divendres, 26 de desembre del 2025

Malbaratament ètic / Despilfarro ético

 

    Amiguetis, amiguetes i amiguets

    Cada vegada em trobe amb més persones que (igual que jo) expressen lliurement la seua molèstia per l’adveniment dels excessos econòmics i nutritius que esdevenen al voltant del solstici d’hivern. A aquesta reflexió li segueix l’argument pel qual no es trenca amb tot i es deixa de participar en el despropòsit capitalista que ens arrossega cap a aquest malbaratament de salut i economia: que si és pels nens, que si no es vol donar un disgust a la iaia, que si en acabant no passa res per uns dies...

    Açò no faria mal si realment ho férem només a les vores del canvi d’any, només uns dies en els que tenim comportaments que competeixen amb els nostres raonaments. Però si ens fixem ens passa més del que pensem. Estic segur que una gran majoria creu en el canvi climàtic i el perillós que és, sobretot per a les generacions futures, i amb tot continuem tirant de vehicles privats, de calefaccions basades en energies mig sostenibles i d’embolcalls plàstics. I en tantes coses més.

    Potser cal viure amb les contradiccions, tot intentant minimitzar-les per a que erosionen el mínim possible la nostra autoestima.

    I què passaria si per un moment, hipotèticament parlant, fórem fidels, fins al punt d’esdevindre fanàtics, de les nostres pròpies conviccions? I si aquests dies no férem sopars i dinars que posen al límit el nostre sistema digestiu i prepararem un bullidet i una truita francesa per al sopar familiar i unes amanides i uns pitets de pollastre a la planxa pels dinars (amb les diferents variacions pels familiars vegans o al·lèrgics o intolerants o a dieta)? I si no regalarem res (llevat dels xiquets, creguem o no en el mite d’uns senyors estrambòtics que entren per xemeneies i balcons)? I si no quedem per quedar (potser només amb aquelles persones que viuen fora i el sistema post capitalista encara els permet que disposen d’uns dies per a tornar a casa per retrobar-se amb la família i els amics)? I si deixarem d’usar cotxe privat (o moto)? I si no embolicarem els regals i no comprarem res que portara alguna mena de plàstic (si és que això és possible)?

    Tal volta ens sentiríem en pau amb la nostra consciencia i, al temps, enrariríem les nostres relacions socio-familiars. Així que el dubte és: malbaratar diners i salut o malbaratar els nostres principis. Doncs malbaratar per malbaratar millor no tensar a familiars i amics, i amb la màxima discreció possible, participar de les trobades gastro-socio-familiars i fer les compres el més sostenibles que es puga.

    Tot i que intentaré desplaçar-me en transport públic en la mesura de les meues possibilitats.

    Salut i malbaratament ètic.

    Pdt: Demane disculpes als col·lectius que queden fora d’aquesta reflexió, amerada d’un biaix evident, deixant fora a totes les persones que gaudeixen de les compres compulsives o dels àpats pantagruèlics o de les llarguíssimes sobretaules alcohòliques o de...

 


    Amiguites, amiguitas y amiguitos

    Cada vez me encuentro con más personas que (igual que yo) expresan libremente su molestia por la llegada de los excesos económicos y nutritivos que se producen alrededor del solsticio de invierno. A esta reflexión le sigue el argumento por el cual no se rompe con todo y se deja de participar en el despropósito capitalista que nos arrastra hacia este despilfarro de salud y economía: que si es por los niños, que si no se quiere dar un disgusto a la abuela, que si al final no pasa nada por unos días…

    Esto no haría daño si realmente lo hiciéramos solo al lindar del cambio de año, solo unos días en los que tenemos comportamientos que compiten con nuestros razonamientos. Pero si nos fijamos, nos pasa más de lo que pensamos. Estoy seguro de que una gran mayoría cree en el cambio climático y en lo peligroso que es, sobre todo para las generaciones futuras, y aun así seguimos tirando de vehículos privados, de calefacciones basadas en energías medio sostenibles y de envoltorios plásticos. Y en tantas cosas más.

    Quizá haya que vivir con las contradicciones, intentando minimizarlas para que erosionen lo menos posible nuestra autoestima.

    ¿Y qué pasaría si por un momento, hipotéticamente hablando, fuéramos fieles, hasta el punto de convertirnos en fanáticos, de nuestras propias convicciones? ¿Y si estos días no hiciéramos cenas y comidas que llevan al límite nuestro sistema digestivo y preparáramos un hervidito y una tortilla francesa para la cena familiar y unas ensaladas y unas pechugas de pollo a la plancha para las comidas (con las distintas variaciones para los familiares veganos o alérgicos o intolerantes o a dieta)? ¿Y si no regaláramos nada (salvo a los niños, creamos o no en el mito de unos señores estrambóticos que entran por chimeneas y balcones)? ¿Y si no quedáramos por quedar (quizá solo con aquellas personas que viven fuera y a las que el sistema postcapitalista todavía les permite disponer de unos días para volver a casa y reencontrarse con la familia y los amigos)? ¿Y si dejáramos de usar el coche privado (o la moto)? ¿Y si no envolviéramos los regalos y no compráramos nada que llevara ningún tipo de plástico (si es que eso es posible)?

    Tal vez nos sentiríamos en paz con nuestra conciencia y, al mismo tiempo, enrareceríamos nuestras relaciones sociofamiliares. Así que, la duda es: despilfarrar dinero y salud o despilfarrar nuestros principios. Pues despilfarrar por despilfarrar, mejor no tensar a familiares y amigos y, con la máxima discreción posible, participar en los encuentros gastro-socio-familiares y hacer las compras lo más sostenibles que se pueda.

    Aunque intentaré desplazarme en transporte público en la medida de mis posibilidades.

    Salud y despilfarro ético.

    P. D.: Pido disculpas a aquellos colectivos que quedan fuera de esta reflexión, impregnada de un sesgo evidente, dejando fuera a todas las personas que disfrutan de las compras compulsivas o de los banquetes pantagruélicos o de las larguísimas sobremesas alcohólicas o de…

 

Malbaratament ètic / Despilfarro ético

       Amiguetis, amiguetes i amiguets      Cada vegada em trobe amb més persones que (igual que jo) expressen lliurement la seua molèstia...