divendres, 26 de gener del 2018

Tempus fugit

Más abajo en castellano

Amiguets i amiguetes:

Ja estem a finals de gener. Com passa el temps! Exacte! Aquesta és la qüestió: ¿Com passa el temps?

Heu provat mai a apagar la televisió, desconnectar els dispositius mòbils i altres atraccions tecnològiques, i seure en el balcó o la terrassa o en el sofà, i no fer res, ni llegir un llibre, ni meditació, ni res? I aleshores deixar que passe el temps, no enganxar-nos en cap dels pensaments que el nostre cervell ens envie, com si fossen temptacions del diable; deixar que els sorolls que ens envolten entren dins de nosaltres com l’aire que respirem; deixar que la mirada es detinga en detalls que mai havíeu vist o en els que sempre mireu. Només estar ací i ara (no confondre amb el modern i cool concepte de mindfulness)

I aleshores adonar-nos de tot el que ens sobra per a ser-hi. De tot el que fem només per a omplir el temps. I de que cada cosa que fem du incorporat un consum determinat. I si la vertadera revolució fora deixar de fer coses? I al no fer-les recuperar el control sobre la nostra pròpia vida? A més de deixar de consumir?

Potser encara tenim “horror vacui”, por a l’espai buit, al no res, a trobar-nos que la vida és molt més senzilla del que ens hem construït, que viure va més enllà de les competicions esportives o dels melodrames polítics o de les expressions culturals, que tal volta hauria de ser obligatori estar una hora al dia, 60 minuts, sense fer res, i per què no fer-ho en família? mirant-nos les cares, sense parlar, només estar, i ser.

El temps, al contrari de l'espai,  és nostre. El venem, el deixem, el perdem, però és nostre. Per això hem de tractar-lo com si fos un òrgan més del nostre cos. Com si fos un líquid valuós que corre per la nostra vida, i que avança junt a nosaltres. Quan naixem, igual que li passa al cervell, tenim tot el temps disponible per a qualsevol cosa i llevat del que la natura ens obliga a ocupar en dormir, alimentar-nos i reproduir-nos, la resta podem i devem emprar-ho lliurement, com la nostra ment.

Probablement, som els únics en tot el planeta que en tenim consciencia, que el mesurem i el convertim en instrument de domini, potser, per això al poder l'interessa que usem el poc de temps lliure de que disposem en allò anomenat "entreteniment", per a que no tinguem ni un segon on adonar-nos de l'artificialitat de quasi tot el que ens envolta i que ens llencem al "no fer" com un acte de lluita, per recuperar la nostra dignitat d'éssers vius, com la resta dels que ens acompanyen en aquesta existència (en aquest planeta) que llevat de dormir, menjar i aparellar-se, no fan res.

Be, ja he cisat un parell de minuts del teu temps, de la teua vida, del teu cervell, col·laborant així amb les forces dominants en el control de l'espècie humana. Així que a partir d'aquest moment pots i deus disposar lliurement, torne a repetir, lliurement, del teu temps, de la teua vida, del teu cervell, del teu fetge, de les teues dents, del teu sexe, de tu.

Salut i bon temps.

Nota: Com que el temps és relatiu, tot allò explicant anteriorment relatiu al temps també ho és.



Amiguitos y amiguitas:
Ya estamos a finales de enero, ¡cómo pasa el tiempo! ¡Exacto! Esta es la cuestión: ¿Cómo pasa el tiempo?
¿Habéis probado alguna vez a apagar la televisión, desconectar los dispositivos móviles y otras atracciones tecnológicas, y sentaros en el balcón o la terraza o en el sofá, y no hacer nada, ni leer un libro, ni meditación, ni nada? Y entonces dejar que pase el tiempo, no engancharnos a ninguno de los pensamientos que nuestro cerebro nos envíe, como si fuesen tentaciones del diablo; dejar que los ruidos que nos rodean entren dentro de nosotros como el aire que respiramos; dejar que la mirada se detenga en detalles que nunca habíais visto o en los que siempre veis. Sólo estar aquí y ahora (no confundir con el moderno y cool concepto de mindfulness)
Y entonces darnos cuenta de todo lo que nos sobra para ser. De todo lo que hacemos sólo para llenar el tiempo. Y de que cada cosa que hacemos lleva incorporado un consumo determinado. ¿Y si la verdadera revolución fuera dejar de hacer cosas? ¿Y al no hacerlas recuperar el control sobre nuestra propia vida? ¿Además de dejar de consumir?
Quizás aún tenemos "horror vacui", miedo al espacio vacío, a la nada, a encontrarnos con que la vida es mucho más sencilla de lo que nos hemos construido, que vivir va más allá de las competiciones deportivas o de los melodramas políticos o de las expresiones culturales, que tal vez debería ser obligatorio estar una hora al día, 60 minutos, sin hacer nada, y ¿por qué no hacerlo en familia? mirándonos las caras, sin hablar, sólo estar, y ser.
El tiempo, al contrario del espacio, es nuestro. Lo vendemos, lo dejamos, lo perdemos, pero es nuestro. Por eso hemos de tratarlo como si fuera un órgano más de nuestro cuerpo. Como si fuera un líquido valioso que corre por nuestra vida, y que avanza junto a nosotros. Al nacer, igual que le pasa al cerebro, tenemos todo el tiempo disponible para cualquier cosa y salvo el que la naturaleza nos obliga a ocupar en dormir, alimentarnos y reproducirnos, el resto podemos y debemos emplearlo libremente, como nuestra mente.
Probablemente, somos los únicos en todo el planeta que tenemos conciencia del tiempo, que lo medimos y lo convertimos en instrumento de dominio, tal vez, por eso al poder le interesa que usemos el poco tiempo libre de que disponemos en lo llamado "entretenimiento" , para que no tengamos ni un segundo donde darnos cuenta de la artificialidad de casi todo lo que nos rodea y que nos lancemos al "no hacer" como un acto de lucha, para recuperar nuestra dignidad de seres vivos, como el resto de los que nos acompañan en esta existencia (en este planeta) que salvo dormir, comer y aparearse, no hacen nada.
Bueno, ya he sisado un par de minutos de tu tiempo, de tu vida, de tu cerebro, colaborando así con las fuerzas dominantes en el control de la especie humana. Así que a partir de este momento puedes y debes disponer libremente, vuelvo a repetir, libremente, de tu tiempo, de tu vida, de tu cerebro, de tu hígado, de tus dientes, de tu sexo, de ti.
Salud y buen tiempo.

