Tocar el nas / Tocar la nariz

 Amiguets, amiguetes, amiguetis

    “Si pudiera me tocaría la nariz y los labios” “Yo solo los labios”. Aquesta conversa de dos xiques preadolescents es va creuar amb la meua trajectòria rutinària pels carrers de València, i no sols creuar, sinó que es va incrustar als meus raonaments quotidians (quina cosa manca en la nevera, a qui he de telefonar, allò que em va dir ahir aquell, “tocar la nariz”...). Com un ressò sonaven aquelles paraules d’aquelles veus, que encara conservaven restes de girs sonors infantils.

    Més enllà de la valoració d’a quina edat s’ha de “tocar” el cos contra natura, o de com s’ho han fet per a incorporar a l’ideari col·lectiu la facilitat de l’accessibilitat als recursos privats de transformació corpòria, o de si és més ètic, estètic o estèril, el que em crida l’atenció és el fons en si d’aquesta pràctica humana.

    Som l’única espècie animal al planeta que canvia el seu propi cos a voluntat, sense que siga per una qüestió de salut (posar-se lentilles, llevar sobrepès, audiòfons...) o de camuflatge (bé per salvar la vida, bé per alimentar-se). Des de tallar-se els cabells o maquillar-se a implantar-se sistemes cibernètics, tot passant per tot tipus de substancies químiques i dispositius materials transformadors del cos, tenim a l’abast tot un enorme ventall de possibilitats per a modificar allò que van conformar (quasi sempre des de l’amor) la meitat de l’ADN de la mare i la meitat de l’ADN del pare.

    No estic en contra de tot açò. Cadascú és lliure de gastar els seus diners en la recerca de la seua felicitat. I si implantar-se cabells, o modificar el volum dels pits o els glutis, o llevar-se plecs de la pell (per no dir arrugues), o alinear les dents, o recol·locar les orelles o les parpelles, o modelar el nas per a que s’assemble al de no sé quin personatge famós... t’acosta a viure més en pau amb tu mateix i per tant més equilibrat i més satisfet amb la existència, i açò t’ajuda a ser més feliç i fer més feliços als que t’envolten, endavant. Per a això hem desenvolupat la tecnologia, per a viure millor.

    Jo no soc d’aquestes coses. Em va millor assumir el meu cos i trobar-li el seu puntet, per diferenciador que siga dels estàndards estètics que ens han tocat viure a aquest període de la història humana (què fàcil és dir això lluny d’aquells anys d’adolescència en els que tot estava mal, en contra d’un mateix). Fa més trenta anys que ni xafe cap perruqueria. Com a molt m’afaite per una qüestió estètica, perquè m’agrade més i em sent millor, i no m’agrada viure amb tots eixos pèls al rostre.

    Però sí soc d’intentar ser el més conseqüent possible amb allò que pense i en aquest tema sí m’interessa modificar tot el que puga per a tal fi. I em plantege si seria possible entrar a un quiròfan amb els meus biaixos masclistes i eixir-ne net, sense cap comentari o actitud misògina. O si em poguera punxar una substancia subcutània i em fera més empàtic amb tothom. O si em poguera implantar un filtre ideològic per a garbellar les idees tòxiques, maniquees i capcioses. Tot i que m’arrisque a que el resultat no siga el desitjat i acabe tenint algun comentari o actitud grosserament de perspectiva masculina, o posant-me tant en el lloc d’algú que invadisca la seua intimitat, o quedar-me amb un pensament pla, sense matisos ni personalitat. Igual que, a voltes, veiem alguns llavis que semblen trets de la caricatura de la pròpia persona, o caps amb un sembrat rectilini de fileres de pèls, o rostres sense cap mena d’expressió.

    Tota intervenció humana pot tindre els seus efectes no desitjats. Tota.

    La veritat és que si ara estiguera transitant per eixe període tan incert de la evolució humana, en que la protecció del fet de ser nen-a es desfà davant de la incertesa del ser adult-a, i tot és inseguretat i temors, no sé si em plantejaria seriosament en algun moment la possibilitat de tocar-me el nas.

    Salut i nassos feliços

    Pdt: Des d’aquell dia, no pare de veure cartells i locals de tractaments de bellesa. I he passat a mirar-me i observar-me a l’espill i no m’agrada el que veig per a l’edat que tinc. Potser entre algun dia en algú d’aquests comerços per a veure si tenen alguna oferta per a posar-me més arrugues als ulls, o un poc més de papada penjant, o algunes pigues en la cara. Tot per la meua felicitat.

