Amiguets, amiguetes, amiguetis
“Si pudiera me tocaría
la nariz y los labios” “Yo solo los labios”. Aquesta conversa de dos
xiques preadolescents es va creuar amb la meua trajectòria rutinària pels
carrers de València, i no sols creuar, sinó que es va incrustar als meus
raonaments quotidians (quina cosa manca en la nevera, a qui he de telefonar, allò
que em va dir ahir aquell, “tocar la nariz”...). Com un ressò sonaven
aquelles paraules d’aquelles veus, que encara conservaven restes de girs sonors
infantils.
Més enllà de la valoració
d’a quina edat s’ha de “tocar” el cos contra natura, o de com s’ho han fet per
a incorporar a l’ideari col·lectiu la facilitat de l’accessibilitat als recursos
privats de transformació corpòria, o de si és més ètic, estètic o estèril, el
que em crida l’atenció és el fons en si d’aquesta pràctica humana.
Som l’única espècie
animal al planeta que canvia el seu propi cos a voluntat, sense que siga per una
qüestió de salut (posar-se lentilles, llevar sobrepès, audiòfons...) o de camuflatge
(bé per salvar la vida, bé per alimentar-se). Des de tallar-se els cabells o
maquillar-se a implantar-se sistemes cibernètics, tot passant per tot tipus de
substancies químiques i dispositius materials transformadors del cos, tenim a l’abast
tot un enorme ventall de possibilitats per a modificar allò que van conformar (quasi
sempre des de l’amor) la meitat de l’ADN de la mare i la meitat de l’ADN del
pare.
No estic en contra de tot
açò. Cadascú és lliure de gastar els seus diners en la recerca de la seua
felicitat. I si implantar-se cabells, o modificar el volum dels pits o els
glutis, o llevar-se plecs de la pell (per no dir arrugues), o alinear les
dents, o recol·locar les orelles o les parpelles, o modelar el nas per a que s’assemble
al de no sé quin personatge famós... t’acosta a viure més en pau amb tu mateix
i per tant més equilibrat i més satisfet amb la existència, i açò t’ajuda a ser
més feliç i fer més feliços als que t’envolten, endavant. Per a això hem desenvolupat
la tecnologia, per a viure millor.
Jo no soc d’aquestes
coses. Em va millor assumir el meu cos i trobar-li el seu puntet, per
diferenciador que siga dels estàndards estètics que ens han tocat viure a
aquest període de la història humana (què fàcil és dir això lluny d’aquells
anys d’adolescència en els que tot estava mal, en contra d’un mateix). Fa més
trenta anys que ni xafe cap perruqueria. Com a molt m’afaite per una qüestió estètica,
perquè m’agrade més i em sent millor, i no m’agrada viure amb tots eixos pèls
al rostre.
Però sí soc d’intentar
ser el més conseqüent possible amb allò que pense i en aquest tema sí m’interessa
modificar tot el que puga per a tal fi. I em plantege si seria possible entrar
a un quiròfan amb els meus biaixos masclistes i eixir-ne net, sense cap comentari
o actitud misògina. O si em poguera punxar una substancia subcutània i em fera
més empàtic amb tothom. O si em poguera implantar un filtre ideològic per a garbellar
les idees tòxiques, maniquees i capcioses. Tot i que m’arrisque a que el
resultat no siga el desitjat i acabe tenint algun comentari o actitud grosserament
de perspectiva masculina, o posant-me tant en el lloc d’algú que invadisca la
seua intimitat, o quedar-me amb un pensament pla, sense matisos ni
personalitat. Igual que, a voltes, veiem alguns llavis que semblen trets de la
caricatura de la pròpia persona, o caps amb un sembrat rectilini de fileres de
pèls, o rostres sense cap mena d’expressió.
Tota intervenció humana pot
tindre els seus efectes no desitjats. Tota.
La veritat és que si ara
estiguera transitant per eixe període tan incert de la evolució humana, en que
la protecció del fet de ser nen-a es desfà davant de la incertesa del ser adult-a,
i tot és inseguretat i temors, no sé si em plantejaria seriosament en algun moment
la possibilitat de tocar-me el nas.
Salut i nassos feliços
Pdt: Des d’aquell dia, no
pare de veure cartells i locals de tractaments de bellesa. I he passat a
mirar-me i observar-me a l’espill i no m’agrada el que veig per a l’edat que tinc.
Potser entre algun dia en algú d’aquests comerços per a veure si tenen alguna
oferta per a posar-me més arrugues als ulls, o un poc més de papada penjant, o
algunes pigues en la cara. Tot per la meua felicitat.