Nota: Como el tiempo es relativo, todo lo dicho anteriormente relativo al tiempo también lo es.

divendres, 29 de desembre del 2017

Qui paga, mana

más abajo en castellano

Amiguets i amiguetes:

De sobte vas per ahí amb les teues cabòries i els teus “jos”, i et trobes amb una amiga que després de l’hola i els besos protocol·laris t’amolla: “M’han tirat al carrer!”. El teu cap esdevé un mar tempestuós, tot cercant una paraula com un tros fusta salvadora en mig del revoltí de frases tòpiques i llocs comuns. Intentes algun comentari original i simpàtic per donar-te un marge per a trobar la frase adient. Però només t’imagines uns senyors (sí, de moment continuen sent senyors en el meu imaginari, i crec que també en la realitat) al voltant d’una taula assenyalant la foto de la teua amiga en la part superior de la pantalla d’un caríssim ordinador, sota la qual hi ha un llistat de cursos de formació, barrejats amb comentaris (en roig) sobre participacions en vagues i protestes laborals, junt a una selecció de les seues aportacions a les xarxes socials, tot incloent-hi fotos, fins i tot les dels seus nebots desembolicant els regals d’aniversari. Ja sé que la realitat no és així (o això espere), però és com el meu cervell m’ho representa.

Després de desitjar-li el millor (sobretot salut), continues amb els teus “jos” que s’havien quedat en stand by amb la seua llumeneta roja diminuta recordant-te que hi existeixen, i se’t llencen al clatell tot poregosos pensant en què farien si a tu et passara el mateix, si de cop et trobares sense res a fer, si algunes persones hagueren pres la decisió de que ja no els fas falta, que el món va a continuar sense comptar amb tu. Impotència i ràbia.

I tot per la pasta. Qui faria la feina que fa si no li’n pagaren? Tal volta algú ho faria, però no tots els dies, ni de 8 a 3. Venem el nostre temps i les nostres capacitats físiques o intel·lectuals o les dues per un grapat de bitllets, que ens arriben en forma de dígits a una cartilla -que fa temps que no sé ni on està- i que ara comprovem en la pantalla del nostre mòbil i gastem a traves d’un tros de plàstic.

I qui paga, mana.

També nosaltres. En funció de com gastem els diners obtinguts a canvi del nostre treball influïm d’un manera o una altra en l’esdevenir de la humanitat. I no només en el sentit d’afavorir uns sectors o uns altres sinó també en el tracte. Pensem en un cambrer o un dependent o un funcionari o un subordinat com una persona amb la seua biografia, el seus conflictes, els seus secrets, les seues contradiccions, els seus capritxos, les seues frustracions, els seus anhels...? o només com un tros de carn al nostre servei? Que ens ha de satisfer la nostra necessitat perquè paguem.

Així establim les relacions de poder: amb els calès. Potser un poc més amable que amb la força física, encara que també més maquiavèl·lic.

De sobte sona el telèfon. Una veu amb accent sud-americà m’ofereix un paquet de dades, telefonia mundial, televisió per cable, aire condicionat i un robot-mascota per una tarifa plana... Estic per penjar ràpidament amb una excusa agafada al vol, però pense en que a l’altra banda hi ha una persona, amb els seus “jos” i les seues cabòries, deixe que acabe el seu parlament i amb un to de veu pausat i educat li dic que li agraeix la seua oferta, però que en aquest moment tinc cobertes aquestes necessitats i no tinc intenció de modificar-les. Ens acomiadem desitjant-nos feliç any i pengem a la vegada. Espere sobretot que no haver contractat eixa oferta no signifique que eixa persona es quede sense treball. De sobte altra volta els senyors amb vestit de jaqueta acomiadant la meua amiga poblen les meues neurones, tot ressonant en la meua cavitat cranial: Qui paga, mana. Qui paga, mana. Qui paga, mana...

