Al
voltant d’aquest dies, fa set anys, nombre totèmic en moltes cultures, inclosa
la nostra (tant si ets creient, com agnòstic o pagà o budista o transhumanista
o primermundista o el que siga), protagonista en infinitat de contes i
rondalles i amerat de curiositats matemàtiques, com deia, fa set anys va faltar
un bon amic meu, que, a més de mestre, puc dir-me deixeble seu, i bon company
de feina, sobre tot, era una bona persona.
Com
és obvi, aquest buit continua buit i ja sense cap esperança de que cap persona,
cosa o esdeveniment el puga omplir. Està clar que és cosa meua. Aquests vincles
van néixer de mi i soc jo qui els he alimentat i, fins i tot, pot ser els he
mitificat. Res, o poc, te a veure l’altra persona. Eixa persona és com és, i
soc jo qui m’enganxe a allò que és, com una planta enfiladora s’aferra a una
reixa. La reixa hi és, tant per a que es posen les mosques com per recer
provisional de fulles perdudes o per a converses d’amants dels temps pretecnológics,
però és la planta qui la tria com a lloc on fixar els seus punts d’ancoratge i
poder continuar creixent, clar que si la reixa no fora com és, la planta,
potser, es buscaria una altra cosa on aferrar-se. No és per tant la persona que
va faltar la responsable d’aquest buit existencial. Si el buit persisteix és
perquè no he sabut o no he pogut trobar un altre lloc on ancorar els lligams
que m’hi unien, aquests s’han quedat com fils esfilagarsats a mercè dels
vaivens del destí, com fils desfets d’una punta de corda mal tallada venuts a
la voluntat del vent, el fil tallat prematurament en un descuit d’Àtrops (la
tercera Parca) que es desfà en la foscor del temps ja no viscut.
Sí,
és clar, resta el record. Però quin record? El record l’anem modelant en funció
de les nostres necessitats, intentant sempre no desfigurar completament
l’original fins al punt de convertir-ho en un ésser irreconeixible per a
nosaltres mateix. Tot i que li anem afegint atributs, adjectivant positivament,
enaltint fets, suprimint petits detalls incomodes, matisant converses,
inventant escenes mai ocorregudes o idealitzant el seu raonament, tot ha de
quedar coherent amb la idea absoluta que d’eixa persona existeix, com la imatge
perfecta que del seu concepte hauria en la teoria de la caverna de Plató. Hi ha
infinites possibilitats d’una cadira, com hi ha infinites opcions del record
d’una persona, però totes han de ser reconeixibles com una cadira, igual que
tots els records d’eixa persona han de dur a una idea comuna en que tothom la
puga reconèixer.
En
aquests últims vuitanta-quatre mesos una de les coses més difícils de la seua
absència ha estat quan m’he trobat davant d’una situació determinada i al meu
cap ha aparegut la idea de què hauria fet eixa persona. I no puc trucar-la per
telèfon, ni quedar amb ella, ni trobe als meus arxius memorístics cap situació
semblant en que aquesta persona estiguera present. Què fer, doncs? Si fora el
cas podria recórrer a la ouija, però no ho és. Quina cosa fer per no trair el
que hauria fet eixa persona, que no se quina cosa és exactament, però intuïsc
seria allò adient? Aleshores he intentat posar-me en la seua pell, una pell que
fa tres-centes trenta-sis setmanes es va esblanqueir definitivament. I no trobe
més que llocs comuns, que potser he anant creant jo mateix amb el meu
personalitzat record d’eixa persona. No hi és!. Me les he d’apanyar jo tot sol,
sense refugiar-me en que açò és el que hauria fet eixa persona i per això he
pres aquesta o aquella decisió.