Amiguitos, amiguitas, amiguites
“Si pudiera me tocaría la nariz y los labios”. “Yo solo los labios”. Esta
conversación de dos chicas preadolescentes se cruzó con mi trayectoria
rutinaria por las calles de Valencia, y no solo se cruzó, sino que se incrustó
en mis razonamientos cotidianos (qué falta en la nevera, a quién tengo que
llamar, aquello que me dijo ayer aquel, “tocarse la nariz”...). Como un eco
sonaban aquellas palabras de aquellas voces, que todavía conservaban restos de
giros sonoros infantiles.
Más allá de la valoración de a qué edad se debe “tocar” el cuerpo contra
natura, o de cómo se las han arreglado para incorporar al ideario colectivo la
facilidad de acceso a los recursos privados de transformación corporal, o de si
es más ético, estético o estéril, lo que me llama la atención es el fondo en sí
de esta práctica humana.
Somos la única especie animal del planeta que cambia su propio cuerpo a
voluntad, sin que sea por una cuestión de salud (ponerse lentillas, quitarse
sobrepeso, audífonos...) o de camuflaje (ya sea para salvar la vida o para
alimentarse). Desde cortarse el cabello o maquillarse hasta implantarse
sistemas cibernéticos, pasando por todo tipo de sustancias químicas y
dispositivos materiales transformadores del cuerpo, tenemos a nuestro alcance
un enorme abanico de posibilidades para modificar aquello que conformaron (casi
siempre desde el amor) la mitad del ADN de la madre y la mitad del ADN del
padre.
No estoy en contra de todo esto. Cada cual es libre de gastar su dinero en
la búsqueda de su felicidad. Y si implantarse cabello, o modificar el volumen
de los pechos o los glúteos, o quitarse pliegues de la piel (por no decir
arrugas), o alinear los dientes, o recolocar las orejas o los párpados, o
modelar la nariz para que se parezca a la de no sé qué personaje famoso... te
acerca a vivir más en paz contigo mismo y, por tanto, más equilibrado y más
satisfecho con la existencia, y eso te ayuda a ser más feliz y hacer más
felices a quienes te rodean, adelante. Para eso hemos desarrollado la
tecnología, para vivir mejor.
Yo no soy de esas cosas. Me va mejor asumir mi cuerpo y encontrarle su
punto, por diferente que sea de los estándares estéticos que nos ha tocado
vivir en este período de la historia humana (qué fácil es decir eso lejos de
aquellos años de adolescencia en los que todo estaba mal, en contra de uno
mismo). Hace más de treinta años que no piso una peluquería. Como mucho me
afeito por una cuestión estética, porque me gusto más y me siento mejor, y no
me gusta vivir con todos esos pelos en el rostro.
Pero sí soy de intentar ser lo más consecuente posible con lo que pienso y,
en este tema, sí me interesa modificar todo lo que pueda con ese fin. Y me
planteo si sería posible entrar en un quirófano con mis sesgos machistas y
salir limpio, sin ningún comentario o actitud misógina. O si pudiera inyectarme
una sustancia subcutánea que me hiciera más empático con todo el mundo. O si
pudiera implantarme un filtro ideológico para cribar las ideas tóxicas,
maniqueas y capciosas. Aunque me arriesgue a que el resultado no sea el deseado
y acabe teniendo algún comentario o actitud burdamente de perspectiva
masculina, o poniéndome tanto en el lugar de alguien que invada su intimidad, o
quedarme con un pensamiento plano, sin matices ni personalidad. Igual que, a
veces, vemos algunos labios que parecen sacados de la caricatura de la propia
persona, o cabezas con un sembrado rectilíneo de hileras de pelos, o rostros
sin ningún tipo de expresión.
Toda intervención humana puede tener sus efectos no deseados. Toda.
La verdad es que, si ahora estuviera transitando por ese período tan
incierto de la evolución humana, en el que la protección del hecho de ser niño-a
se deshace ante la incertidumbre de ser adulto-a, y todo es inseguridad y
temores, no sé si me plantearía seriamente en algún momento la posibilidad de
tocarme la nariz.
Salud y narices felices.
P. D.: Desde aquel día no paro de ver carteles y locales de tratamientos de
belleza. Y he pasado a mirarme y observarme en el espejo y no me gusta lo que
veo para la edad que tengo. Quizá entre algún día en alguno de estos comercios para
ver si tienen alguna oferta para ponerme más arrugas en los ojos, o un poco más
de papada colgando, o algunas pecas en la cara. Todo por mi felicidad.






