materiales transformadores del cuerpo, tenemos a nuestro alcance un enorme abanico de posibilidades para modificar aquello que conformaron (casi siempre desde el amor) la mitad del ADN de la madre y la mitad del ADN del padre.

No estoy en contra de todo esto. Cada cual es libre de gastar su dinero en la búsqueda de su felicidad. Y si implantarse cabello, o modificar el volumen de los pechos o los glúteos, o quitarse pliegues de la piel (por no decir arrugas), o alinear los dientes, o recolocar las orejas o los párpados, o modelar la nariz para que se parezca a la de no sé qué personaje famoso... te acerca a vivir más en paz contigo mismo y, por tanto, más equilibrado y más satisfecho con la existencia, y eso te ayuda a ser más feliz y hacer más felices a quienes te rodean, adelante. Para eso hemos desarrollado la tecnología, para vivir mejor.

Yo no soy de esas cosas. Me va mejor asumir mi cuerpo y encontrarle su punto, por diferente que sea de los estándares estéticos que nos ha tocado vivir en este período de la historia humana (qué fácil es decir eso lejos de aquellos años de adolescencia en los que todo estaba mal, en contra de uno mismo). Hace más de treinta años que no piso una peluquería. Como mucho me afeito por una cuestión estética, porque me gusto más y me siento mejor, y no me gusta vivir con todos esos pelos en el rostro.

Pero sí soy de intentar ser lo más consecuente posible con lo que pienso y, en este tema, sí me interesa modificar todo lo que pueda con ese fin. Y me planteo si sería posible entrar en un quirófano con mis sesgos machistas y salir limpio, sin ningún comentario o actitud misógina. O si pudiera inyectarme una sustancia subcutánea que me hiciera más empático con todo el mundo. O si pudiera implantarme un filtro ideológico para cribar las ideas tóxicas, maniqueas y capciosas. Aunque me arriesgue a que el resultado no sea el deseado y acabe teniendo algún comentario o actitud burdamente de perspectiva masculina, o poniéndome tanto en el lugar de alguien que invada su intimidad, o quedarme con un pensamiento plano, sin matices ni personalidad. Igual que, a veces, vemos algunos labios que parecen sacados de la caricatura de la propia persona, o cabezas con un sembrado rectilíneo de hileras de pelos, o rostros sin ningún tipo de expresión.

Toda intervención humana puede tener sus efectos no deseados. Toda.

La verdad es que, si ahora estuviera transitando por ese período tan incierto de la evolución humana, en el que la protección del hecho de ser niño-a se deshace ante la incertidumbre de ser adulto-a, y todo es inseguridad y temores, no sé si me plantearía seriamente en algún momento la posibilidad de tocarme la nariz.

Salud y narices felices.

P. D.: Desde aquel día no paro de ver carteles y locales de tratamientos de belleza. Y he pasado a mirarme y observarme en el espejo y no me gusta lo que veo para la edad que tengo. Quizá entre algún día en alguno de estos comercios para ver si tienen alguna oferta para ponerme más arrugas en los ojos, o un poco más de papada colgando, o algunas pecas en la cara. Todo por mi felicidad.

 

Set / Siete

Al voltant d’aquest dies, fa set anys, nombre totèmic en moltes cultures, inclosa la nostra (tant si ets creient, com agnòstic o pagà o budi...