I,
també està, com no, el sentiment. Eixos moments en que qualsevol detall em fa
sentir quant el trobe a faltar: el to d’una paraula que sent dir a una persona
desconeguda; el llom d’un llibre que em va deixar, tot sabent tots dos que
esdevindria una donació; escoltar pel carrer el seu nom que algú ha fet servir
per saludar una amistat que s’ha trobat per casualitat; veure’m contar un
acudit d’aquells que contava a tort i a dret; un gest despistat d’algú que hi
passava que redibuixa tota la seua figura als meus ulls; passar pel cantó
d’aquell carrer on tantes vegades vam treballar junts; la pell morena de finals
d’agost al meu braç que contrastava amb la pal·lidesa de la seua entre el
llençols de blancor hospitalària d’aquell últim dia en que em va dir, amb una
veu quasi ja apagada, aquelles paraules a cau d’orella, que mai oblidaré, que
les tinc presents a sovint per aquell acte de bonhomia i generositat que envege
tantes voltes, en tantes ocasions, en tantes actuacions, en tantes converses,
en tantes relacions socials, en tantes decisions; en tantes incerteses d’aquets
darrers dos-mil tres-cents cinquanta-dos dies.
Salut
i salut
PD.
Disculpeu per no dir el seu nom. Qui el va conèixer ja el sap i, qui no, tant
se val. Només diré que al seu nom hi ha set grafismes (tant en valencià com en
castellà) i que en aquest text, el nombre set, com a tota la rondallística i la
narrativa oral, és molt present. Si vols, a mena d’entreteniment o com si fora
una de les seues particulars endevinalles, et diré que el nombre set hi juga
set vegades en formes molt variades, per si vols buscar-les; com a exemple et
dic que hi ha set paràgrafs incloent-hi aquest mateix. I si no vols jugar doncs ací
s’acaba aquesta nostàlgia que és de tanta gent i per tantes persones, tot
recordant-te, com a ell li agradaria dir (crec), que “Vet un gat, vet un gos, riu fort, menja fort, caga fort i no tingues por a la mort”.
Alrededor de estos días, hace siete años, número totémico
en muchas culturas, incluida la nuestra (tanto si eres creyente como agnóstico,
pagano, budista, transhumanista, primermundista o lo que sea), protagonista de
infinidad de cuentos y leyendas y empapado de curiosidades matemáticas, como
decía, hace siete años falleció un buen amigo mío, quien, además de maestro,
puedo decirme discípulo suyo, y buen compañero de trabajo, sobre todo, era una
buena persona.
Como es obvio, ese vacío sigue vacío y ya sin ninguna
esperanza de que persona, cosa o acontecimiento alguno pueda llenarlo. Está
claro que es asunto mío. Esos vínculos nacieron de mí y soy yo quien los ha
alimentado y, quizá, incluso los ha mitificado. Nada, o muy poco, tiene que ver
la otra persona. Esa persona es como es, y soy yo quien se aferra a lo que es,
igual que una planta trepadora se agarra a una reja. La reja está ahí, tanto
para que se posen las moscas como para servir de refugio provisional a hojas
perdidas o para conversaciones de amantes de los tiempos pretecnológicos, pero
es la planta quien la elige como lugar donde fijar sus puntos de anclaje y
poder seguir creciendo. Claro que, si la reja no fuera como es, la planta quizá
buscaría otra cosa a la que aferrarse. No es, por tanto, la persona que falleció
la responsable de este vacío existencial. Si el vacío persiste es porque no he
sabido o no he podido encontrar otro lugar donde anclar los lazos que me unían
a ella; estos han quedado como hilos deshilachados a merced de los vaivenes del
destino, como hilos sueltos de una cuerda mal cortada vendidos a la voluntad
del viento, el hilo cortado prematuramente por un descuido de Átropos (la
tercera Parca) que se deshace en la oscuridad del tiempo ya no vivido.