No vull continuar amb aquest bucle de pensament i amb tot el respecte per la situació de la meua amiga, entre en la primera botiga que em trobe, és una franquícia que ven coses per a regal, és a dir que només serveixen per a l’acte de regalar, coses que no comprometen la dignitat de qui regala (no cal saber la talla o les necessitats electròniques o les preferències de la persona rebedora del regal), a més es pot bescanviar amb l’esterilitzat ticket-regal.

No compre res, però els meus “jos” ja estan per altres cabòries.

Salut i treball (i salut)

I ja sabeu: en diners, torrons (que va més amb aquestes dates)
¡




Amiguitos y amiguitas:
De repente vas por ahí con tus cavilaciones y tus "yoes", y te encuentras con una amiga que después del hola y los besos protocolarios te suelta: "¡Me han tirado a la calle!". Tu cabeza se convierte en un mar tempestuoso, buscando una palabra como un trozo madera salvadora en medio del revuelo de frases tópicas y lugares comunes. Intentas algún comentario original y simpático para darte un margen para encontrar la frase adecuada. Pero sólo imaginas unos señores (sí, de momento siguen siendo señores en mi imaginario, y creo que también en la realidad) alrededor de una mesa señalando la foto de tu amiga en la parte superior de la pantalla de un carísimo ordenador, bajo la cual hay un listado de cursos de formación, mezclados con comentarios (en rojo) sobre participaciones en huelgas y protestas laborales, junto a una selección de sus aportaciones a las redes sociales, incluyendo fotos, incluso las de sus sobrinos desenvolviendo los regalos de cumpleaños. Ya sé que la realidad no es así (o eso espero), pero es como mi cerebro me lo representa.
Tras desearle lo mejor (sobre todo salud), continúas con tus "yoes" que se habían quedado en stand by con su lucecita roja diminuta recordándote que existen, y se te tiran a la nuca miedosos pensando en qué harían si a ti te pasara lo mismo, si de pronto te encontraras sin nada que hacer, si algunas personas hubieran tomado la decisión de que ya no les haces falta, que el mundo va a continuar sin contar contigo. Impotencia y rabia.
Y todo por la pasta. ¿Quién haría el trabajo que hace si no le pagaran? Tal vez alguien lo haría, pero no todos los días, ni de 8 a 3. Vendemos nuestro tiempo y nuestras capacidades físicas o intelectuales o las dos por un puñado de billetes, que nos llegan en forma de dígitos a una cartilla -que hace tiempo que no sé ni dónde está- y que ahora comprobamos en la pantalla de nuestro móvil y gastamos a través de un trozo de plástico.
Y quien paga, manda.
También nosotros. En función de cómo gastamos el dinero obtenido a cambio de nuestro trabajo influimos de un modo u otro en el devenir de la humanidad. Y no sólo en el sentido de favorecer unos sectores u otros sino también en el trato. ¿Pensamos en un camarero o un dependiente o un funcionario o un subordinado como una persona con su biografía, sus conflictos, sus secretos, sus contradicciones, sus caprichos, sus frustraciones, sus anhelos...? ¿o sólo como un trozo de carne a nuestro servicio? Que debe satisfacer nuestra necesidad porque pagamos.
Así establecemos las relaciones de poder: con el parné. Quizás un poco más amable que con la fuerza física, aunque también más maquiavélico.
De repente suena el teléfono. Una voz con acento sudamericano me ofrece un paquete de datos, telefonía mundial, televisión por cable, aire acondicionado y un robot-mascota por una tarifa plana... Estoy por colgar rápidamente con una excusa cogida al vuelo, pero pienso en que al otro lado hay una persona, con sus "yoes" y sus cavilaciones, dejo que termine su parlamento y con un tono de voz pausado y educado le digo que le agradezco su oferta, pero que en este momento tengo cubiertas estas necesidades y no tengo intención de modificarlas. Nos despedimos deseándonos feliz año y colgamos a la vez. Espero sobre todo que no haber contratado esa oferta no signifique que esa persona se quede sin trabajo. De repente otra vez los señores con traje de chaqueta despidiendo a mi amiga pueblan mis neuronas, al tiempo que resuena en mi cavidad craneal: Quien paga, manda. Quien paga, manda. Quien paga, manda...
No quiero continuar con este bucle de pensamiento y con todo el respeto por la situación de mi amiga, entro en la primera tienda que me encuentro, es una franquicia que vende cosas para regalo, es decir que sólo sirven para el acto de regalar, cosas que no comprometen la dignidad de quien regala (no hace falta saber la talla o las necesidades electrónicas o las preferencias de la persona receptora del regalo), además se puede canjear con el esterilizado ticket-regalo.
No compro nada, pero mis "yoes" ya están por otras cavilaciones.
Salud y trabajo (y salud)
Y ya sabéis: en diners, torrons* (que va más con estas fechas)
*Con dinero, turrones.


divendres, 1 de desembre del 2017

Ciao Aragó Cinema

Más abajo en castellano

Amiguets i amiguetes

Anit, va ser anit, després de 2 anys d’un projecte il·lusionant, Aragó Cinema va tancar.

