Absències

Más abajo en castellano

Amiguets i amiguetes:

Fa calor i no plou.

I ara quan pel cel només passa algun tímid nuvolet i comencem a trobar-nos amb els esquelets dels pobles inundats pels pantans i la terra esquerdada va omplint els camps i encara escoltem l’insistent vol d’alguns insectes i les fulles no saben perquè encara pengen de les branques per a acabar fent-se grogues per pura desídia i la possibilitat de la set va corcant la nostra consciència, és quan ens adonem de què significa l’absència de pluja.

És en l’absència que trobem la mida d’allò que hi era. Les absències ens omplen de raons per les que haguérem lluitat fins l’extenuació per tal d’evitar la pèrdua. L’absència ens alimenta la fam d’estimar el que ens és realment preat.

I en acabant les absències no es poden omplir, són forats que anem acumulant, encara que davant del buit posem alguna cosa i semble que eixe espai està ple, sempre queda l’ombra d’aquell forat. Un nou amor no fa desaparèixer els anteriors, és un més sobre els buits que ens deixaren els passats.

Quan torne a ploure, si és que ho fa, les collites que s’han perdut no tornaran, el patiment dels talls d’aigua romandrà com un mal somni recurrent, el temor d’un futur desèrtic anirà instal·lant-se en les nostres cadenes cromosòmiques, i amb tot continuarem fent piscines privades i cremant energies fòssils i usant plàstic com si no hi haguera un demà i...

I per a que no torne a passar dissenyarem nous artilugis tecnològics híper sofisticats per estalviar gotes d’aigua, i per a construir-los usarem els recursos que calguen pel be de la conservació, i tot semblarà super sostenible.

I si ens enganyem i alterem l’equilibri bàsic per a la vida (humana, és clar), doncs buscarem algun exoplaneta propet i ens hi mudarem. I tal volta en la nova casa trobarem a faltar aquella vella i arrasada terra del sistema solar i la seua lluna i els seus terratrèmols i els arcs de sant Martí i els noms de les antigues constel·lacions i l’olor de terra mullada després de la pluja i una nova absència entrarà a formar part d’aquesta maleïda col·lecció de pèrdues irreparables.

O potser tot aquest raonament és només producte de la nostàlgia de la pluja, del dolor de l’absència d’aigua omplint el cel i els carrers, de la vergonya de veure la taca de contaminació damunt de nosaltres, de la frustració de no poder fer res per a que ploga immediatament (maleit agnosticisme), de la impotència diària davant d’aquest cel blau permanent.

Espere (o desitje) que més que una absència, siga un petit oblit.

Salut i pluja

Vinga va, encara que no creguem, cantem els que cantem malament, netegem el cotxe els que fa temps que no ho fem, estengueu la roba a l’aire lliure els qui useu assecadores... i fins i tot qui no tinga massa prejudicis, o hi crega de veritat, que pregue a algun déu o a les energies còsmiques o al que siga. Tot per evitar el penediment de l’absència. Gràcies de bestreta.

Amiguitos y amiguitas:

Hace calor y no llueve.

Y ahora cuando por el cielo solo pasa alguna tímida nubecilla y empezamos a encontrarnos con los esqueletos de los pueblos inundados por los pantanos y la tierra agrietada va llenando los campos y aún escuchamos el insistente vuelo de algunos insectos y las hojas no saben porque todavía cuelgan de las ramas para acabar haciéndose amarillas por pura desidia y la posibilidad de la sed va carcomiendo nuestra conciencia, es cuando nos damos cuenta de lo que significa la ausencia de lluvia.

Es en la ausencia que hallamos las medidas de lo que había. Las ausencias nos llenan de razones por las que hubiéramos luchado hasta la extenuación para evitar la pérdida. La ausencia nos alimenta el hambre de amar lo que nos es realmente preciado.

Y al final las ausencias no se pueden llenar, son agujeros que vamos acumulando, aunque ante el vacío pongamos algo y parezca que ese espacio está lleno, siempre queda la sombra de aquel hueco. Un amor nuevo no hace desaparecer los anteriores, es uno más sobre los agujeros que nos dejaron los pasados.

Cuando vuelva a llover, si es que lo hace, las cosechas que se han perdido no volverán, el sufrimiento de los cortes de agua permanecerá como un mal sueño recurrente, el temor de un futuro desértico irá instalándose en nuestras cadenas cromosómicas, y con todo continuaremos haciendo piscinas privadas y quemando energías fósiles y usando plásticos como si no hubiera un mañana y…

Y para que no vuelva a pasar diseñaremos nuevos artilugios tecnológicos hiper sofisticados para ahorrar gotas de agua, y para construirlos usaremos los recursos que sean necesarios por el bien de la conservación, y todo parecerá super sostenible.

Y si nos equivocamos y alteramos el equilibrio básico para la vida (humana, claro), pues buscaremos algún exoplaneta cerquita y nos mudaremos. Y tal vez en la nueva casa echaremos de menos aquella vieja y arrasada tierra del sistema solar y su luna y sus terremotos y los arcoíris y los nombres de las antiguas constelaciones y el olor de tierra mojada después de la lluvia y una nueva ausencia entrará a formar parte de esta maldita colección de pérdidas irreparables.

O quizás todo este razonamiento solo es producto de la nostalgia de la lluvia, del dolor de la ausencia de agua llenando el cielo y las calles, de la vergüenza de ver la mancha de contaminación encima de nosotros, de la frustración de no poder hacer nada para que llueva inmediatamente (maldito agnosticismo), de la impotencia diaria ante este cielo azul permanente.

Espero (o deseo) que más que una ausencia, sea un pequeño olvido.

Salud y lluvia

Venga va, aunque no creamos, cantemos los que cantamos mal, limpiemos el coche los que hace tiempo que no lo hacemos, tended la ropa al aire libre quien uséis secadoras... e incluso quien no tenga demasiados prejuicios, o crea de verdad, que rece a algún dios o a las energías cósmicas o a lo que sea. Todo para evitar el arrepentimiento de la ausencia. Gracias adelantadas.