Sí, claro, queda el recuerdo. Pero ¿qué recuerdo? El
recuerdo lo vamos modelando en función de nuestras necesidades, intentando
siempre no desfigurar por completo el original hasta el punto de convertirlo en
un ser irreconocible para nosotros mismos. Aunque le vayamos añadiendo
atributos, adjetivándolo positivamente, ensalzando hechos, suprimiendo pequeños
detalles incómodos, matizando conversaciones, inventando escenas que nunca
ocurrieron o idealizando su forma de pensar, todo debe permanecer coherente con
la idea absoluta que existe de esa persona, como la imagen perfecta de su
concepto en la teoría de la caverna de Platón. Hay infinitas posibilidades de
una silla, como hay infinitas versiones del recuerdo de una persona, pero todas
deben ser reconocibles como una silla, igual que todos los recuerdos de esa
persona deben conducir a una idea común en la que cualquiera pueda reconocerla.
En estos últimos ochenta y cuatro meses, una de las cosas
más difíciles de su ausencia ha sido encontrarme ante una situación determinada
y que apareciera en mi cabeza la idea de qué habría hecho esa persona. Y no
puedo llamarla por teléfono, ni quedar con ella, ni encuentro en mis archivos memorialísticos
ninguna situación semejante en la que estuviera presente. ¿Qué hacer entonces?
Si fuera el caso podría recurrir a la ouija, pero no lo es. ¿Qué hacer para no
traicionar lo que habría hecho esa persona, que no sé exactamente qué sería,
aunque intuyo que sería lo adecuado? Entonces he intentado ponerme en su piel,
una piel que hace trescientas treinta y seis semanas emblanqueció
definitivamente. Y no encuentro más que lugares comunes, que quizá he ido
creando yo mismo con mi recuerdo personalizado de esa persona. ¡No está! Tengo
que arreglármelas yo solo, sin refugiarme en la idea de que esto es lo que
habría hecho esa persona y que por eso he tomado esta o aquella decisión.
Y también está, cómo no, el sentimiento. Esos momentos en
que cualquier detalle me hace sentir cuánto lo echo de menos: el tono de una
palabra que escucho pronunciar a un desconocido; el lomo de un libro que me
dejó, sabiendo ambos que acabaría convirtiéndose en una donación; oír por la
calle su nombre cuando alguien lo utiliza para saludar a una amistad encontrada
por casualidad; descubrirme contando uno de aquellos chistes que él contaba a
diestro y siniestro; un gesto distraído de alguien que pasa y que redibuja toda
su figura ante mis ojos; pasar por la esquina de aquella calle donde tantas
veces trabajamos juntos; la piel morena de finales de agosto en mi brazo, que
contrastaba con la palidez de la suya entre las sábanas de blancura
hospitalaria de aquel último día en que me dijo, con una voz ya casi apagada,
aquellas palabras al oído que nunca olvidaré, que tengo presentes tan a menudo
por ese acto de bondad y generosidad que tantas veces envidio, en tantas
ocasiones, en tantas actuaciones, en tantas conversaciones, en tantas
relaciones sociales, en tantas decisiones, en tantas incertidumbres de estos
últimos dos mil trescientos cincuenta y dos días.
Salud y salud.
PD. Disculpad que no diga su nombre. Quien lo conoció ya
sabe quién es y, para quien no lo conoció, poco importa. Solo diré que su
nombre tiene siete grafías (tanto en valenciano como en castellano) y que en
este texto el número siete, como en toda la cuentística y la narrativa oral,
está muy presente. Si quieres, a modo de entretenimiento o como una de sus
particulares adivinanzas, te diré que el número siete juega siete veces en
formas muy variadas; por si quieres buscarlas, por ejemplo te digo que hay
siete párrafos incluyendo este mismo. Y si no quieres jugar, aquí termina esta
nostalgia, que es de tanta gente y por tantas personas, recordándote, como a él
le gustaría decir (creo): “Vet un gat, vet un gos; riu fort, menja fort, caga
fort i no tingues por a la mort (Érase un gato, érase un perro; rie fuerte, come fuerte, caga fuerte y no tengas
miedo a la muerte)”.