Pot ser que la ciutadania valenciana, en realitat, està més per "fraidais" importats per inflar els balanços mensuals de les multinacionals i les seues estrafolàries franquícies i enriquir-los una miqueta més, que per propostes que omplen i enriqueixen la nostra ment i la nostra ànima?

O tal volta, és que la militància cultural només és un “postureo” de deixar-se veure en els llocs on s’és alternatiu i guai?

O a lo millor València continua sent una capital de surar com a cagalló per sèquia i malgrat l’aparença de ciutat moderna, amb avingudes amples, edificis de cristall i anell ciclista, conservem la mediocritat cultural dels nou adinerats que només pensen en la banalitat de mostrar que la tenen més llarga?

Perquè si Aragó Cinemes ha tancat és perquè no hi anàvem. Les poques voltes que hi he anat no hem sigut més de 10 o 15 persones. Malgrat la seua interessantíssima i arriscada programació, malgrat l’assequibilitat dels seus preus, malgrat la facilitat d’accés (metro, aparcament -excepte es dies de futbol-, carril bici, autobusos...), malgrat ser una cooperativa, malgrat tot això no hi hem anat.

No sóc entès en cinema, un espectador més, però per mi Aragó Cinema era com una finestra per veure un poc més enllà, una oportunitat de gaudir pel·lícules que ja havien passat les dues o tres setmanes de glòria que avui en dia els permet el monstre comercial i que ja havien caigut al fosc calaix dels llistats de cintes estrenades durant l’any, un espai lliure dels grans cartells amb els actors i actrius de sempre fent el de sempre.

Només agrair-vos que durant aquests dos anys haja tingut l’oportunitat de veure un altre cinema, que no surt en els mitjans de comunicació habituals, però de molt bona qualitat, moltes voltes molt millor de les pel·lícules que crítics i publicitaris ens diuen que hem d’anar a veure. Un cinema necessari pels amants de que ens conten bones històries i ben contades. Un cinema on gaudir de pantalles grans per veure grans pel·lícules.

Ara em penedeix d’aquells dies en que tenia ganes d’anar al cinema i al buscar-ne, poques voltes pensava en vosaltres o ho feia quan ja havia triat una altra opció. També per no recomanar-vos com a proposta a amics i familiars. I per haver-me assabentat tard, massa tard, tan tard que no vaig anar al comiat. Fins la propera.

Salut i bon cinema.

Avui València és més pobra que ahir.



Amiguitos y amiguitas
Anoche, fue anoche, después de 2 años de un proyecto ilusionante, Aragó  Cinema cerró.
¿Puede que la ciudadanía valenciana, en realidad, está más por fraidais importados para inflar los balances mensuales de las multinacionales y sus estrafalarias franquicias y enriquecerlos un poquito más, que por propuestas que llenan y enriquecen nuestra mente y nuestra alma ?
¿O tal vez, es que la militancia cultural sólo es un "postureo" de dejarse ver en los lugares donde se es alternativo y guay?
¿O a lo mejor Valencia sigue siendo una capital de flotar como cagarro por acequia y pese a la apariencia de ciudad moderna, con avenidas anchas, edificios de cristal y anillo ciclista, conservamos la mediocridad cultural de los nueveos adinerados que sólo piensan en la banalidad de mostrar quien la tiene más larga?
Porque si Aragó Cinema ha cerrado es porque no íbamos. Las pocas veces que he ido no hemos sido más de 10 o 15 personas. A pesar de su interesantísima y arriesgada programación, pese la asequibilidad de sus precios, a pesar de la facilidad de acceso (metro, aparcamiento -excepto se días de fútbol-, carril bici, autobuses ...), a pesar de ser una cooperativa, a pesar de todo esto no hemos ido.
No soy entendido en cine, un espectador más, pero para mí Aragó Cinema era como una ventana para ver un poco más allá, una oportunidad de disfrutar películas que ya habían pasado las dos o tres semanas de gloria que hoy en día les permite el monstruo comercial y que ya habían caído al oscuro cajón de los listados de cintas estrenadas durante el año, un espacio libre de los grandes carteles con los actores y actrices de siempre haciendo lo de siempre.
Sólo agradeceros que durante estos dos años haya tenido la oportunidad de ver otro cine, que no sale en los medios de comunicación habituales, pero de muy buena calidad, muchas veces mucho mejor de las películas que críticos y publicitarios nos dicen que tenemos que ir a ver. Un cine necesario para los amantes de que nos cuentan buenas historias y bien contadas. Un cine donde disfrutar pantallas grandes para ver grandes películas.
Ahora me arrepiento de aquellos días en que tenía ganas de ir al cine y al buscar, pocas veces pensaba en vosotros o lo hacía cuando ya había elegido otra opción. También por no recomendaros como propuesta a amigos y familiares. Y por enterarme tarde, demasiado tarde, tan tarde que no fui a la despedida. Hasta la próxima.
Salud y buen cine.

Hoy Valencia es más pobre que ayer.

divendres, 24 de novembre del 2017

Absències

Más abajo en castellano

Amiguets i amiguetes:

Fa calor i no plou.