 

Amiguitos, amiguitas, amiguites

“Si pudiera me tocaría la nariz y los labios”. “Yo solo los labios”. Esta conversación de dos chicas preadolescentes se cruzó con mi trayectoria rutinaria por las calles de Valencia, y no solo se cruzó, sino que se incrustó en mis razonamientos cotidianos (qué falta en la nevera, a quién tengo que llamar, aquello que me dijo ayer aquel, “tocarse la nariz”...). Como un eco sonaban aquellas palabras de aquellas voces, que todavía conservaban restos de giros sonoros infantiles.

Más allá de la valoración de a qué edad se debe “tocar” el cuerpo contra natura, o de cómo se las han arreglado para incorporar al ideario colectivo la facilidad de acceso a los recursos privados de transformación corporal, o de si es más ético, estético o estéril, lo que me llama la atención es el fondo en sí de esta práctica humana.

Somos la única especie animal del planeta que cambia su propio cuerpo a voluntad, sin que sea por una cuestión de salud (ponerse lentillas, quitarse sobrepeso, audífonos...) o de camuflaje (ya sea para salvar la vida o para alimentarse). Desde cortarse el cabello o maquillarse hasta implantarse sistemas cibernéticos, pasando por todo tipo de sustancias químicas y dispositivos materiales transformadores del cuerpo, tenemos a nuestro alcance un enorme abanico de posibilidades para modificar aquello que conformaron (casi siempre desde el amor) la mitad del ADN de la madre y la mitad del ADN del padre.

No estoy en contra de todo esto. Cada cual es libre de gastar su dinero en la búsqueda de su felicidad. Y si implantarse cabello, o modificar el volumen de los pechos o los glúteos, o quitarse pliegues de la piel (por no decir arrugas), o alinear los dientes, o recolocar las orejas o los párpados, o modelar la nariz para que se parezca a la de no sé qué personaje famoso... te acerca a vivir más en paz contigo mismo y, por tanto, más equilibrado y más satisfecho con la existencia, y eso te ayuda a ser más feliz y hacer más felices a quienes te rodean, adelante. Para eso hemos desarrollado la tecnología, para vivir mejor.

Yo no soy de esas cosas. Me va mejor asumir mi cuerpo y encontrarle su punto, por diferente que sea de los estándares estéticos que nos ha tocado vivir en este período de la historia humana (qué fácil es decir eso lejos de aquellos años de adolescencia en los que todo estaba mal, en contra de uno mismo). Hace más de treinta años que no piso una peluquería. Como mucho me afeito por una cuestión estética, porque me gusto más y me siento mejor, y no me gusta vivir con todos esos pelos en el rostro.

Pero sí soy de intentar ser lo más consecuente posible con lo que pienso y, en este tema, sí me interesa modificar todo lo que pueda con ese fin. Y me planteo si sería posible entrar en un quirófano con mis sesgos machistas y salir limpio, sin ningún comentario o actitud misógina. O si pudiera inyectarme una sustancia subcutánea que me hiciera más empático con todo el mundo. O si pudiera implantarme un filtro ideológico para cribar las ideas tóxicas, maniqueas y capciosas. Aunque me arriesgue a que el resultado no sea el deseado y acabe teniendo algún comentario o actitud burdamente de perspectiva masculina, o poniéndome tanto en el lugar de alguien que invada su intimidad, o quedarme con un pensamiento plano, sin matices ni personalidad. Igual que, a veces, vemos algunos labios que parecen sacados de la caricatura de la propia persona, o cabezas con un sembrado rectilíneo de hileras de pelos, o rostros sin ningún tipo de expresión.

Toda intervención humana puede tener sus efectos no deseados. Toda.

La verdad es que, si ahora estuviera transitando por ese período tan incierto de la evolución humana, en el que la protección del hecho de ser niño-a se deshace ante la incertidumbre de ser adulto-a, y todo es inseguridad y temores, no sé si me plantearía seriamente en algún momento la posibilidad de tocarme la nariz.

Salud y narices felices.

P. D.: Desde aquel día no paro de ver carteles y locales de tratamientos de belleza. Y he pasado a mirarme y observarme en el espejo y no me gusta lo que veo para la edad que tengo. Quizá entre algún día en alguno de estos comercios para ver si tienen alguna oferta para ponerme más arrugas en los ojos, o un poco más de papada colgando, o algunas pecas en la cara. Todo por mi felicidad.