I ara quan pel cel només passa algun tímid nuvolet i comencem a trobar-nos amb els esquelets dels pobles inundats pels pantans i la terra esquerdada va omplint els camps i encara escoltem l’insistent vol d’alguns insectes i les fulles no saben perquè encara pengen de les branques per a acabar fent-se grogues per pura desídia i la possibilitat de la set va corcant la nostra consciència, és quan ens adonem de què significa l’absència de pluja.

És en l’absència que trobem la mida d’allò que hi era. Les absències ens omplen de raons per les que haguérem lluitat fins l’extenuació per tal d’evitar la pèrdua. L’absència ens alimenta la fam d’estimar el que ens és realment preat.

I en acabant les absències no es poden omplir, són forats que anem acumulant, encara que davant del buit posem alguna cosa i semble que eixe espai està ple, sempre queda l’ombra d’aquell forat. Un nou amor no fa desaparèixer els anteriors, és un més sobre els buits que ens deixaren els passats.

Quan torne a ploure, si és que ho fa, les collites que s’han perdut no tornaran, el patiment dels talls d’aigua romandrà com un mal somni recurrent, el temor d’un futur desèrtic anirà instal·lant-se en les nostres cadenes cromosòmiques, i amb tot continuarem fent piscines privades i cremant energies fòssils i usant plàstic com si no hi haguera un demà i...

I per a que no torne a passar dissenyarem nous artilugis tecnològics híper sofisticats per estalviar gotes d’aigua, i per a construir-los usarem els recursos que calguen pel be de la conservació, i tot semblarà super sostenible.

I si ens enganyem i alterem l’equilibri bàsic per a la vida (humana, és clar), doncs buscarem algun exoplaneta propet i ens hi mudarem. I tal volta en la nova casa trobarem a faltar aquella vella i arrasada terra del sistema solar i la seua lluna i els seus terratrèmols i els arcs de sant Martí i els noms de les antigues constel·lacions i l’olor de terra mullada després de la pluja i una nova absència entrarà a formar part d’aquesta maleïda col·lecció de pèrdues irreparables.

O potser tot aquest raonament és només producte de la nostàlgia de la pluja, del dolor de l’absència d’aigua omplint el cel i els carrers, de la vergonya de veure la taca de contaminació damunt de nosaltres, de la frustració de no poder fer res per a que ploga immediatament (maleit agnosticisme), de la impotència diària davant d’aquest cel blau permanent.

Espere (o desitje) que més que una absència, siga un petit oblit.

Salut i pluja

Vinga va, encara que no creguem, cantem els que cantem malament, netegem el cotxe els que fa temps que no ho fem, estengueu la roba a l’aire lliure els qui useu assecadores... i fins i tot qui no tinga massa prejudicis, o hi crega de veritat, que pregue a algun déu o a les energies còsmiques o al que siga. Tot per evitar el penediment de l’absència. Gràcies de bestreta.



Amiguitos y amiguitas:
Hace calor y no llueve.
Y ahora cuando por el cielo solo pasa alguna tímida nubecilla y empezamos a encontrarnos con los esqueletos de los pueblos inundados por los pantanos y la tierra agrietada va llenando los campos y aún escuchamos el insistente vuelo de algunos insectos y las hojas no saben porque todavía cuelgan de las ramas para acabar haciéndose amarillas por pura desidia y la posibilidad de la sed va carcomiendo nuestra conciencia, es cuando nos damos cuenta de lo que significa la ausencia de lluvia.
Es en la ausencia que hallamos las medidas de lo que había. Las ausencias nos llenan de razones por las que hubiéramos luchado hasta la extenuación para evitar la pérdida. La ausencia nos alimenta el hambre de amar lo que nos es realmente preciado.
Y al final las ausencias no se pueden llenar, son agujeros que vamos acumulando, aunque ante el vacío pongamos algo y parezca que ese espacio está lleno, siempre queda la sombra de aquel hueco. Un amor nuevo no hace desaparecer los anteriores, es uno más sobre los agujeros que nos dejaron los pasados.
Cuando vuelva a llover, si es que lo hace, las cosechas que se han perdido no volverán, el sufrimiento de los cortes de agua permanecerá como un mal sueño recurrente, el temor de un futuro desértico irá instalándose en nuestras cadenas cromosómicas, y con todo continuaremos haciendo piscinas privadas y quemando energías fósiles y usando plásticos como si no hubiera un mañana y…
Y para que no vuelva a pasar diseñaremos nuevos artilugios tecnológicos hiper sofisticados para ahorrar gotas de agua, y para construirlos usaremos los recursos que sean necesarios por el bien de la conservación, y todo parecerá super sostenible.
Y si nos equivocamos y alteramos el equilibrio básico para la vida (humana, claro), pues buscaremos algún exoplaneta cerquita y nos mudaremos. Y tal vez en la nueva casa echaremos de menos aquella vieja y arrasada tierra del sistema solar y su luna y sus terremotos y los arcoíris y los nombres de las antiguas constelaciones y el olor de tierra mojada después de la lluvia y una nueva ausencia entrará a formar parte de esta maldita colección de pérdidas irreparables.
O quizás todo este razonamiento solo es producto de la nostalgia de la lluvia, del dolor de la ausencia de agua llenando el cielo y las calles, de la vergüenza de ver la mancha de contaminación encima de nosotros, de la frustración de no poder hacer nada para que llueva inmediatamente (maldito agnosticismo), de la impotencia diaria ante este cielo azul permanente.
Espero (o deseo) que más que una ausencia, sea un pequeño olvido.
Salud y lluvia

Venga va, aunque no creamos, cantemos los que cantamos mal, limpiemos el coche los que hace tiempo que no lo hacemos, tended la ropa al aire libre quien uséis secadoras... e incluso quien no tenga demasiados prejuicios, o crea de verdad, que rece a algún dios o a las energías cósmicas o a lo que sea. Todo para evitar el arrepentimiento de la ausencia. Gracias adelantadas.

divendres, 27 d’octubre del 2017

Revolució in memoriam

Más abajo en castellano

Amiguets i amiguetes:

Què és realment una revolució? Si fórem científics en un laboratori mirant per sofisticats aparells les societats humanes, podríem dir que és un canvi sobtat en la forma en que s’organitzen els habitants d’un territori.

Més tard o més aviat les coses acaben canviant, si eliminem supersticions i creences màgiques, no hi ha res etern, tot va evolucionant, transformant-se, tot esta en continu moviment. Canvia el paisatge, el nostre cos, els mitjans de transports, les tradicions, les fronteres (les visibles i les amagades), les tendències culinàries...

Hi ha canvis que esdevenen de forma imperceptible, altres que semblen interminables, en ocasions els hem de forçar, a voltes ens els imposen, però el que està clar és que sense canvi no hi ha vida.

Si avui en dia gaudim d’alguns drets (al menys en la part del planeta on som) és perquè des que manava el primat que més força tenia (el que més hòsties repartia) fins ara han anant canviant algunes coses (senyors feudals, monarques absolutistes, dictadors...)

En aquests últims 3 milions i mig d’anys hem quasi quadruplicat l’esperança de vida, hem abolit els enemics naturals, hem dut l’aigua fins a les nostres actuals coves, i tot perquè les coses canvien.

Ara, aquests dies, fa cents anys, que farts de l’opressió i els abusos per part d’una elit, el poble rus es va alçar contra la tirania dèspota dels Tsars. I pot ser alguns direu que en acabant no va eixir del tot be, que el comunisme es va deteriorar, que quan es te el poder és fàcil convertir-se en autòcrata, tant se val en forma de dictador o monarca o senyor feudal o mascle alfa. Però això és molt fàcil de dir assegut-da al teu sofà, gaudint d’una jornada de 8 hores amb dret a vacances, amb accés lliure a la educació i la sanitat, amb el pensament de que tots-es hauríem de ser iguals i que cap persona hauria de tindre cap privilegi sobre els altres (i menys encara pel fet d’haver nascut en una família determinada).

Per això done les gràcies a tanta gent que va donar la seua vida per tal millorar les condicions en les que transitar el temps que disposem en aquesta existència.

Gràcies, encara que després les coses no hagen anat com esperàvem, però que és pitjor: fer i enganyar-se o no fer i passar-se la vida penedint-se’n?

Salut i canvi

Disculpeu-me la demagògia: Visca la Revolució!!!

I no me n’oblide: no plou i fa calor, massa calor.



Amiguitos y amiguitas:
¿Qué es realmente una revolución? Si fuéramos científicos en un laboratorio mirando por sofisticados aparatos las sociedades humanas, podríamos decir que es un cambio repentino en la forma en que se organizan los habitantes de un territorio.
Más tarde o más pronto las cosas acaban cambiando, si eliminamos supersticiones y creencias mágicas, no hay nada eterno, todo va evolucionando, transformándose, todo está en continuo movimiento. Cambia el paisaje, nuestro cuerpo, los medios de transportes, las tradiciones, las fronteras (las visibles y las escondidas), las tendencias culinarias ...
Hay cambios que acontecen de forma imperceptible, otros que parecen interminables, en ocasiones los debemos forzar, a veces nos los imponen, pero lo que está claro es que sin cambio no hay vida.
Si hoy en día disfrutamos de algunos derechos (al menos en la parte del planeta donde estamos) es porque desde que mandaba el primate que más fuerza tenía (el que más hostias repartía) hasta ahora han ido cambiando algunas cosas (señores feudales, monarcas absolutistas, dictadores...)
En estos últimos 3 millones y medio de años hemos casi cuadruplicado la esperanza de vida, hemos abolido los enemigos naturales, hemos llevado el agua hasta nuestras actuales cuevas, y todo porque las cosas cambian.
Ahora, estos días, hace cien años, que hartos de la opresión y los abusos por parte de una élite, el pueblo ruso se alzó contra la tiranía déspota de los Zares. Y puede ser algunos diréis que al final no salió del todo bien, que el comunismo se deterioró, que cuando se tiene el poder es fácil convertirse en autócrata, no importa si en forma de dictador o monarca o señor feudal o macho alfa. Pero esto es muy fácil de decir sentado-a en tu sofá, disfrutando de una jornada de 8 horas con derecho a vacaciones, con acceso libre a la educación y la sanidad, con el pensamiento de que todos-se deberíamos ser iguales y que ninguna persona debería tener ningún privilegio sobre los demás (y menos aún por el hecho de haber nacido en una familia determinada).
Por eso doy las gracias a tanta gente que dio su vida para mejorar las condiciones en las que transitar el tiempo que disponemos en esta existencia.
Gracias, aunque después las cosas no hayan ido como esperábamos, ¿pero que es peor: hacer y equivocarse o no hacer y pasarse la vida arrepintiéndose?
Salud y cambio
Disculpadme la demagogia: ¡¡¡Viva la Revolución!!!

Y no me olvido: no llueve y hace calor, demasiado calor.

dimecres, 4 d’octubre del 2017

El nom de Felip

Más abajo en castellano

Amiguets i amiguetes:

Sembla que el nom no és baladí. Al nomenar, diguem-ne, un animal de companyia, busquem que eixe nom (rufo, linda, boby...) tinga algun significat per a nosaltres i amb eixa intenció el posem.

El mateix amb els fills, antigament era una qüestió d’herència (el primogènit/a el de la mare-pare, el segon-a el de l’avi-a patern...) i d’alguna manera amb el nom s’heretava el càrrec familiar. Més tard es podia posar el nom del sant-a del dia de naixement . Ara, lliures d’aquesta tradició-obligació, busquem el significat que per a nosaltres en te el nom triat: recuperar noms en vies d’extinció, Ausiàs, Ona, Iker,...; impregnar el sentit de la pròpia paraula, Alma, Vida, Amor, Pau...; homenatjar els nostres ídols, Elvis, Mafalda, Greta...

També els noms dels llocs posseeixen significats: lloc alt, on no plou, lloc baix, illa gran,... I els dels accidents geogràfics: riu devastador, muntanya gran, vall estret... I els dels planetes: dedicats als deus, als descobridors, a les coordenades,... I els dels símbols químics. I els de les empreses. I els dels déus. I els dels productes comercials. I tot el que nomenen.

Ah! I també els dels reis. Igual que els Papes es posem noms en homenatge als seus antecessors (Pau, Pere, Sixte...), així ho fan les cases reals. Ara tenim a Felip VI, que recupera la herència del primer Borbó espanyol, Felip V, que va arramblar amb foc i sang amb els drets, la economia i la convivència que hi teníem als estats de la Corona d’Aragó.

I el cas és que el VI, l’actual, semblava una altra cosa (casat amb una plebea, fent part d’algun discurs en català...) Però no, encara que potser la culpa no és seua, és que el nom és el nom i en algun moment s’ha de ser coherent amb ell.

Jo també ho seré, i després d’escoltar el seu discurs-declaració pre bèl·lica davant del moment històric sobre el futur del vincle entre Catalunya i Espanya, col·locaré al monarca en el lloc que li correspon, en funció de l’origen del seu nom tal com es conserva en l’Almodí de Xàtiva.

Salut i República (que ve del llatí “res” -cosa, assumpte- i pública -poble, del poble-, és a dir, assumpte del poble)



Amiguitos y amiguitas:
Parece que el nombre no es baladí. Al nombrar, digamos, un animal de compañía, buscamos que ese nombre (rufo, linda, boby...) tenga algún significado para nosotros y con esa intención lo ponemos.
Lo mismo con los hijos, antiguamente era una cuestión de herencia (el primogénito/a el de la madre-padre, el segundo-a el del abuelo-a paterno ...) y de alguna manera con el nombre se heredaba el cargo familiar. Más tarde se podía poner el nombre del santo-a del día de nacimiento. Ahora, libres de esta tradición-obligación, buscamos el significado que para nosotros tiene el nombre elegido: recuperar nombres en vías de extinción, Ausiàs, Onda, Iker, ...; impregnar el sentido de la propia palabra, Alma, Vida, Amor, Paz ...; homenajear a nuestros ídolos, Elvis, Mafalda, Greta ...
También los nombres de los lugares poseen significados: lugar alto, donde no llueve, lugar bajo, isla grande, ... Y los de los accidentes geográficos: río devastador, montaña grande, valle estrecho ... Y los de los planetas: dedicados a los dioses, los descubridores, a las coordenadas, ... Y los de los símbolos químicos. Y los de las empresas. Y los de los dioses. Y los de los productos comerciales. Y todo lo que nombramos.
Ah! Y también los de los reyes. Al igual que los Papas se ponen nombres en homenaje a sus antecesores (Pablo, Pedro, Sixto...), así lo hacen las casas reales. Ahora tenemos a Felipe VI, que recupera la herencia del primer Borbón español, Felipe V, que arrambló con fuego y sangre con los derechos, la economía y la convivencia que teníamos en los estados de la Corona de Aragón.
Y el caso es que el VI, el actual, parecía otra cosa (casado con una plebeya, haciendo parte de algún discurso en catalán...) Pero no, aunque tal vez la culpa no es suya, es que el nombre es el nombre y en algún momento hay que ser coherente con él.
Yo también lo seré, y después de escuchar su discurso-declaración pre bélica ante el momento histórico sobre el futuro del vínculo entre Cataluña y España, colocaré al monarca en el lugar que le corresponde, en función del origen de su nombre tal como se conserva en l’Almudí de Xàtiva.

Salud y República (que viene del latín "res" -cosa, asunto- y pública -pueblo, del pueblo-, es decir, asunto del pueblo)

divendres, 29 de setembre del 2017

Il·legals

más abajo en castellano

Amiguets i amiguetes:

Ser o no ser il·legal, en realitat és aquesta la qüestió?

Quantes coses fem d’una forma habitual, com si respirarem, que temps enrere hagueren resultat il·legals, i fins i tot immorals?

... i aleshores la negra Rosa Parks s’hi va negar a alçar-se del seient del bus, quan les lleis d’Alabama així ho manaven, va passar una nit al calabós i va pagar 14 dòlars. Havia comés una il·legalitat. Un any després es van abolir les lleis que discriminaven en qualsevol lloc públic.

Quantes il·legalitats calen per a arribar al trellat?

... i les lleis es van rebel·lar contra les persones, es van constituir inamovibles i permanents i justes i democràtiques i fenomenals i universals i misantropes i igualitàries i solidaries i equitatives i equidistants i feministes i absolutes i perennes... i els humans només havien de complir-les.

Tot el pes de la llei...

... i el pare tornava a cridar-li a la nena que si no obria la porta de la habitació es quedava sense l’assignació setmanal, i ella sense obrir, i ell vociferava que castigada sense eixir el cap de setmana, i ella la porta tancada, i ell rebentant-se les cordes vocals que sense internet, i ella res, i ell que si no obria immediatament li fotia un cop de peu i li llevava el pany per a sempre, i des de dins els colps que el pare soltava a la porta barrejats amb els crits indesxifrables eren incapaços de traspassar la seua pell enamorada, que acabava de fer la motxilla decidida a marxar per sempre a viure el que sentia i creia que era l’amor de la seua vida.

Llei o força?

... i ni la sang vessada, ni les propietats usurpades, ni la memòria adulterada, ni les vexacions ideològiques, ni els paranys històrics, ni el menyspreu dels vencedors, ni l’opressió econòmica, ni la repressió cultural, ni la contaminació informativa, ni la coacció moral, ni la humiliació institucional, ni l’escarni polític, ni l’ultratge social, ni la manipulació educativa, ni els antiavalots, ni...

Què seria de nosaltres si els nostres avantpassats mai hagueren comés cap il·legalitat, com declarar-se objectors de consciencia en plena dictadura o fer vaga tot demanant una jornada laboral de 8 hores i dret a vacances?

... i qui estiga lliure d’il·legalitats que llance la primera condemna.

Salut i ...

... i per cert, qui fa les lleis? ... i per a qui?




Amiguitos y amiguitas:
Ser o no ser ilegal, ¿en realidad es esa la cuestión?
¿Cuántas cosas hacemos de una forma habitual, como si respiráramos, que tiempo atrás hubieran resultado ilegales, e incluso inmorales?
... y entonces la negra Rosa Parks se negó a levantarse del asiento del bus, cuando las leyes de Alabama así lo mandaban, pasó una noche en el calabozo y pagó 14 dólares. Había cometido una ilegalidad. Un año después se abolieron las leyes que discriminaban en cualquier lugar público.
¿Cuántas ilegalidades se necesitan para llegar a la cordura?
... y las leyes se rebelaron contra las personas, se constituyeron inamovibles y permanentes y justas y democráticas y fenomenales y universales y misántropas y ponderadas y solidarias y equitativas y equidistantes y feministas y absolutas y perennes ... y los humanos sólo debían cumplirlas.
Todo el peso de la ley ...
... y el padre volvía a gritarle a la muchacha que si no abría la puerta de la habitación se quedaba sin la asignación semanal, y ella sin abrir, y él vociferaba que castigada sin salir el fin de semana, y ella la puerta cerrada, y él reventando las cuerdas vocales que sin internet, y ella nada, y él que si no abría inmediatamente le metía una patada y le quitaba la cerradura para siempre, y desde dentro los golpes que el padre soltaba en la puerta mezclados con los gritos indescifrables eran incapaces de traspasar su piel enamorada, que acababa de hacer la mochila decidida a partir para siempre a vivir lo que sentía y creía que era el amor de su vida.
¿Ley o fuerza?
... y ni la sangre derramada, ni las propiedades usurpadas, ni la memoria adulterada, ni las vejaciones ideológicas, ni las trampas históricas, ni el desprecio de los vencedores, ni la opresión económica, ni la represión cultural, ni la contaminación informativa, ni la coacción moral, ni la humillación institucional, ni el escarnio político, ni el ultraje social, ni la manipulación educativa, ni los antidisturbios, ni...
¿Qué sería de nosotros si nuestros antepasados ​​nunca hubieran cometido ninguna ilegalidad, como declararse objetores de conciencia en plena dictadura o hacer huelga pidiendo una jornada laboral de 8 horas y derecho a vacaciones?
… y quien esté libre de ilegalidad que tire la primera condena.
Salud y ...

... y por cierto, ¿quién hace las leyes? ... y ¿para quién?

Màgia ben feta / Magia bien hecha

                              Fa uns dies ha sigut la gran festa popular de l’anomenada nit de sant Joan, la gran nit màgica de la Mediterrà...